dilluns, de març 29, 2021

D'un sentiment

En la meua tasca docent es fa difícil haver d'explicar alguns conceptes del món des adults i he de cercar analogies que tinguen sentit en el seu món a penes acabat d'estrenar: escepticisme, sarcasme, evocació, nostàlgia. Certament, aquest vocabulari és de gent gran i ha de ser entés per adolescents.

Pel que fa a la nostàlgia, aquest mot va adquirint tota la magnitud de significació a mesura que passen els decennis. Perquè no és la mateixa nostàlgia la que es sent als 40, als 50 o als 70 i a vore com fas entendre a un jove de 16 què és això de sentir tristor, defallença i altres símptomes de depressió anímica produïts per l'enyorança, d'acord amb el DCVB. Ço que puc oferir-los de semblant és quan recorden el seu temps en l'etapa infantil i no tenien les preocupacions que tenen en l'ESO (o el Batxillerat).

Ara que s'acaba el mes i percep que ens hem menjat ja tres mesos de l'any i ho projecte als anys que tinc, no puc evitar que m'agafe aquesta nostàlgia del temps passat, d'una joventut que fa poc que s'ha acabat i faig el recompte de les coses bones fetes i de les que hauria pogut fer si haguera tingut la pensada.

dilluns, de març 15, 2021

De la merda de llei

Gairebé 40 anys de Llei d'ús i ensenyament del valencià i la situació de l'idioma propi dels valencians continua sent una merda grandíssima: una merda descomunal.

Després d'haver dit la brofegada, tot seguit el meu pensament. La família augmenta amb un altre membre i tota la paperassa que ens donen per a dur a terme les accions administratives majoritàriamen en castellà i la minoritàriament en bilingüe. Però tota tota, duu la marca de la Generalitat Valenciana, la nostra, la dels valencians, la dels valencians que som valencianoparlants.

40 anys de llei per a què? No sé on ho vaig llegir, però algú va dir que la llei aquesta simplement ha servit perquè els valencians pogueren parlar i expressar-se en valencià sense que foren denunciats i prou. Hi estic d'acord: la resta, la del desenvolupament i igualació i dignificació, a la merda.

És cert, ara és legal fer ús del valencià en els àmbits formals, però de què serveix si qui genera documents i qui els dona al ciutadà fan l'orni i continuen en la dinàmica d'amagar el valencià i expressar-se només en castellà? No pot ser que en lliurar-nos la cartilla de salut del segon fill siga en castellà quan hores abans l'has demanada en valencià i hom al·legue que és que no en resten i que és cosa de la supervisora. Quan tres anys abans, amb el naixement del primer fill vaig tindre la mateixa situació: és que no ens en resten; mirarem si n'hi ha alguna en alguna capsa.

Com? Que mirarem si n'hi ha en alguna capsa? I tres anys després estem en la mateixa? D'ací puc fer dues interpretacions: que totes les cartilles que lliuren són en valencià i certament s'exhaureixen; o la més possible: els n'envien una capsa, s'acaben i no en demanem més, mentrestant donen les de castellà i en demanen d'aquestes.

El tocat no és que hagen de ser els pares qui per activa demanen en valencià aquesta cartilla: malauradament el país no és tan exuberant  de lleials lingüístics, sinó més aïna hauria de ser l'administració sanitària qui la lliurara en valencià per defecte perquè de reclamadors en castellà són pocs comparat amb el grup de menfots lingüístics que tant els és si és en una llengua o en una altra.

Comptat i debatut, la llei és molt bonica, però la fan les persones i dissortadament aquestes tenen unes altres intencions.