divendres, de desembre 29, 2006

Propòsit d'any nou

Vegem aquest plantejament. ¿Hom és més egoista quan decideix, juntament amb la parella, no tenir criatures per gaudir del temps sense lligams, viatjar allà on el cor dirà, disposar els sentits en les tasques intel·lectuals? ¿Hom és més irresponsable quan sense tenir mitjans, ni recursos, ni temps que esmerçar-hi, decideix tenir criatures?

-Maniqueu, maniqueu!
-Perdó, perdó...

dilluns, de desembre 11, 2006

El dimoni a casa

Tinc un dilema a causa del meu ateisme i la meua condició de valencianoparlant apallissat. Aquest dilema s’accentua en dates assenyalades i ara que ve el Nadal em toca a la vora. Torne a dir, no crec en cap déu ni entitat superior, i una de les activitats que es solen fer a l’institut ara que s’acosta la cosa és desplegar tota una sèrie de material sobre el tema: en el cas de la meua assignatura, nadales i targetes en valencià. Jo ho tindria fàcil, passar de fer-ne esment i continuar amb el ritme del curs. Ara ve el problema: ja que el valencià va perdent cada volta més àmbits d’ús i, a més a més populars, si jo obvie aquest fet i evite realitzar aquest exercici de proselitisme nefast per a les ments que pensen (ensenyar nadales, escriure felicitacions, etc.) ¿contribuïsc a la substitució lingüística perquè, al capdavall, el que pega amb més força és el castellà, i aquest n’esdevé pràcticament l’omnipresent, cada volta amb més diferència?

dilluns, de novembre 20, 2006

Cap agressió sense resposta

En el cas que ateny, la resposta aquella nit va ser, doncs recorda-te'n que jo la tinc més grossa que tu.

Avís al navegant, pensa-t'ho abans una altra volta.

dilluns, de novembre 13, 2006

Ombra

Aquesta setmana comença el meu concurs perquè se m’assigne la plaça definitiva. El termini acabarà l’1 de desembre i hauré d’estar unes dies calfant-me el cap per a omplir papers, fer fotocòpies, mirar centres, etc, amb el resultat que qualsevol passarell novençà ja sap i no pot defugir, com a inexorable que és: el Baix Segura. Un tràmit que es resoldrà provisionalment el final de març i que esdevindrà definitiu com una llosa el final de maig. No m’agrada gens la docència, ja ho he comentat en altres ocasions, i ara m’agradarà més poc encara quan em tocarà un institut de Rojales, de Catral, d’Albatera, de Torrevella o de Dolores. Estaré més a prop que els companys valencians a Catalunya, és cert, però ben lluny del que em lliga a la terra.

No corren bons temps per a la meua integritat emocional, que des d’aquest estiu té moltes fuites d’aigua.

dilluns, d’octubre 30, 2006

Publicitat

Per fi, després de més d'un any, he pogut llegir la ressenya literària (única) que es va fer del meu poemari i que es va publicar a l'Avui. Després d'haver mirat per internet i regirar l'hemeroteca, finalment he pogut llegir-la. Tot gràcies al fet que un mes arrere vaig conéixer la persona que en va fer la crítica en una trobada d'escriptors. Es diu Xènia Dyakonova (moltes gràcies de bestreta) i fa així:
POESIA
"Riure i ganyotes"
Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure, de Josep Vicent. Viena, 2005, Barcelona.

El títol del quart poemari del jove poeta valencià Josep Vicent és llarg i un pèl pretenciós. Tanmateix, cal remarcar que no és exempt d’originalitat, ja que fins ara, que jo sàpiga, no hi ha hagut poetes que posessin per títol del seu llibre tot un poema. Aquest afany de novetat és una de les característiques essencials de l’autor en qüestió, que no deixa de ser confirmada per cadascun dels seus versos.
Josep Vicent, amb la desimboltura d’un poeta ple de vitalitat que té tota la vida per davant i tota una tradició cultural al darrere, combina les pròpies facècies i els jocs de paraules més o menys enginyosos amb les reminiscències dels referents més importants de la literatura catalana, des de Ramon Llull fins a Pere Calders. Aquest mètode li permet de trobar una manera de burlar-se afectuosament dels clàssics i alhora de sí mateix. Tot el contingut del llibre Dos poals ... està tan impregnat de citacions, al·lusions i paràfrasis, unes evidents i d’altres amagades, que fa recordar la convicció de Josep Pla que el plagi és l’ànima de l’art. En el cas de Vicent, es tracta d’un plagi intel·ligent, portat a terme amb tota la malícia i la gosadia d’un alumne brillant que admira els mestres però per culpa del propi tarannà entremaliat no s’està de tirar-los de les barbes. El jove poeta, com a bon valencià, és summament irònic, i té una debilitat per les paròdies explícites i grotesques. Molt sovint els seus poemes brevíssims, d’una simplicitat absoluta i un humorisme àcid, porten títols inacabables i ampul·losos, que poques vegades tenen res a veure amb el poema, i que semblen inventats expressament per ser desmentits de seguida i provocar una rialla desconcertada però generosa del lector. És un truc que Vicent, conscientment o no, ha manllevat a la pintura dels primers suprematistes, amb la diferència que el rerefons de l’obra de Vicent no és la tètrica realitat soviètica sinó el colorit jovial i el caliu de la cultura catalana i europea. Un dels poemes més graciosos del llibre: “J’ACCUSE – No, Josep Vicent, no ho faces, que això implicaria un bon grapat de problemes i encara no hi estem preparats... – Està bé! Però el dia que sàpia francès, prepareu-vos.” Podria ser la inscripció de sota d’una caricatura immortal.

dimarts, d’octubre 17, 2006

Ny

He de dir que no em sent espanyol per la raó planera que Espanya no deixa que me’n senta. Perquè, al capdavall, tot és qüestió d’amor i de carinyo: se’m fa difícil dir-me espanyol quan Espanya només és Castella, i no València, i no se’m fa cas en absolut en termes lingüístics, per exemple.

Heus ací uns exemples que em peguen tort i que augmenten més la llista de greuges. En primer lloc, per què a tota cosa espanyola s’hi ha de col·locar la ñ? No s’hi val posar com a excusa que és la llengua oficial de l’estat: el castellà és igual d’espanyol que el basc o el català. De retruc, per què s’ha de posar el signe diacrític ˜ a qualsevol cosa que represente Espanya? Si hom vol fer servir el diacrític, doncs que ho faça per a coses castellanes, perquè ni l’aranés ni el català tenen aquest símbol.

D’una altra banda, m’indigna que només es puga aprendre català als Països Catalans i a Madrid. Em fa la sensació que sobrem a les altres capitals espanyoles. Per què ha de pagar Catalunya o el País Basc tot allò que significa projecció de l’idioma i no l’estat? En aquest pla, per què no s’actua de la mateixa forma en casos com Madrid o les Castelles? Fet i fet, haurien de ser les autonomies les que finançaren les llengües, i l’Estat les finançara totes.

Al remat, tota aquesta queixa ve per la cosa tan simple de veure als mitjans de comunicació coses com aquestes: ÑBA, , etc.

dissabte, de setembre 30, 2006

Classificat

En moltes ocasions em passa el que alguns considerarien com a coincidències, en què en un espai breu de temps s’ajunten tres o quatre fets relacionats. Ara temps arrere, després de pujar el text cosiues, una amistat que tinc (veges tu, què he fet jo a aquesta persona) em va enviar u d’aquests qüestionaris (memes) que es solen passar alguns dipers. Deixeu-me que vos n’escriga tres exemples, en gradació de poc a molt compromés: Quan i on et vas masturbar per primera volta? Quin ha estat el somni eròtic més estrany que has tingut? En el cas de ser home (o dona), has tingut mai alguna relació sexual amb un altre home (o dona)? Si no, la tindries? Aquesta enquesta em va semblar simpàtica, atrevida i fins i tot em va dur al temps de l’adolescència.

Faig l’esment del tema de les coincidències i trec aquest qüestionari, perquè aquest cap de setmana han passat uns quants d’aquests fets relacionats. En primer lloc, dissabte m’ha tornat de forma llampant aquesta enquesta i he recordat que dins la meua colla d’amics no he tingut una conversa amb el tema de les preguntes (i quan dic conversa, em referisc a parlar-ne a fons, amb detalls, ço és, obrint el cor en aquest afer íntim, -i mira que hem fet acampades amb foc nocturn, com passa a les pel·lícules). En segon lloc, mentre sopàvem, van aparéixer de colp dues anècdotes relacionades amb el tema sexual personal, d’aquest caire compromés a què m’he referit abans. Per a acabar, a mitjan matinada, assaguts en una terrasseta, hom em comenta que, fet i fet, no parlem de les coses, i ací per coses cal entendre temes profunds i personals, per exemple, com el que he comentat ara, que dins la colla no es parla d’aquestes coses compromeses, amb el cor a la mà, amb tots els ets i els uts.

Al remat, vés per on, en un dia se m’han ajuntat coses i quines coses! (i pel que fa al tema de comentar-les, també pot ser que se n’ha parlat, i jo no hi he estat present!)

dimecres, de setembre 13, 2006

La botifarra a la cendra: precedent perillós

Volia començar aquest text fent una referència a la constitució, i de retruc fer-la servir d’argument per parlar de les festes patronals, però m’he adonat que l’article que havia triat és molt enganyós (hi ha qui diria ambigu, però jo el veig del tot enganyós), de manera que trastoca el que vull comentar. Malgrat que la generalitat de la gent interpreta que l’Estat és aconfessional, m’ha quedat palés que no és del tot cert en tot el conjunt, ja que no són aquestes les paraules exactes, sinó aquestes: cap confessió tindrà caràcter estatal. M’agradaria que us fixàreu en el matís caràcter estatal, i en aquest raonament lògic que faré. L’administració pública és estatal (les Corts), autonòmica (el Consell), provincial (la Diputació) i local (l’Ajuntament), així doncs, si cap confessió pot tenir caràcter estatal, qui diu que aquesta no pot tindre caràcter local? És a dir, que per molt que l’administració local forma part de l’Estat per jerarquia, amb l’article citat hom pot adduir que les confessions poden tenir un altre caràcter, el caràcter local i serien constitucionals sempre que no superaren aquest àmbit local, amb la qual cosa esdevindria la paradoxa que un poble podria considerar-se catòlic dins l’aconfessionalitat constitucional del l’estat (malgrat que un poble és Estat).

Tot aquest embolic mental surt per parlar de les festes dels pobles, altrament dites patronals o majors. La meua intenció era mostrar com en bona part dels actes festius hom aniria en contra de la constitució, perquè el poble (Estat) i els representants del poder local (estatal) hi participen de forma activa, no amb títol personal, sinó amb el representatiu i de manera descarada. Els ajuntaments no poden fer seues les festes en honor de tal sant o de tal verge, perquè una cosa és permetre els actes religiosos (tenir en compte les creences religioses dels veïns), i una altra, ser-ne els capitosts. Trobe que les festes de la Mercé, les de sant Narcís, les de sant Jordi o les de la Verge del Roser han d’eixir de la iniciativa privada i han d’esforçar-se per tenir el ressò que vulguen sense cap altre ajut que el que les administracions podrien concedir-los com a associació que són. Cap càrrec institucional hauria de participar en cap activitat religiosa, ni promoure’n, ja siguen provesons, ofrenes o misses: com a creient sí, però com a institució no. Festa cívica sí, religiosa no.

La meua intenció era destacar aquesta mancança de sensibilitat constitucional que hi ha en els pobles (i per què no, en ciutats, només cal veure com s'ha dut a terme la vinguda del Papa a València), fer veure com els atavismes religiosos encara dominen els àmbits locals, perquè sempre hi han els ajuntaments que van darrere del sant en provesó amb el ciri a la mà, o participen en les misses i hi combreguen devotament; però al raonament que he fet em remet: fet i fet, els pobles sí que poden tenir confessió. Quina llàstima tenir una constitució tan covarda (o que covards que van ser els ponents, per no ser tan clars, o malparits, per ser tan enganyosos a propòsit).

dissabte, d’agost 26, 2006

L'única d'agost

Aviat farà onze anys que no porte ornaments pel cos: una vesprada que estudiava vaig decidir llevar-me del coll una creueta de fusta que duia, així, perquè sí. A partir d’aquell moment, ni cadenes, ni polseres, ni anells, ni arracades... res (l’única cosa que podria passar per ornament és un rellotge, però jo el considere objecte de treball: en arribar l’estiu desapareix del canell i no hi torna fins que comença el curs una altra volta). Fet i fet, ara que ho pense, va ser arribar als vint anys i desfer-me’n, però ara que he fet els trenta m’ha vingut al cap tornar a tenir algun ornament al cos. Sembla com si les dècades han d’anar marcant canvis a la vida: ja sé que no cal donar més importància al fet, però he anat arreplegant un bon grapat de coincidències en períodes de deu anys i les trobe curioses.

El cert és que no he sentit la necessitat de dur posat algun complement, malgrat que en més d’una ocasió m’ha entrat per l’ullet alguna objecte singular que he pogut veure. Vés a saber si al remat encara acabe posant-me alguna cosa...

dissabte, de juliol 22, 2006

Cosiues

En un programa nocturn de la ràdio d’anys arrere algú comentava que les fantasies personals havien de quedar-se en això mateix, en desitjos que no haurien de transcendir a l’àmbit del fet. Si no recorde malament, la raó que hi aportava era que una fantasia és un anhel que hom s’acontenta de recrear intel·lectualment de forma continuada, sense menester de fer-lo explícit realitzant-lo, ni tampoc comunicant-lo. Ací jo entenc que hi ha una voluntat escollida de conservar un estadi mental per gaudir de manera repetida i privada d’aquesta complaença.

Tant en aquell moment com en ara que escric açò, no hi veig cap indici negatiu (de repressió, podríem dir-ne). Simplement serien aquells secretets que hom té i no necessita explicar a ningú, de manera que es fa el gust de refer-los íntimament. D’una altra banda, això no vol dir que no hi haja pregona la lluita d’aquest desig propi per eixir i realitzar-se, i hom vacil·le de comunicar, de servir-se del suport d’algú a tocar (parella, amistats, desconeguts) per tramuntar la por, per raó de la magnitud de la fantasia, per franquejar la vergonya, a causa de la direcció que ha pres.

dilluns, de juliol 10, 2006

Claustre darrer, memòria final

Ja ha acabat el curs i m’abelleix fer recompte de com han estat l’experiència i les sensacions d’aquest primer any de funcionari (en expectativa). De bestreta cal dir que m’he sentit estrany perquè després de més de deu anys fora de casa i pegant bacs, enguany he tornat a la Marina, a casa (dels pares) de manera que he pogut redescobrir què es sent en passejar pel poble per les vesprades, anar a Dénia a un acte o eixir per la nit a mitjan setmana a fer un soparet, sense la necessitat de ser estiu o festa. De retruc, he gaudit de la tranquil·litat de no desplaçar-me un diumenge al migdia cap a València, Vinaròs o Mutxamel, i també m’ha descol·locat durant els primers mesos, això de recórrer els carrers del poble tornant a casa a hora de dinar.

Pel que fa a la docència, m’he trobat més segur amb les classes, he sabut què ensenyar amb les sessions suficients i he sabut improvisar quan ha fet falta. Dalt o baix, he donat tot el que era previst. Això no vol dir que ho he fet amb totes les garanties ni que ha estat fàcil del tot: la cosa és que enguany m’he sentit còmode tant en l’horari com en els grups.

D’un altra banda, en les guàrdies d’enguany, la meua actitud ha estat de policia. No he tingut més remei que anar acaçant alumnes que fugien, posar amonestacions a alumnes que fumaven (recercant-los d’amagatotis) i dirigir el trànsit pel corredors. És trist, i moltes voltes m’he demanat per què, però què hi farem, sembla que açò de ser professor és sempre alguna cosa més. A més a més, he hagut de fer de femer, i he arreplegat brossa que els alumnes han llançat, organitzats en colles de neteja amb els alumnes.

Al remat, serà menester esperar si el curs que ve repetisc institut i continue aquesta marxeta, o, com per un altre any consecutiu, he de fer via nova des de zero en un altre insitut.

dimecres, de juny 21, 2006

Fusterianes

Fuster diu, “Cal experimentar-ho tot”, m’aconsellen. Jo renuncio a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me’n dóna.

No he tingut mai una bona relació amb el tabac, i a hores d’ara de la pel·lícula li tinc molt poca simpatia, més aïna aversió. A ca meua el tabac ha estat present en qualsevol lloc, de manera que sempre m’ha estat accessible. De fet, de menut, moltes voltes he hagut d’anar a comprar-lo jo, i ja de més grandet, d’adolescent, era normal que m’enviaren a comprar cartons com aquell qui compra barres de pa.

He de dir d’una banda que no he fumat mai i no m’he posat mai un cigarret a la boca, ni tan sols apagat, i d’una altra que dos són els moments en què hauria pogut iniciar-m’hi: u va ser quan tenia tretze anys, d’amagat amb un parell d’amics en uns bancals, i un altre, amb setze anys, en un dinar amb uns companys d’institut. El més destacat és que en el primer cas no se’m va obligar psicològicament a fer-ho, vaig dir que no i no hi van insistir; en el segon, els incitadors que fumara hi van estar realment enfadosos amb la meua negativa, cosa que em va desagradar moltíssim. Queda clar, que quanta més edat i més nombrós és el grup, més irresponsable és la incitació.

No m’agrada el fum del tabac i no vull que a ca meua es fume; em rebentarà moltíssim que se’m diga puc fumar? més sabent com ho odie. No cal dir que l’alcoholisme, la gola o l’anorèxia són problemes mèdics semblants al tabaquisme, però no és el mateix, perquè els primers atenyen l’individu, i el segon afecta l’altri, compartit per força. Ací no s’hi valen clams a la llibertat personal de fer, ni victimismes de persecució. Si hom no fumaria davant xiquets de bolquers, hom no hauria de fer-ho davant qualsevol altra persona. Al remat, hom no hauria de bramar contra la salut pública amb veu de càncer de laringe si la llista d’espera per un transplantament de pulmó és llarga: no es maten jóvens suficients en accidents de trànsit o en la construcció com per satisfer-ne la demanda. Cal tindre-ho present quan hom tinga darrere malalts degeneratius en aquesta mena de llista.

dijous, de juny 01, 2006

20 o 30 milions d'euros

Deixeu-me que siga demagògic. ¿Es mereix el Papa tot aquest desplegament? ¿És tan important aquesta trobada de la família com per a mobilitzar tants recursos? ¿És menester inundar la ciutat (i el país) de tanta falòrnia, com si es tractara d’un mundial de futbol? Efectivament, com més va, més poca simpatia tinc per l’església, en general, i la catòlica, en concret. Ja he esmentat en altres ocasions que no tinc fe i que no queda més remei que conviure amb els qui dipositen les esperances de la vida en un fet inestable i intangible. Ara, el que ja no puc suportar és aquesta caguera catòlica, que damunt que me l’han de refregar per al cara constantment, no puga fer-hi cap retret sense quedar com a intolerant o comunista, malgrat que s’hi esmercen diners que jo he aportat amb els imposts que pague.

Aquesta morterada de caragols milloraria la salut pública, l’atenció de la gent gran o l’ensenyament. Bé solucionaria problemes d’infraestructures, acondicionaria barris degradats i envellits o protegiria boscs i paratges. D’una altra banda, incrementaria el benestar dels investigadors i dels científics o resoldria qüestions de la conciliació laboral.

Per tant, ¿és moral gastar-se 20 o 30 milions d’euros en un esdeveniment que durarà un parell de dies, fornit d’infraestuctures per a l’ocasió i no permanents? ¿Quina por hi ha d’amagar el cost de l’esdeveniment? (perquè, al capdavall, la xifra és un càlcul al vol, ja que hom no vol explicitar-la) ¿És, doncs, ètic gastar a cor què vols, què desitges?

Certament, a més d’u del món catòlic, li hauria de caure la cara de vergonya i fer-hi alguna cosa, per caritat.

divendres, de maig 19, 2006

Xoc de cultures

Potser resultarà presumptuós de dir, però em feia gràcia emprar aquesta etiqueta per a un fet tan prosaic. Tanmateix, en el fons, no em sembla tan disbaratat aplicar-la quan s’enfronten la cultura de l’esforç i del treball envers la cultura de l’esforç mínim i del fuig faena en el món de les aules.

Reflexionant sobre com em sorprén l’actitud dels estudiants en les classes he arribat a tres fets: jo era un bon (massa bo) estudiant, i no he estat realment conscient del que era un mal alumne; l’entorn mediàtic no era tan variat (cadenes de televisió, revistes...) ni alhora tan únic ni omnipresent (línia de pensament anul·lador dels programes de televisió); he passat els deu anys de València (universitat i anys de després) immers en una microsocietat basada en una relació de respecte amb el professorat i altra gent adulta (i no pas de tracte amb adolescents) d’admiració i de respecte (que ha fet que oblidara el comportament als instituts; els qui em coneixeu, deixem de banda el cas Todolí). Aquesta bambolla m’ha aïllat totalment i ha produït que arraconara del pensament com era la conducta als instituts, amb la conseqüència fatal de trobar-m’ho tot de nou i alarmar-me.

dimarts, de maig 09, 2006

La societat de masses

No cal dir que al món són necessaris els caixers del Mercadona, els obrers de la construcció, els llauradors de bancals, els arreplegadors del fem; fet i fet, cal tenir present que no és menester que tothom siga universitari (perquè no hi arriben, perquè no els deixen, perquè no els agrada, etc.). Però el que més m’agradaria és que tota aquesta part de la població (majoritària) llegira: és a dir, un collidor amb criteri lector (i de retruc, polític, econòmic, televisiu, etc.).

dimarts, d’abril 25, 2006

Dos poals de sabó i un cabàs de no res...

Ja ha fet un any que vaig anar a veure tota la caguera del Sant Jordi, així com també de la publicació del poemari dels Dos poals, amb la conclusió aclaparadora i decebedora en parts desiguals. El fet és que estava totalment verd en qüestions d’aquesta mena i com que no es pot controlar mai res, vaig decidir fer un experiment pel que fa el llibre. Vaig determinar que confiaria en la inèrcia per comprovar fins on podia arribar el llibre, juntament amb alguna acció de caràcter propagandístic (que tampoc era pla de deixar-lo solt sense cap ressó). He arribat a la conclusió que qui no plora no mama, i que si pretenc que els poemaris incidisquen en algun lloc, no em queda més remei que arromangar-me, posar-me a treballar i deixar-me de romanços inèrcics.

En la part positiva, he de dir que de les quatre presentacions (el Verger, Pedreguer, Beniarbeig i els Poblets) totes han vingut d’altri, és a dir que ha estat interés del tècnic cultural o d’amic i no he estat jo qui ha demanat fer-ne la presentació. També el boca orella (trobe que mitja dotzena de persones) que han fet tant coneguts com desconeguts.

En la part negativa, doncs que tinc quimera que s’han venut més llibres per publicitat i per esforç meus (amics, familiars, companys d’institut) que per part de l’editorial; que he estat jo qui ha hagut de fer la campanya de merxandatge (les samarretes d’estiu negres); que en les ressenyes literàries (on he aplicat la inèrcia de forma conscient) només he aconseguit una ressenya literària a l’Avui (a final de setembre, quan el llibre va eixir a mitjan abril), però m’hauria agradat ser criticat al Postdata, o a l’Espai del Llibre, o al Caràcters, o a la Revista de Lletres Valencianes (perquè no dir-ho, per l’ego), entre d’altres.

Comptat i debatut, hom confirma el que he aprés a la facultat i el que he llegit a la premsa: si es vol presència caldrà posar-hi mans, mànigues i jaquetes, i a Barcelona com a mínim.

dilluns, d’abril 03, 2006

Època de recolliment i de passió

Malgrat que ja hem començat de fet el tercer trimestre, sembla que el segon encara raja, i bona part dels professors frisem perquè vinga pasqua, aquesta barrera psicològica, ja d’una volta. Encara que siga tirar-me pedres contra el fetge, ¿és menester mantenir com a períodes vacacionals festivitats religioses, més encara en un estat aconfesional constitucionalment, en una escola pública que es proclama laica?

D’una altra banda, les manifestacions religioses que inundaran els carrers i els canals televisius m’ofenen moltíssim, i em semblen una provocació: però no les prohibeix ningú o no les deixen de subvencionar, com sí que han fet mesquinament an Dario Fo, an Bassi, o an Xavier Castillo. Com ho apanyem?

dilluns, de març 20, 2006

Les comparacions són odioses

Molts futbolistes, quan ixen del camp, regalen les samarretes en veure els xiquets que els esperen amb il·lusió. També van als hospitals i fan regals als xiquets malalts per nadal; a més a més, dediquen una part del temps en fundacions i en actes benèfics…

Encamant ens demanem perquè la gent no estima els poetes.

Nota: Aquest text conté molts, moltíssims matisos, arbitrarietats, subtilitats, disparitats, contrasts, discrepàncies, injustícies, favors i desavantatges, però és un fet.

dimarts, de març 07, 2006

Fusterianes

Fuster diu, si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguin, sinó que et facin veure que et contradius a tu mateix.

Hom m’ha dit en ocasions que sempre tinc resposta per a tot, una observació que pot fer-se de forma tant d’elogi com despectiva, en to de broma o sense. Hi he estat pensant i és veritat: he arribat a un punt que gairebé sempre la tinc a la boca, que ja la tinc pensada. Roda i volta, he trobat tres raons per les quals actue d’aquesta manera, tres motius que han anat formant aquest mecanisme de defensa.

En primer lloc hi ha la cultura: llegir, escriure, observar i interpretar han contribuït a calfar-me el cap i a intentar esbrinar respostes davant un fet cultural: per copsar-lo, per gaudir-lo, per entendre la veu creadora, etc. És per això que, quan sóc amb algú, no m’és gaire difícil amollar alguna cosa, tinga trellat o no, però que s’adiu al fet cultural (un quadre, un poema, un anunci).

Després, haver estudiat filologia catalana i haver conreat un sentiment d’estima per la llengua. Tothom coneix els atacs continus a què es veu sotmés el català des dels dos vessants més importants i combatius: el sessecionisme i el reduccionisme lingüístic del nacionalisme castellà. En tot moment aquests dos corrents sempre tenen a la boca arguments que denigren el meu idioma i són múltiples els encontres amb gent que els defensa. Com que es limiten a atacar i a perbocar arguments destarifats, però no a reflexionar, m’he vist en la necessitat d’estar despert, viu, atent i prest per donar el contraargument; fet i fet, no es pot tenir la guàrdia baixa: un dubte, un reflex tardà, signifiquen la victòria de l’altri.

Encamant, la meua faena com a professor ha contribuït a cercar sempre una resposta immediata perquè davant els alumnes inevitablement no puc pesar figues; no ja que vulguen trobar-me les cosconelles per si poden pillar-me en una vacil·lació de l’assignatura, sinó també que davant actituds grolleres, fatxendes o de mancança de respecte no hi calen bromes i ací sí que no s’ha de badar: hi va l’autoestima, el desenvolupament de la classe i la integritat de l’autoritat (que hom suposa que tenim com a docents i que molts pares han perdut pel camí).

Així doncs, potser per la conjunció d’aquests motius (i d’altres que ja sorgiran) he acabat desenvolupant aquest mecanisme que, per a bé o per a mal, he esdevingut marca personal.

dimarts, de febrer 14, 2006

Cabrera Rovira

Quan anava a escola de menut i hi féiem història o literatura, solia fixar-me en els cognoms de les persones que eixien als llibres per si corresponien amb els meus: trobar algú amb qui coincidir em feia sentir alguna cosa; m’omplia d’orgull infantil en veure que algú es deia com jo, més que res perquè hi havia les rialletes de tothom i perquè era com si m’esmentaren en classe (¡Ei, fixeu-vos, que diu el meu cognom! ¡Que estic al llibre!). Fins al punt que un temps després, en ser-ne uns quants qui compartíem aquesta fixació féiem competició i ens valoràvem els cognoms poc o molt segons la categoria del personatge. Els resultats en el meu cas eren més aviat minsos i només vaig poder conformar-m’hi amb una illa balear i amb un tigre carlí del Maestrat (actualment, podria afegir-hi una universitat catalana).

En passar el temps vaig arribar a la conclusió que allò que apujaria realment el valor no havia de ser només advertir aquestes coincidències, sinó que pagaria més trobar-hi els meus propis, és a dir, ser jo i no els altres. Però el trist és que ara que puc fer coses amb què veure’m esmentat, vaig i elimine els cognoms. Veges tu, si la cansalada és de pollastre...

dimecres, de febrer 01, 2006

Canvi d'aires?

Enraonant sobre hàbits i sobre gusts personals en una teteria de Dénia, vaig comentar que em feia la sensació com si estiguera aburgesant-me, més ara que aviat em faran funcionari. Però el que va sorprendre l’interlocutor amb qui bevia va ser quan vaig amollar-li, de forma jocosa, que més aviat estava convertint-me en un esnob rural (prou neguit tinc d’aburgesar-me, fet que he tractat literàriament, com per a enjugassar-me ara amb l’esnobisme).

Cal dir que no tinc el temps, les relacions, el lloc, el pensament i, el més important, els diners necessaris per a ser un esnob, esnob. Però m’adone que, sense aquests atributs, faig coses que podrien ser susceptibles de considerar-s’hi, principalment per l’entorn en què visc i per la gent que m’envolta i amb qui tracte (família, amics, desconeguts, etc.). Roda i volta, el que podria ser un afinament (que no un refinament) en els gusts i en els interessos, conseqüència de descobrir i conéixer coses, açò pot convertir-se en actituds més que burgeses: doncs això, d’esnob rural (pel fet de viure en un poble, més que res).

No prenc o compre café, sinó te, però no el de bosseta de bar, sinó xinés, japonés, etc. Vaig a veure pel·lícules en versió original subtitulada, sovint rares, i sóc crític especialment amb aquelles pel·lícules anomenades de la indústria: moltes voltes em negue a veure-les i me’n vaig a una altra sala mentre els altres amics van a l’altra que han triat (i de les que veig, no m’estic d’exposar-ne els defectes). També escolte música poc habitual (en valencià, en suec, en finés…) i no m’agraden gaire els locals on anem els dissabtes, per la música que hi posen, prou horrible moltes voltes. Solc fer els viatges amb tren i em decante pels albergs per sojornar; tot i ser carnívor sent simpatia pel vegetarianisme. Vaig a recitals, a algun teatre i per raons determinades no em faig amb un tipus concret de literatura, que molta gent llig i m’explica. Tinc els programes de tele seleccionats i són poc populars, de manera que no puc parlar-ne gaire ni comentar-los perquè aquest entorn no els mira.

Torne a dir, aquestes cabòries estan lligades directament a l’entorn en què visc, al cercle on cadascú es mou, perquè al capdvall, els japonesos beuen te japonés, els grecs miren pel·lícules subtitulades, els finlandesos escolten música finesa i els excursionistes dormen en albergs.

dimecres, de gener 18, 2006

Al remat, em reserve les conclusions

Es pot dir que aquestes vacances de nadal he fet una vida entre contemplativa i de jubilat: he llegit, he passejat i he cavil·lat. He caminat molt, de matí i de vesprada, i com que el passeig era solitari, no he tingut cap altre remei que fer funcionar el cervellet. Repassant tot just el que havia escrit sobre la mediocritat, fent-ne fugir els fantasmes pel que actualment escric o visc, m'ha vingut al cap la idea de l'honradesa. He estat fent un seguiment de ma vida conscient, la línia de moments viscuts tant bons com dolents, i he intentat entrellucar si hi he estat honrat o no, si m'hi he comportat o no.

En aquesta ponderació no només ha entrat el que he pensat jo (és a dir, si he considerat honrada una acció), sinó també el que deuen haver entés els altres quan la situació ha estat compartida. En aquest fet tenia presents dues coses: en primerr lloc, si davant la situació concreta, l'altri ha considerat que m'havia comportat de forma honrada; en segon lloc, i el més pelut, si, de la situació de comportament que l'altri jutjava, jo n'era conscient.

El fet cert és que açò, la segona opció, era un bancal difícil de llaurar, i em vaig adonar que allò era filar massa prim, que no es podia controlar tanta cosa. Veritat és; tanmateix, un malentés, una veritat a mitges, un no dir res, pot fer que quede malament sense jo saber-ho.

dimarts, de gener 03, 2006

Voler no implica haver aconseguit pixar alt

Quan era a la carrera i hom parlava d’autors i d’obres, en més d’una ocasió eixia l’assumpte dels escriptors bons i dolents. De retruc hi sorgia el fet de la mediocritat, cosa aquesta que m’ha preocupat sempre, quan s’al·ludia l’aurea mediocritas moderna, o quan s’esmentaven les capelletes literàries d'ara que es dedicaven a lloar i a premiar moltes obres de circumstàncies, fet i fet, mediocres.

Han passat anys i dins d’aquesta obsessió no puc negar que continua aquesta inquietud, més encara en haver aconseguit publicar un poemari. Ho reconec, tinc por de ser mediocre. És clar que amb una obra només no es pot saber, sinó que n’hi calen unes quantes per fer-ne la ponderació; tanmateix, en un món literari de grans poemaris que són tots tan bons, però que acaben com a material de saldo o de trituradora, no puc evitar neguitejar-m’hi.

Vaig a recitals on tothom exposa les lectures que fa; escolte presentadors que manifesten el bagatge propi tan ample; assistisc a xarrades on els de la taula expressen un cabdal de referències que m’aclaparen; em meravelle d’un món on tothom coneix tothom dins els cercles literaris; tot açò i més m’empetiteix davant la meua mediocritat d’unes lectures més aviat minses, i d’una proposta poètica esquifida. M’angoixa perquè em sembla que tothom ha aprofitat més el temps que no pas jo, capbussat en unes altres lectures o fastiguejat per uns altres motius: és per això aquesta sensació de mediocritat (no ja literària, sinó personal: on redimonis m’havia clavat jo?), de no pertànyer a aquest món, de ser només un xiquet diletant que vol jugar a un joc de gent gran.

Ara prepare dos poemaris, i la cosa continua igual: amb la percepció que el que faré serà mediocre davant un món de meravelles (malgrat que en llegir-les em semblaran ni col ni bleda): ja me’n podré fer l’ànim, ja m’hi esmerçaré, que el cuquet estarà per dins.