Cabrera Rovira

Quan anava a escola de menut i hi féiem història o literatura, solia fixar-me en els cognoms de les persones que eixien als llibres per si corresponien amb els meus: trobar algú amb qui coincidir em feia sentir alguna cosa; m’omplia d’orgull infantil en veure que algú es deia com jo, més que res perquè hi havia les rialletes de tothom i perquè era com si m’esmentaren en classe (¡Ei, fixeu-vos, que diu el meu cognom! ¡Que estic al llibre!). Fins al punt que un temps després, en ser-ne uns quants qui compartíem aquesta fixació féiem competició i ens valoràvem els cognoms poc o molt segons la categoria del personatge. Els resultats en el meu cas eren més aviat minsos i només vaig poder conformar-m’hi amb una illa balear i amb un tigre carlí del Maestrat (actualment, podria afegir-hi una universitat catalana).

En passar el temps vaig arribar a la conclusió que allò que apujaria realment el valor no havia de ser només advertir aquestes coincidències, sinó que pagaria més trobar-hi els meus propis, és a dir, ser jo i no els altres. Però el trist és que ara que puc fer coses amb què veure’m esmentat, vaig i elimine els cognoms. Veges tu, si la cansalada és de pollastre...