dijous, de març 23, 2023

D'una enviscament nou

Quan estudiava filologia catalana tenia una sensació un poc ofegant, que és que pel fet de fer aquests estudis hom suposava que havia de saber de tot: d'història del país, de cultura del país, de les classes de taronges, de les eines de llaurar o dels peixos de la mar. Una angoixa constant per a no haver de semblar ignorant perquè: com no pots saber d'això? Si estudies valencià! Com és possible que no pugues conservar aquest tresor cultural propi? Relacionat amb açò hi havia la pressió d'haver de fer tots els papers de l'auca: saber fer un recital de poesia, representar un teatre de guinyol, saber escriure texts de tota classe (manifests, cartes, proclames, presentacions). Comptat i debatut em vaig carregar aquesta obligació psicològica (que jo mateix m'havia muntat) d'haver de saber de tot per a no haver de decebre la gent que em demanava qualque cosa perquè confiava que jo n'havia de saber.

Doncs bé, tornem a la mateixa història, ara per culpa de les noves formes d'entreteniment a partir de l'internet i que una altra volta mostren les misèries que té el català com a llengua minoritzada, menystinguda, odiada. El tocat és que el meu entreteniment audiovisual d'ara no és la televisió de tota la vida, sinó la plataforma youtube: no només la música, sinó d'altres contingts. Per exemple gent que parla d'art, que parla d'arquitectura, de música, de la vida que és tot i d'ací plora la criatura: tot ço que m'interessa està en castellà i pense que que desgraciats que som que no tenim continguts aitals però en català (bé, almenys, no ho sé trobar i si n'he vist són poc engrescadors).

[Amb tot, no tot està perdut perquè de fa uns mesos he trobat que hi han programes tant de televisió i de ràdio que poden ser descarregats, amb la qual cosa els puc posar a la ràdio del cotxe i escoltar-los. Així, Catlunya Ràdio és u dels llocs amb una proposta variadíssima de temes i després d'escoltar podcasts (o enraonaments que dic jo) sobre medicina, narracions o confessionals, ara he descobert el Ciutat Maragda i n'estic enamorat. També m'agrada un altre podcast de literatura, Gent random, que és un gust d'escoltar però em grinyola molt la qualitat lingüística del valencià, és una llàstima que sent com a professor de valencià que soc]

Aleshores la cosa és que m'he decidit a produir podcasts o enraonaments. De fet, he de dir que aquesta experiència, la vaig fer fa deu anys, quan vaig gravar uns enraonaments sobre la poesia de la Maria Josep Escrivà o la Christelle Enguix, però la segida es va acabar.  Sé que serà una faena molt dura i sobretot constant, perquè tornem a la mateixa: em tocarà fer-ho a soles (llegir, redactar, gravar, editar), de manera que hauré d'anar lentament i aprofitar els moments no lectius del curs. Almenys pel que fa a la seguida, per a un any sí que tinc de programes, perquè d'idees, ara n'hi han moltíssimes.

Tant de bo les meues propostes agraden.



diumenge, de març 05, 2023

D'una autoafirmació literària

Aquest mes fa anys aquest blog: 18 fins ara. Ceratment són molts anys, esforçant- me a escriure, no tant abans com ara, algun text de pensament, d'opinió de reflexió de fet personal. La idea era parlar molt de la meua activitat literària, però això és com tot: ha acabat sent un parlar de coses.

La raó d'aquest text és que la poeta Maria Josep Escrivà ha tret antologia poètica pels 30 anys de poesia, Són molts anys i en aquest temps ha guanyat premis i ha publicat uns quants llibres. Hi pense i certament ha fet un camí poètic (6 poemaris i 2 narracions), des que tenia 26 anys, quan va guanyar el premi de la primera obra i publicació consegüent.

Però ara vinc a jo: em pense, em mire en el temps i m'adone que, ves per on, jo també tinc un camí literari fet, que comença amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València i que va tenir el bon succés de ser publicat: any 96 i amb 20 anys (una altra cosa és la qualitat literària que conserva d'aquell temps ençà). La resta és un poc misèria, més que res perquè no ha gaudit de cap premi ni renom que duu associat el fet de guanyar el premi. (bé, sí, que he guanyat un premi, el de Benissa, però tal com em van tractar els de l'editorial i de l'inconeixement de l'ajuntament de com va anar la cosa, la conclusió és com la de gos que abandonen en una gasolinera).

Amb tot, puc sentir-me'n orgullós de vore que jo també tinc una carrera literària amb un bon grapat d'obres (8 poemaris i un parell de traduccions) en gairebé 30 anys; que si bé no han servat la línia poètica majoritària i editorial del País Valencià i, doncs, han hagut de ser autoeditats majoritàriament, sí que mostren un punt de vista diferent de la poesia valenciana (i per què no, que mereix ser tingut en compte, tal com ha passat per l'estudi que n'ha fet la doctora Anna Vives).

divendres, de març 03, 2023

Del dia d'Ausiàs March

Hui és el dia de l'Ausiàs March en què per la xarxa proliferen els homentages a un escriptor tan il·lustre i dies arrere vaig dir que havia estat en la Pahissa del Marquet, en un aplec literari i artístic; doncs bé, la proposta que hi vaig presentar (i que era per al concurs Carles Hac Mor de poesia subversiva) tenia com a element fonamental l'Ausiàs.

Hi vaig presentar una plaqueta experimental, no només per la forma sinó per a la meua manera de fer, és a dir, nova per a jo: vaig crear un experiment literari, audiovisual, tecnològic i unes quantes coses més. Va ser tota una novetat realitzar aquesta plaqueta, que si bé no va guanyar sí que va meréixer l'atenció del jurat (d'una gairebé cinquantena de propostes, en la Pahissa van exposar-ne cinc: això és un esclafit en el meu cas!).

La plaqueta tenia com a idea agafar versos del poeta, gravar-los recitats i combinar-los amb imàtgens i fragments de vídeo de manera que tots dos adquiren un sentit comú: el de l'internet, la recerca i l'amor no trobat. Pense que va ser una proposta engrescadora i n'estic molt pagat.

Tornat del viatge, passat un any, caldrà recrear aquesta plaqueta en una forma que tinga més possibilitats de ser exposada el dia que s'esdevinga l'oportunitat.