Es mor la meua llengua

(ací, en aquesta expressió agònica i dramàtica que faig, cal que tinguem present una idea: no dic se'ns mor la nostra llengua, perquè nosaltres, el col·lectiu, ha deixat d'existir. El nosaltres ja no pertany al nostre nosaltres, sinó a uns altres; per tant, ja no som el referent al país)

Ah, però tu ets d'ací?

Detall curiós: ja no només em sent foraster al meu país des d’un punt de vista polític i lingüístic, sinó que també etnològicament. En no arribar una setmana que m’he trobat en dos situacions en què a causa del meu aspecte físic (cabells, ull, pell, etc.) no m’han fet del país, sinó d’un altre: dis-li saxó, dis-li germànic, comsevulla.

Baxtran

Fer balanços va bé, més que res, perquè és una manera més de mantenir el cap ocupat i de pas intente quedar-me amb la part positiva del que ha representat un fet. Enguany toca un altre balanç: un altre curs, institut nou, vida nova. El fet cert és que he notat el transplantament i ha estat molt sentit. He tingut moments positius amb alguns grups, per primera votla he fet un primer de batxillerat i he gaudit molt explicant-los literatura, història i normativa: em sentia que tractava amb gent madura i m’he agradat veure’m atés i respectat. Pel que fa a la resta de grups de la primera divisió, doncs de freda i de calenta, amb molts disgusts que em feien plantejar què feia jo allí, i amb d’altres que em trobava tranquil. Vorem el curs que ve.

Pel que fa al meu enriquiment i estimulació intel•lectual, ha estat molt bé, he dut a terme uns quants projectes que em ballaven pel cap i n’he deixat d’altres (o n’he abaixat el ritme): dels que més m’han colpit, aprendre grec. No sé si arribaré a fer els sis cursos que té l’idioma, però amb els que faça, ja n’estaré ben satisfet.

En literatura, més decepcions que alegries: sé que vull però com hom sol dir “no sé què volen de mi.”