Protestar contra les decisions del govern és molt fàcil i no implica cap desgast emocional personal, a més a més que resulta inútil. Vull dir: com a ciutadans que estem en un altre nivell, ben separat de la classe política que governa no ens resulta angoixant criticar negativament, revoltar-nos, contra certes mesures que ataquen la societat, ço és, no els coneixem, no són amics nostres, no els veiem en les relacions diàries, per tant no ens dol malparlar-ne. Pe exemple, el ministre Wert continua amb l'escomesa de carregar-se el català dels àmbits que havia aconseguit després de la dictadura de Franco. La nostra reacció és ignorar-lo, no convidar-lo a cap acte, etc.
Però el problema s'agreuja quan entrem en l'espai més proper, és a dir, quan convivim amb amics, coneguts que tractem sovint. Els actes de les persones acostades afecten igual de greu que els de les persones que no tractem, és per això que són més feridores. El tocat és que no sé com afrontar el moll d'aquest text: es pot mantenir l'amistat o alguna mena de relació amb gent que ha votat el PP? Vull dir ¿es pot conservar una amistat amb algú que vota el PP, quan aquest PP té com a obsessió destruir qualsevol llengua que no siga el castellà? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest PP ha menystingut la gent que té familiars dependents? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest ha destinat els diners per salvar els bancs i no per salvar els més desafavorits?
Fet i fet, es poden mirar a la cara sense que hi hagen remordiments i retrets?