Sant Joan

Enguany no he anat a la mar a celebrar la vespra de sant Joan. És un costum que solc fer de manera intermitent amb els meus amics. Agafem una tauleta, un càmping gas, el sopar de recapte, tovalloles, i sopem, i xarrem. Quan es fan les dotze, alguns van a banyar-se els peuets, a botar les ones, a banyar-se tot, o es queden a la taula mirant l’escena. Després continuem xarrant fins que trobem que és hora, aleshores arrepleguem la brossa i ens n’anem. Al remat, en el nostre cas, no fem cap foguera a la sorra de la mar.

Com acabe de dir, enguany jo no he anat a la mar a celebrar res, fet i fet no estava amb l’ànim. L’endemà a les notícies vaig veure unes imàtgens d’algunes platges hores després que em van deixar aborronat. Em vaig entristir molt per la quantitat de deixalles que es van produir i que es van quedar a la sorra, abandonades per qui les havia generades.

Realment estic molt emprenyat pel nivell de civisme a què ha arribat aquesta societat nostra i estic molt avergonyit de comprovar que, amagant-se sota l’anonimat i amb l’excusa de celebrar una festa, hom escometa actes tan vandàlics. Per a mi no hi ha cap mena de justificació a tota aquesta destrossa, ni tan sols pels desitjos de festa i de celebració de l’entrada de l’estiu: un acte tan porc no té cap justificació.

Efectivament, m’he adonat que qualsevol esdeveniment als nostres dies, en què els mitjans de comunicació magnifiquen qualsevol acte festívol, adquireix conseqüències monstruoses. Tot plegat em fa constatar que la nostra societat en general és brutal, insolidària, horriblement egoista, perquè, al capdavall, el que hauria de ser una festa tel·lúrica, una vetllada tranquil·la a vora mar, amb sintonia amb la natura i de respecte, ha acabat degenerant en la barbaritat que hom pot veure a les notícies del sendemà. De veres, endenyadíssim.

Tornada als escenaris

Ahir el grup de recitadors del Verger Tràfex va realitzar un recital poètic. Després d’un silenci de 4 anys sense fer cap activitat en conjunt (bé, jo sí que he participat en alguns recitals, però m’ha dit una de les components del grup que eixes actuacions no compten per al currículum del grup, que eixes són meues), després d’aquests quatre anys, doncs, Tràfex va tornar anit a l’escenari, amb el recital que vaig defensar a Leicester l’abril passat. No va ser una lectura de poemes habitual, sinó que hi vam incorporar música, imatges i vídeo. Va ser una proposta un poc arriscada, ja que no vam tenir temps per a assajar, i els mitjans tècnics i materials no ens van acabar d’arredonir la cosa: tots sabem que els poblets menuts tenen aquestes mancances de mitjans. Tanmateix, he de dir que el recital va eixir molt bé malgrat aquestes mancances. Des de la meua part del grup, vaig gaudir en la recitació, perquè va poder vindre una de les poetesses que recitàvem, la Maria Josep Escrivà (l’altra, la Isabel Garcia Canet, no podia venir). També m’ho vaig passar bé, perquè vaig poder sentir que altri llegia poemes meus (per tant, ja no els llegia jo a soles només); de retruc vaig poder ensenyar les propostes amb vídeos i imatges que estic fent per ara.

L’acte va durar uns tres quarts d’hora i va anar rapidet, amb la qual cosa em va fer al sensació que no es feia pesat. Vaig gaudir de veure com la sala on vam actuar es va omplir (encara que només amb gent del Verger), malgrat l’hora i el dia que es feia, un divendres passades les deu de la nit. A aquells que vau venir (més especialment pares i amics), gràcies per fer-nos companyia, i aquells que no, mala sort, haver vingut.

Abusos

No havia pensat escriure cap text aquesta setmana, ni tampoc sobre el tema aquest, però com que els incidents són tan recents i ací ja no s’hi val a badar, doncs he decidit deixar-n’hi constància. Atés que el blocaire Francesc està emprenyat com una mona, jo també vull manifestar el meu malestar i la meua indignació pels esdeveniments tant recents en contra del valencià. No és una queixa banal, sinó que és molt seriosa, perquè vulnera (encara més) els drets que tinc com a usuari de la llengua i que des de molts àmbits hom torpedina.

De bestreta, l’afer Air Berlin. Exigisc (i no demane), exigisc que el govern de l’Estat i l’Estat mateix es pronuncien en contra de les paraules del dirigent de la companyia aèria. Reclame que li facen saber que la constitució protegeix el català i que no pot atacar tan fatxendament aquest idioma. Aquest Estat, com a garant dels drets fonamentals i, doncs, obligat a respectar-los i a fer-los respectar, hauria d’engegar els mecanismes legals perquè aquell es retracte d’aquests insults i facilite la introducció del català en la companyia. Si bé la nostra Generalitat (ha, ha, ha) té les competències en llengua, l’Estat no hauria d’espolsar-se aquesta responsabilitat constitucional (per raó d’aquesta transferència constitucional): que siguem una nació sense estat propi no vol dir que l’Estat que en aixopluga no ens defense, ni que s’atrevisquen que ens mamonegen.

En segon lloc, he estat a València mirant unes exposicions, una d’aquestes la del Greco al Pius Vé. És vergonyós que aquest muntatge, patrocinat per la nostra Generalitat, haja marginat el valencià i dic marginat perquè el valencià hi era testimonial; només apareixia en tres cartells explicatius de tres quadres. Per a la resta dels més de 25 quadres que restaven ni una paraula (i per qüestió d’espai no era, perquè ben grans que eren els texts en castellà: només hauria calgut reduir-ne la mida per posar els de valencià!). De regal, el quadríptic que donaven en entrar (patrocinat per la Generalitat) damunt tampoc estava en valencià. Per a acabar-ho d’adobar, a la resta de sales (on hi han les sales gòtica, renaixentista, etc.), les targes que informen del títol, autor i tècnica pictòrica, encara, encara!, estan només en castellà, i mira si fa anys que el museu aquest fa que funciona (quina diferència amb l’IVAM que està en valencià, castellà i anglés!).

Jo hi vaig fer una queixa; els vaig demanar el full de reclamacions, però amb la sorpresa que tenen només fulls de suggeriments, quins cínics. No cal dir que el suggeriment no anirà enlloc, perquè ja m’hi vaig queixar temps arrere i hom em va contestar dient que tot estava en orde, que no hi havia cap problema del que jo exposava. M’agradaria que si algú té l’oportunitat d’anar a València, que s’acoste al Pius Vé i ompliga un full d’aquests, a vore si poguera ser que amb un bon grapat de suggeriments, algú fa que canvie la cosa.

Maig 68

No vaig viure el maig del 68 perquè encara em faltaven uns quants anys per a nàixer, però ara que hom commemora els 40 anys d’aquest esdeveniment, que molta gent mira amb nostàlgia, aprofitaré per a dir com m’ha marcat aquesta fita, de forma molt prosaica.

El maig de fa deu anys, en la celebració dels 30 anys del maig francés, vaig anar a París, estant a Londres d’Erasmus, en el tren soterrani que creua el canal de la Mànega. Vaig veure la Sorbona i vaig passejar pels carrers on de ben segur degueren hi haure manifestacions.

Per a acabar, de Londres estant, i d’entre la correspondència que vaig mantenir amb amics en aquells mesos de separació, hi ha una carta d’una amiga del poble, escrita també pel maig, on em transcriu una cançó que va pegar fort, d’un cantautor castellà jovenet, en la qual demanava a son pare que li contara coses de quan era jove, d’entre aquestes, sobre el maig del 68.

Repetisc, el maig del 68 m’agafa molt lluny i ara es recorda amb molta nostàlgia (el record dels anys de joventut quasi sempre són dolços), tanmateix jo puc dir que el maig francés també va entrar a ma vida (encara que siga de manera prosaica).