dimecres, de juny 30, 2010

Caixes valencianes

Després de tota la caguera que s'ha mogut al voltant de la fusió de les caixes valencianes, dels interessos polítics que s'hi han ajuntat, de les visions econòmiques del país que tenen els nostres governants i els sectors econòmics; ara, resulta que unes quantes associacions econòmiques i industrials del nostre país no veuen amb bons ulls que les caixes més importants (Bancaixa i CAM) s'hagen fos amb altres caixes estatals i que aquestes últimes tinguen el poder de decisió (i quan dic decisió vull dir, la de fer córrer els diners).

Però què volen ara aquests empresaris? Després d'haver-los llepat el cul, d'haver-los subvencionat les campanyes electorals, d'haver posat les confiances en beneficis futurs, ara es queixeun Ara es fan els valents? Que se'n vagen a pastar fang.

dissabte, de juny 19, 2010

Ruta Quetzal

Quan era menut mirava molt la televisió, sobretot els estius. D'aquells anys i programes que veia vull destacar la Ruta Quetzal, que encara dura, més de vint anys després, ara amb un patrocini important d'un banc més que predominant. Éssent menut veia com aquells adolescents s'ho passaven de categoria i vivien una de les experiències més emocionants que hui encara molta gent no tan jove voldria viure. Des de la meua banda, he de dir que em fan molta enveja, no ja per viure aquesta experiència amb gent de molts països i passar uns dies fent activitats lúdiques, sinó pel que representa aquesta Ruta Quetzal.

Aquesta mena de programa posa en convicència jóvens dels diversos països de l'àmbit castellà: gent del Perú, de Nicaragua, dels Estats Units!. Aquells que hi participen, malgrat la història de massacre castellana, amb goig passen uns dels dies més emocionants de les vides amb l'aixopluc comú: el castellà. Com va llegir nefastament aquell, el castellà és llengua de trobament.

Sabeu per què tinc enveja? Perquè ací no tenim una ruta semblant per a les terres de la nostra llengua. Ací no podem dir Ruta dels Països Catalans sense que hi hagen les suspicàcies i la fel d'aquells qui sense complexos defensen la gran Hispanoamèrica. Tampoc hi han empreses potents que donen suport econòmic a aquesta mena de projecte, ni tampoc un Estat que es digne a finançar amb diners de tots allò que per a l'Estat una part d'Espanya també és Espanya.

Puta misèria nostra.


dijous, de juny 10, 2010

Eurovisió

M'agradava veure el certamen d'Eurovisió des de menut. Això de les banderetes i de les votacions era una cosa que m'encantava. Amb els anys, entrant en l'adolescència va quedar un poc al marge i ja en la majoria d'edat hi vaig fer el rebuig, més que res perquè no es podien sentir cançons en altres llengües que no foren castellà (per tant, no català, asturià, etc.), ni francés (per tant, no occità, basc, etc. -llevat de l'excepció bretona del 1996), ni anglés (per tant, no gaèl·lic, gal·lés, etc.), etc.

Amb l'arribada de nous països al mapa europeu, els quals han afegit les televisions pròpies a la UER, proporcionen al certamen noves llengües que sentir, i a mi, que m'agrada sentir llengües diferents (i no les habituals castellà, francés i anglés), doncs ha fet que de tant en tant pare l'orella a vore què canten.

Tanmateix, des de fa uns anys, aquesta Europa de les llengües i de la cultura s'ensorra: fet i fet, només cal fer una repassada per a comprovar que practicament, totes les cadenes presenten al concurs cançons cantades en anglés (enguany, Islàndia ha sorprés amb una cançó en francés: Islàndia en francés!), amb la qual cosa perd l'encant, i de retruc, el meu interés. Encara sort que la televisió grega enguany ha enviat una cançó en grec; almenys m'ha servit per a practicar un poc.