Sobre la mort

Ho vaig llegir fa cosa d’uns anys i comentava en l’entrevista que el que li quedava ja era jugar la pròrroga: al remat, en Quim Monzó havia passat la cinquantena.

Per a aquestes coses sóc molt sensible i en aquests casos em ve l’empatia: ja en aquell moment hi vaig pensar i ara, per motius diversos, m’ha vingut al cap aquest comentari. Fregant la trentena, es pot dir que ara es juga el descompte de la primera part, eixos minuts d’esforç per a aconseguir el resultat tranquil·litzador de cara al vestidor. Hom diu que els anys de la trentena són bons i fèrtils en molts aspectes; que malgrat aquesta línia tan temuda, encara poden fer-se grans coses (segons les capacitats i les expectatives que cadascú hi posa, és clar), siga en l’esport, en l’art, en la música, en la literatura, fet i fet, en el trànsit quotidià i anodí de la vida.

I tant que sí: són els primers minuts de la segona part, esperonats per les arengues de l’entrenador, farcits de l’experiència assolida de la primera part en què s’han assumit els errors i s’hi apliquen els actes d’esmena; al capdavall, el cap encara és clar o les forces responen... Però el que m’impressiona és això de jugar la pròrroga de la cinquantena, de la seixantena i avant... Més aïna quan ara m’acoste la trentena. Pensem-hi una miqueta: durant l’adolescència o la joventut primera no som conscients de la mort a la llarga, ni que morirem jóvens, perquè el poal està encara per a omplir-se. Però, i en arribar als seixanta? Només queda passar pel món i dir-hi adéu mentre s’espera, que el poal ja és ben ple.

Açò va lligat al fet que ara comprenc que la gent (no en el sentit més ample, sinó aquell col·lectiu que de veres hi ha reflexionat i comprén l’abast del concepte), que necesita creure en el més enllà: reencarnant-se, anant al cel, convertint-se en animetes de la natura, acompanyant els vius, o qualsevol altra cosa. És veritat: quina llàstima que es perda tota aquesta acumulació d’experiències, de coneixements, de sensacions i de vivències personals. Que trist, hom pensa, morir i que no hi haja res més. Que el punt de vista ateu i biològic (morir-se i punt) és angoixós i la humanitat és massa especial per a acabar d’aquesta manera tan poc triomfal...

Però el que em neguiteja d’aquest “s’ha acabat i ja està” és que no podré veure el que passarà la resta del devenir universal: què passarà al meu país, quina literatura es farà, quins descobriments apareixerà... Perquè no podré gaudir del que he gaudit... mai més! Aquesta és la misèria del meu capteniment: que ja no hi serem per a comprovar-ho. És per això que entenc els qui hi posen la fe per a aferrar-se a aquestes esperances de continuació, de pervivència. Tanmateix, què hi farem: som part de l’evolució i la natura nostra és biològica: ens morirem i punt.