divendres, de gener 29, 2010

No poder més

Mireu, un company del món dels blogs s'ha queixat amargament perquè ha tingut paraules amb uns companys d'institut, tot perquè u d'aquests li ha retret que a Catalunya volen fer que per llei, per exemple, la meitat de les pel·lícules estiguen en català. Des del meu punt de vista els que s'omplin la boca del bilingüsime haurien de callar: meitat i meitat, ni per a tu ni per a jo.

En aquests dies m'he trobat que a Catalunya hom pren mesures vàries per a normalitzar el català: a més a més de la dita llei del cinema, trobem lleis perquè la senyalítica viària de competència estatal dels topònims dins de Catalunya estiga en català; perquè els consumidors puguen ser atesos oralment i per escrit en català; perquè els diputats puguen parlar en català al Congrés i al Senat, etc.

Doncs bé, atesos aquests fets em puja la mala sang i estic molt més que recremat. Em sent totalment impotent de veure com al país veí hom es creu realment la recuperació de la llengua (com a mínim hi traballen per a fer legislació) mentre que ací, molts polítics d'aquest país es dediquen a emmerdar, a crear polèmica i tot en conjunt deixar de fer i el que està fet desfer-ho.

Hi han dies que m'agradaria pegar un crit a la cara d'ells (un crit d'aquells que a voltes faig per dir que callen els alumnes i m'atenguen d'una puta volta), i dir que són uns grans fills de puta. Que són uns cabrons. Que són uns mediocres de merda. Que els hauria de caure la cara de vergonya de la seua imbecilitat i cinisme. Que ja està bé de tocar-nos els ous i de pegar-nos pel cul. Que vulguen o no també som persones, i que tenim el mateix dret de sentir-nos com som. Que no s'ompliguen tant la boca amb la democràcia, perquè al remat són uns hipòcrites. Fills de la gran puta.

dilluns, de gener 25, 2010

Cadascú s'aplica l'escolàstica que vol

-Mossén, fumeu?

-Sí, d’alguna cosa ens hem de morir, oi?

-Però això és cancerigen, esteu matant el vostre cos, ergo seria com un atemptat contra la sacralitat del cos humà. Un suïcida i vos estaríeu en un mateix pla.

-Sí, però ell comet un fet instantani a la curta, mentre que jo el faig perdurable a la llarga, ergo no estem al mateix cas.

dimarts, de gener 12, 2010

Canyonero

(transcripció i traducció d'una reunió de lingüístiques del castellà)

-Senyors, he convocat aquest gabinet de crisi perquè el cas és gravíssim. Si no hi fem res, ens guanyaran la mà en aquesta partida, i això no es pot consentir!

-De què es tracta?

-Sí. Quina és la preocupació?

-Doncs bé. Com bé sabeu, estem fent tots els esforços possibles perquè la nostra llengua guanye força als Estats Units. Hi hem esmerçat milions perquè aquells americans tinguen la necessitat d'aprendre castellà, fins i tot, que gent castellanoparlant, hispans, atenga llocs de poder per a prestigiar-la més encara. Molt més encara, ens hem esforçat perquè els símbols del castellà esdevinguen universals i de referència, com per exemple la nostra ñ, tan benvolguda i exclusiva.

-Sí, això ja ho sabem. Però quin és el drama?

-Doncs que si hem fet tanta cosa no podem consentir que ens passen la mà per la cara: em referisc al cas del català.

-Idò, com el català?

-Sí. Als Estats Units, per a representar en l'anglés el so palatal nasal, hom fa servir el dígraf ny i no la nostra ñ. És vergonyós, de cara al món, que una llengüeta com aquesta s'haja introduït en l'anglés. Hauria de ser la nostra llengua la que deixe la marca per a la dita palatal. Hauria de ser la nostra ñ la que estiga en aquell idioma! Vés si no el francés, tan important que és i no ha pogut encrostar-se amb les seues gn. I nosaltres, que dominem gairebé tot Amèrica! Què ens passa!? Com és possible que no ens hi hem endinsat! Som la riota del món! És indignant veure escrit Grand Canyon. Fins i tot als Simpsons apareix escrit Canyonero i no Cañonero! Intolerable! Milions d'espectadors veuen i reveuen aquesta ny i no la nostra ñ. Hi haurem de fer alguna cosa, cavallers!

divendres, de gener 01, 2010

La cançó de l'enfadós

Hom deu recordar la caguera tan gran que va ser l'arribada de l'any 2000. Que si s'acaba el món... Que si els aparells electrònics es desbarataran... Que si entrarem en el nou mil·lenni o encara no... D'això ja han passat deu anys. 10 anys! Del 2000 al 2010, no vos hi agafa vertigen?

Bé, per a desdramatitzar la cosa, diré que, de manera prosaica, recorde que la vespra de l'any 2000 em va agafar a casa un dissabte de migdia, amb la tele encesa amb l'Euronews que parlava del que havien fet tot just a Austràlia, Nova Zelanda, al Japó, i escurant els plats, a punt de fer els macarrons de cada dissabte per a dinar.