divendres, de novembre 29, 2013

De la prostitució de les grans paraules

Tinc la sensació que ens agrada molt omplir-nos molt la boca pel que fa a les expressions transcendentals: per exemple, el Congrés dels Diputats és la casa del poble, els poders de l'Estat emanen del poble espanyol, l'Església és la casa dels pobres i dels desvalguts, la Universitat és la garantia de la sapiència, etc.

Tanmateix arribe a la conclusió que alguns dipositaris de les essències pristines d'aquests llocs sants a voltes tenen la pell molt fina i fan el possible per espolsar-se el factor popular i blindar-se o anar en contra dels principis que promouen. Per exemple: quan al Congrés dels Diputats hom fan mans i mànigues per a fer callar la voluntat popular (afectats per les hipoteques, víctimes del metro de València, prohibir manifestar-se davant del Congrés, etc.); quan l'Església, en lloc d'excomunicar aquells polítics catòlics practicants pels seus actes contra la persona (guerra d'Irak, sentenciats pel tribunal per corrupció, etc.), els acullen en les misses i a més a més persegueixen els homosexuals, les dones que avorten o els divorciats; quan dins la Universitat hi han professors que tergiversen i fan gens de cas a la sapiència (filòlegs que diuen que català i valencià són llengües diferents; científics que són creacionistes; metges que es creuen que una dona pot quedar embarassada per un colom, etc.).

Com deia Franco Battiato: Quanta gallina estúpida que es baralla per no res...

dimarts, de novembre 26, 2013

Comparació

Fer un recital de poesia és un dels recursos més fàcils per a donar contingut a una agenda cultural. Convides uns recitadors, entretenen el personal durant mitja hora o tres quarts i ja es pot tenir la consciència tranquil·la que s'ha fet alguna cosa per la cultura i a més a més minoritària.

Hi han recitals d'aquells solidaris (bé siga organitzats per regidors de cultura de municipis mitjans o petits, o bé siga fets per associacions cíviques de barri) que són baratets: convides els recitadors, poetes amb diferents graus de volada, barat a un àpat i interpreten uns poemes amb molta o no tan molta passió. Alguns convidadors potser s'allarguen un poc i paguen als convidats una mena de dieta que pague benzina, transport o ço que siga. Normalment solen ser de poca audiència, tot depenent del recitador (i a voltes, fins i tot sent cèlebre, hom no assegura un èxit espaterrant). La pega que té aquesta mena de recital és que aquell qui siga el poeta convidat, si ha de fer una bona cabassada de quilòmetres per a dedicar-hi un parell d'hores, doncs potser no el compensa (no siguem dolents, el compensarà poèticament, perquè recitar agrada als poetes, i sempre és bona l'ocasió per a lluir la veu poètica, que per a això està la poesia). També té l'inconvenient que com més lluny (en temps o en espai) estiga el poble de la capital literària, més díficil és disposar d'una figura destacada. Habitualment, els convidats n'ixen satisfets en un grau variable i no sol tindre repercussió en la premsa (local o comarcal, la més de les voltes). En aquesta mena de situacions el recital té moltes paperetes d'acabar amb poca eufòria.

També hi han els recitals espectacle (organitzats per regidors de cultura, per professionals culturals o per associacions que tenen un pressupost per a fer actes culturals), que aquests ja costen diners. Solen fer-se en llocs especials (teatres, cinemes, auditoris) i els recitadors convidats solen ser poetes de més volada que poca i cobren per la faena feta (amb més solvència o més poca) i també poden ser regalats amb alguna mena de dieta que incloga el viatge o el sojorn (perquè ací, no hi fa res la distància espacial o temporal). Aquesta mena d'esdeveniment no sol tindre pegues que no siguen les tècniques: audició baixa, mala visibilitat, etc. i l'audiència sol ser molta i ompli el local. Normalment els convidats n'ixen satisfets i la premsa se'n fa ressò d'algun tipus i el recital acaba despertant sentiments d'eufòria entre el públic, recitadors i organitzadors.

I ja està.

diumenge, de novembre 17, 2013

Barcelona

Dies arrere he estat en la capital del país de dalt i el fet cert és que hi he anat sense la sensació d'estar en una ciutat de visita, amb tot ço que aquest fet implica: veure monuments, menjar coses típiques, fer fotos o estar un poc enquet perquè m'he deixat alguna cosa per a veure per raó que he entrat en un centre comercial, per exemple.

No sé si per sort o dissort, Barcelona ha deixat de ser especial. Vull dir, que si s'ha convertit en una ciutat més del meu recorregut vital com pot ser València. Malgrat que Barcelona no és una ciutat on vaig a sovint (una volta cada dos o tres anys), com que ja hi he estat força voltes i ja no tinc la pressió del turista, doncs, ha esdevingut, normal, natural.

Amb aquesta sensació, ara assumisc que hi han parts d'aquesta ciutat que estan un poc sobrevalorades, d'altres que sí que mereixen un bon passeig o d'altres que realment són igual de sonses que zones de qualsevol poble.


dimecres, de novembre 06, 2013

Empastre (drama en tres línies)

-Ara?

-Doncs sí, ara...

-Doncs ara crec que és ja massa tard... Molts de vosaltres no mereixeu gaire compassió, i heu perdut bona part de la credibilitat. Com deia el poeta, en aquesta borratxera de mediocritat, de poc serveix ara un glop de lucidesa.

divendres, de novembre 01, 2013

Mira qui xarra...

Dies arrere llegia en la premsa que el ministre Margallo aconsellava llegir i viatjar per a curar el nacionalisme excloent (supose que amb això d'excloent voldria referir-se al nacionalisme català que vol excloure's d'Espanya). Des del meu punt de vista llegir i viatjar molt cada volta em fa més nacionalista, però no en el sentit cerril que volen donar alguns, sinó d'apreciar el país d'on sóc. He llegit moltíssim i he viatjat moltíssim i cada volta que torne al meu petit país, em sent afortunat de viure a València i puc dir que cada volta em sent més nacionalista valencià.

No m'agrada que el ministre haja fet entendre això que els nacionalistes no espanyols (i de retruc, excloents) hauríem de viatjar i llegir més, perquè de fet, aquests nacionalistes són justament aquells qui més han viatjat i més han llegit, i saben que a Bèlgica no estan bé com a país; que al Canadà hi ha una regió que vol ser independent; que a l'Amèrica del Sud hi han països que tenen altres llengües amenaçades i no són el castellà; que hi han països més menuts que les comarques centrals del meu país i són més rics que nosaltres i damunt més democràtics.

Fet i fet, no m'ha plagut gens que el ministre Margallo haja fet aquesta declaració amb aires de superioritat i de condescendència, més quan el país que ell representa es caracteritza per ser u dels països més nacionalistes excloents i més poc viatjats i llegits dels països que hom diu desenvolupats.