La botifarra a la cendra: precedent perillós

Volia començar aquest text fent una referència a la constitució, i de retruc fer-la servir d’argument per parlar de les festes patronals, però m’he adonat que l’article que havia triat és molt enganyós (hi ha qui diria ambigu, però jo el veig del tot enganyós), de manera que trastoca el que vull comentar. Malgrat que la generalitat de la gent interpreta que l’Estat és aconfessional, m’ha quedat palés que no és del tot cert en tot el conjunt, ja que no són aquestes les paraules exactes, sinó aquestes: cap confessió tindrà caràcter estatal. M’agradaria que us fixàreu en el matís caràcter estatal, i en aquest raonament lògic que faré. L’administració pública és estatal (les Corts), autonòmica (el Consell), provincial (la Diputació) i local (l’Ajuntament), així doncs, si cap confessió pot tenir caràcter estatal, qui diu que aquesta no pot tindre caràcter local? És a dir, que per molt que l’administració local forma part de l’Estat per jerarquia, amb l’article citat hom pot adduir que les confessions poden tenir un altre caràcter, el caràcter local i serien constitucionals sempre que no superaren aquest àmbit local, amb la qual cosa esdevindria la paradoxa que un poble podria considerar-se catòlic dins l’aconfessionalitat constitucional del l’estat (malgrat que un poble és Estat).

Tot aquest embolic mental surt per parlar de les festes dels pobles, altrament dites patronals o majors. La meua intenció era mostrar com en bona part dels actes festius hom aniria en contra de la constitució, perquè el poble (Estat) i els representants del poder local (estatal) hi participen de forma activa, no amb títol personal, sinó amb el representatiu i de manera descarada. Els ajuntaments no poden fer seues les festes en honor de tal sant o de tal verge, perquè una cosa és permetre els actes religiosos (tenir en compte les creences religioses dels veïns), i una altra, ser-ne els capitosts. Trobe que les festes de la Mercé, les de sant Narcís, les de sant Jordi o les de la Verge del Roser han d’eixir de la iniciativa privada i han d’esforçar-se per tenir el ressò que vulguen sense cap altre ajut que el que les administracions podrien concedir-los com a associació que són. Cap càrrec institucional hauria de participar en cap activitat religiosa, ni promoure’n, ja siguen provesons, ofrenes o misses: com a creient sí, però com a institució no. Festa cívica sí, religiosa no.

La meua intenció era destacar aquesta mancança de sensibilitat constitucional que hi ha en els pobles (i per què no, en ciutats, només cal veure com s'ha dut a terme la vinguda del Papa a València), fer veure com els atavismes religiosos encara dominen els àmbits locals, perquè sempre hi han els ajuntaments que van darrere del sant en provesó amb el ciri a la mà, o participen en les misses i hi combreguen devotament; però al raonament que he fet em remet: fet i fet, els pobles sí que poden tenir confessió. Quina llàstima tenir una constitució tan covarda (o que covards que van ser els ponents, per no ser tan clars, o malparits, per ser tan enganyosos a propòsit).