dimecres, de novembre 26, 2008

Forasters part 2

Com ja he dit abans, hom ha suspés l’obra Forasters de Belbel per ser una obra inapropiada per a ser representada pel jovent a causa del vocabulari. En poques paraules, em sembla una collonada aquesta prohibició si ho comparem amb les coses que el jovent pot veure per la tele. Puc estar d’acord que és molt fort que els preadolescents pronuncien aquesta mena de vocabulari i que facen referència al sexe tan explícit (encara que sabem que ben bé que se’l saben, que ja estan ensenyats), però el que no puc suportar és aquesta hipocresia quan les televisions produeixen sèries per a aquesta mena de públic on relacions semblants a les de Forasters hi apareixen (professors que s’emboliquen amb alumnes, mafiosos que actuen sense impunitat), etc. Ja voldria vore com les famílies indignades per culpa de Forasters també s’alçaren en contra d’aquesta mena de sèries.

divendres, de novembre 21, 2008

Forasters, part 1

Hom ha suspés una obra de teatre, Forasters de Belbel, perquè alguns diàlegs feien servir unes expressions de contingut sexual molt explícit, fet i fet, malsonants i obscenes. L’obra era interpretada per jovent de 14 anys i anava dirigit a aquesta mena de públic, juntament amb els pares. La raó que hom podia adduir-hi aniria per aquest fet que un jovent declame coses com quan era xiquet, a mi també em feia fàstic besar els vells. La pesta de vell que se’m quedava al nas la resta del dia i el contacte amb la pell planeta i suada em feia ois o deixeu de tocar-me els collons d’una puta volta o et tallaré la verga i els ous de socarrel i et cosiré el florí, mariconàs o sigues tan amiga del qui dóna pel cul a ton pare i s’embruta el piu amb la merda d’ell.

Centrant-me només en aquest assumpte, atenció, dic que només centrant-nos en aquest aspecte del que representaria que un jovent diga paraules tals, per ser una mala influència hom hauria de prohibir les reperesentacions infantils o juvenils de Romeu i Julieta per induir al suïcidi; hom hauria de prohibir la lectura de l’Ilíada o de l’Odissea per induir a l’assassinat; hom hauria de prohibir la representació de Fuenteovejuna per induir a l’assassinat per part de la massa, etc.

dissabte, de novembre 15, 2008

Mira quina gràcia, tu...

D’acord amb la llei d’ensenyament per a l’educació al nostre país, hom ha distingit diversos programes, dels més destacats: el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), redefinits malament de la llei com la línia en valencià i la línia en castellà. A partir d’aquesta diferenciació hom ha establert de fet, que no de dret, que en el PIP s’ensenya en castellà i en el PEV en valencià, i com que tenim un govern com el que tenim, amb la inèrcia del temps i del costum, malament veig que canvie la cosa i hom recupere l’esperit de la llei.

El PEV té els alumnes valencianoparlants de tota la vida, amb l’afegit que són famílies conscienciades pel valencià (les quals es suposa que tenen una implicació més gran amb l’ensenyament. Ara de fa uns anys ja inclou les famílies que s’han desfet dels prejuïns que estudiar en valencià no és tan dolent). D’un altra banda, el PIP té els alumnes castellanoparlants de tota la vida, als quals el valencià és totalment indiferent. També inclou la resta d’immigrants que consideren que el castellà és l’idioma més adequat per a educar els fills (o bé no saben que ací hi ha un altre idioma) i algunes famílies valencianoparlants amb reticències envers el valencià.

Aleshores, el PEV ha anat convertint-se en grups d’alumnes bons (paraula inapropiada, però que tothom entén què vull dir) mentre que les classes del PIP han esdevingut grups d’alumnes dolents (el mateix que he dit a l’altre parèntesi). D’aquesta manera, en els instituts s’ha esdevingut que els grups del PEV està format per alumnes presumptament bons (conducta i estudis) amb poquíssims alumnes dolents (conducta i estudis), i que els grups del PIP és un calaix de sastre on, a més a més d’alumnes presumptament bons (conducta i estudis) s’inclou els alumnes nouvinguts (immigrants) que van perduts, i d’altres alumnes, de conducta molt negativa i de retruc acadèmicament fluixos, els pares dels quals no consideren el valencià per a res. Així doncs, tenim presumptament un PEV de bons i un PIP de roïns; un PEV on en teoria es pot treballar i un PIP on en teoria és més difícil treballar.

No voldria resultar irrespectuós, demagog, incorrecte, despectiu, impropi de dir, però atesos aquests fets i juntament amb les meues impressions i experiències de treball, resulta curiós que, ves per on, quina coincidència, en alguns instituts alguns equips directius decideixen, als professors que no tenen cap requisit de valencià (o bé el tenen, però és com qui té el lleixiu a la nevera, sense cap garantia de capacitat de parlar-lo ni escriure’l, que han acomplert el tràmit i continuen parlant en castellà amb tothom), atorgar-los justament grups de PEV, de manera que en lloc de seguir la llei, fan les classes en castellà; mentre que els professors que tenen el requisit i parlen el valencià amb garanties s’han d’empassar el gripau dels PIP, i aquests mala sort, no poden fer el contrari, és a dir, fer les classes en valencià, perquè allí no els entén ningú, o perquè això és anar en contra del dret dels pares que han triat el castellà com a llengua vehicular d’ensenyament.

Demagògia, incorrecció, irrespectuós, despectiu? Ehem...

dissabte, de novembre 01, 2008

El llibre dels feits

Dies arrere vam fer la primera sessió del club de lectura que hem muntat al poble. La lectura inaugural, per raons més que evidents, havia de ser el Llibre dels feits, la crònica del rei Jaume el Conqueridor. Vaig proposar-lo perquè sent l’any que és i el mes que era, doncs, hom no podia deixar de banda aquest homenatge. Altrament, sé que és un text poc adient per la gent que podria assistir-hi (gent del poble que no fa lectures filològiques, històriques, medievalitzants i del país), però s’ho mereixia. Al remat, a més a més de jo, i van vindre ma mare, dues filòlogues de català, un estudiant de filologia catalana i un metge. L’experiència va ser, dalt o baix, bé, perquè almenys vam poder establir alguna mena de debat (encara que no tinguera res a veure amb el llibre) i no ens vam quedar mirant-nos les cares: un bon divendres a les 20’30h és un horari perillós; però ens en vam anar tocades ja les 22h. Per tant, bé.

Per a fer la sessió, vaig preparar-me uns temes per a enraonar-hi, i m’agradaria fer constància d’algunes impressions que m’han quedat ara que tinc més edat, més experiència, que no quan tenia 22 anys i vaig començar a llegir el llibre. He arribat a la conclusió que el rei Jaume, vist des dels nostres dies, no és un personatge tan obsolet, sinó que hui encara hi podem trobar concomitàncies en un parell d’aspectes, com a mínim. Pel seu caràcter ultrareligiós i lligadíssim a l’església catòlica, podria identificar-se als nostres governants d’ara, que tothora fan el possible per a deslaïcitzar la societat des de l’oficialitat.

També el rei Jaume és un servilista, i en l’anècdota de la corada del papa Gregori X em va vindre al cap la imatge de les Açores, quan Bush (Gregori) va embotinar Aznar (Jaume) per la cosa de la guerra de l’Iraq. En la reunió medieval, l’únic que hi estava d’acord de totes totes, hi va posar mitjans de gust i se n’hi va enorgullir va ser el nostre rei, mentre que els altres dignataris no ho hi veien gens clar i es van fer el ronsa (malgrat que fóra per motius econòmics), com va passar a les nacions unides. Ves per on quines dues semblances.

Al remat, voldria destacar ja des d’un punt de vista polític, que em vaig fixar com la corona d’Aragó era una entitat que comptava dins el concert mundial (fins i tot un papa li demanava ajut, i la veu del rei s’escoltava). Ara, doncs, això, glòries passades.