Fuster diu, si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguin, sinó que et facin veure que et contradius a tu mateix.
Hom m’ha dit en ocasions que sempre tinc resposta per a tot, una observació que pot fer-se de forma tant d’elogi com despectiva, en to de broma o sense. Hi he estat pensant i és veritat: he arribat a un punt que gairebé sempre la tinc a la boca, que ja la tinc pensada. Roda i volta, he trobat tres raons per les quals actue d’aquesta manera, tres motius que han anat formant aquest mecanisme de defensa.
En primer lloc hi ha la cultura: llegir, escriure, observar i interpretar han contribuït a calfar-me el cap i a intentar esbrinar respostes davant un fet cultural: per copsar-lo, per gaudir-lo, per entendre la veu creadora, etc. És per això que, quan sóc amb algú, no m’és gaire difícil amollar alguna cosa, tinga trellat o no, però que s’adiu al fet cultural (un quadre, un poema, un anunci).
Després, haver estudiat filologia catalana i haver conreat un sentiment d’estima per la llengua. Tothom coneix els atacs continus a què es veu sotmés el català des dels dos vessants més importants i combatius: el sessecionisme i el reduccionisme lingüístic del nacionalisme castellà. En tot moment aquests dos corrents sempre tenen a la boca arguments que denigren el meu idioma i són múltiples els encontres amb gent que els defensa. Com que es limiten a atacar i a perbocar arguments destarifats, però no a reflexionar, m’he vist en la necessitat d’estar despert, viu, atent i prest per donar el contraargument; fet i fet, no es pot tenir la guàrdia baixa: un dubte, un reflex tardà, signifiquen la victòria de l’altri.
Encamant, la meua faena com a professor ha contribuït a cercar sempre una resposta immediata perquè davant els alumnes inevitablement no puc pesar figues; no ja que vulguen trobar-me les cosconelles per si poden pillar-me en una vacil·lació de l’assignatura, sinó també que davant actituds grolleres, fatxendes o de mancança de respecte no hi calen bromes i ací sí que no s’ha de badar: hi va l’autoestima, el desenvolupament de la classe i la integritat de l’autoritat (que hom suposa que tenim com a docents i que molts pares han perdut pel camí).
Així doncs, potser per la conjunció d’aquests motius (i d’altres que ja sorgiran) he acabat desenvolupant aquest mecanisme que, per a bé o per a mal, he esdevingut marca personal.
