Diu en Quim Torra al setmanari el Temps: De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. L'autor fa esment d'un concepte que encara no coneixia i ara ja sé: antibartlebisme, el fet d'escriure moltíssim, compulsivament, al tocat d'un personatge dit Bartlebys.
Aquesta troballa m'ha fet pensar en ço que hi ha d'antibartlebisme (de qualitat o no) en la nostra poesia; però no de poetes que en assolir els 70 o 80 anys tenen publicades 20 o 30 obres (com és el cas d'Estellés), sinó d'autors que en arribant a la trentena en tenen més de 10: si ho projectem podríem pensar que en arribar als 70 hauran escrit (publicat, de fet) 50 obres. Exemples d'aquest torrent literari hi ha els enormes poètics, el Jaume C. Pons Alorda o el Pau Vadell.
De retruc m'ha fet pensar també en l'antibartlebisme (de qualitat o no) que pot ocórrer la narrativa valenciana en català i concretament en la literatura dita infantil i juvenil. No només en el cas d'autors concrets (el Francesc Gisbert o la Gemma Pasqual), sinó també en el cas general de la literatura aquesta. Vull dir, que després de pegar una mirada a les dades que ha aplegat el Ramon Guillem en els anys 2016, 2015 i 2014, per exemple, tinc la sensació que en la literatura d'infants i jóvens nadem en l'abundància (de qualitat o no).
Al remat, qui és qui per a qüestionar l'antibartlebisme? i combatre'l amb eficàcia?
