dimarts, de gener 23, 2007

Circ

Ara fa pocs dies, la maquinària parafernalística del govern del país es va posar en marxa per a regalar-se un bany de popularitat amb al visita del pilot de Fórmula 1 Fernando Alonso. Els nostres governants han venut el fum dient que València i, per metonímia tot el país, tornarà a estar una volta més, durant dues hores i huit minuts, en el mapa, en l’ull del món i, per consegüent, això produirà beneficis. Perquè els nostres regidors, davant performances i happenings d’aquesta categoria, no paren d’omplir-se la boca que els valencians i les valencianes en resultaran beneficiats, perquè és bo per a la Comunitat. No cal dir que els guanys de totes aquestes intervencions van a parar a poques mans, a aquelles que són a prop dels qui promouen tanta actuació; que al remat, haurem de continuar suportant que uns diners tan fàcilment desviables per a açò, siguen costosos o impossibles per a unes altres situacions de millora efectiva de la nostra qualitat de vida.

El que m’agradaria saber és, per raó d’aquesta metonímia, quins són els beneficis que m’aporten a mi. Puc semblar egoista i demagog, però envers campanyes tan efímeres i cares (visita del Papa, biennals, copa de l’Amèrica) o d’altres més duradores (massificació urbanística, transvasaments d’aigua), jo voldria saber en què m’és beneficiós. A tall d’exemple: com a docent, ¿ha repercutit en una reducció de la ràtio d’alumnes per aula? Com a valencianoparlant, ¿hi ha més difusió del valencià en els àmbits quotidians (cinema, justícia, Baix Segura)? Com a ciutadà, ¿hi ha la vertebració ferroviària del país? Com a malalt, ¿hi han tres hospitals públics a la Marina Alta?

La qüestió no és oposar-me o retreure actuacions com aquestes perquè sí, ja que, fet i fet, són manifestacions humanes comprensibles. El que em resulta injustificable és quan s’abandonen les prioritats amb excuses (cares, que no barates) per a lluïment personal i narcòtic de la massa.

divendres, de gener 12, 2007

Al punt que hom naix comença de morir… Pere March

En una de les classes de literatura del XIV i XV es comentava un poema de caire moral

(Mas lo foll hom no se’n dóna cosir
Que remirant sa carn bella e grassa
E lo front polit e lo cos ben tallat

E el sútzeu lloc on la maire ens tenia

Oh vell poirit, i què poràs tu dir
Qui et veus nafrat tot jorn de malaltia ?

Mas, com a porc que jats en la gran bassa
De fang pudent, tu et bolques en pecat.)


i de retruc s’esmentava una altra obra, De comptentione mundi: en el conjunt de tot això se’m va quedar la imatge dibuixadíssima dels religiosos que renegaven de l’aspecte físic del cos, és a dir, papes panxuts i enjoiats, o frares panxuts i bevedors, lascius tots, que parlaven de cossos bells de jóvens, però que en ser vells esdevindrien lletjos, arrugats, amb els sexes pudents i purulents.

No cal dir que a l’edat que jo tenia en aquell moment, acabada d’encetar la vintena, no m’explicava aquesta animadversió, però amb el temps hom lliga caps de com de perillós per a la integritat de l’esperit és ser jove, i de com de frustrant per a les persones habituades als refinaments era ser madur o vell. Perquè al remat, els qui realment patien per totes aquestes coses eren els nobles, els religiosos i els burgesos despreocupats que fóren susceptibles de practicar la contemplació, els quals, de tant de contemplar els luxes propis i les misèries d’altri (la base de la piràmide social) es veien un panorama ben agre.

Em fa la sensació que els moralistes tenien por dels cossos jóvens, llustrosos i de pell fina, perquè era el que havien conegut i ara ja no els era propi; aquell temps que havia fugit era el que blasmaven per pecaminós, però m’atreviria a dir que molts no renunciarien a tocar aquells cossos si es presentava l’ocasió, fruit de la concupisciència irredent (com passa ara amb molts adults que fantasiegen amb adolescents a Cuba, a Tailàndia o al Vietnam). D’una altra banda, si pensem en les condicions d’higiene del moment, en els zones de fora palau, és a dir, la vila, el camp, prostíbuls inclosos, s’entén que els moralistes abominaven dels cossos envellits perquè o bé estaven mutilats (aquells que havien anat a les guerres incontables), o bé estrafets (a causa de les malalties malcurades o dels hàbits alimentaris) o bé podrits (les putes o els putots que havien malgastat el cos): tots aquests oferirien una fotografia més aïna devastadora. Una representació actual seria aquelles imàtgens que ens arriben de l’Índia, o del Bangladesh superpoblats.

Al remat, hom pot entreveure com aquesta malvolença moralista, en moltes ocasions, és façana pura ja que, fet i fet, molts d’aquests personatges (religiosos o no) vivien en la seguretat del món virtualment bell i llustrós de palau endins, o sempre hi havia a la disposició un cos aital per a un altre de vell, arrugat i concupiscient.