Voler no implica haver aconseguit pixar alt

Quan era a la carrera i hom parlava d’autors i d’obres, en més d’una ocasió eixia l’assumpte dels escriptors bons i dolents. De retruc hi sorgia el fet de la mediocritat, cosa aquesta que m’ha preocupat sempre, quan s’al·ludia l’aurea mediocritas moderna, o quan s’esmentaven les capelletes literàries d'ara que es dedicaven a lloar i a premiar moltes obres de circumstàncies, fet i fet, mediocres.

Han passat anys i dins d’aquesta obsessió no puc negar que continua aquesta inquietud, més encara en haver aconseguit publicar un poemari. Ho reconec, tinc por de ser mediocre. És clar que amb una obra només no es pot saber, sinó que n’hi calen unes quantes per fer-ne la ponderació; tanmateix, en un món literari de grans poemaris que són tots tan bons, però que acaben com a material de saldo o de trituradora, no puc evitar neguitejar-m’hi.

Vaig a recitals on tothom exposa les lectures que fa; escolte presentadors que manifesten el bagatge propi tan ample; assistisc a xarrades on els de la taula expressen un cabdal de referències que m’aclaparen; em meravelle d’un món on tothom coneix tothom dins els cercles literaris; tot açò i més m’empetiteix davant la meua mediocritat d’unes lectures més aviat minses, i d’una proposta poètica esquifida. M’angoixa perquè em sembla que tothom ha aprofitat més el temps que no pas jo, capbussat en unes altres lectures o fastiguejat per uns altres motius: és per això aquesta sensació de mediocritat (no ja literària, sinó personal: on redimonis m’havia clavat jo?), de no pertànyer a aquest món, de ser només un xiquet diletant que vol jugar a un joc de gent gran.

Ara prepare dos poemaris, i la cosa continua igual: amb la percepció que el que faré serà mediocre davant un món de meravelles (malgrat que en llegir-les em semblaran ni col ni bleda): ja me’n podré fer l’ànim, ja m’hi esmerçaré, que el cuquet estarà per dins.