dimarts, d’agost 28, 2018

D'escriure un poemari

Al punt que hom naix... Doncs m'ha passat que del naixement de la filla algunes persones m'han fet l'esment de si li escriuré un llibre de poemes. Durant l'embaràs ja hi pegava voltes, però en l'arribada al món nou i per raó d'aquest inquiriment, m'han assaltat uns dubtes.

Si haguera d'escriure un llibre de poemes dedicat a la meua filla, com ha de ser realment? Un llibre amb un to infantil, però que quan es farà adolescent o adulta el veja llunyà o li desagrade? Amb un to més adult, però tan a la llarga que essent xiqueta no ho entendria? L'estil ha de ser el convencional o ha de servar el meu esperit dospoals? De què hi parlaré? Del procés de gestació? De ço que pot trobar en la vida? De frustracions? De bons desitjos? Ha de ser el fil conductor ella o pot compartir protagonisme amb altra gent? De retruc, he d'escriure'l ja, ja o puc esperar-hi uns quants anys o un parell de decennis?

Realment, com és un llibre de poesies dedicat a un fill?

dissabte, d’agost 25, 2018

D'un provincianisme recurrent i massa inèrcic

Apareix al diari Ara, en la secció que té el Jordi Nopca, la recomanació que fa el Miquel Adam d'un llibre de l'autor Grégoire Boullier. Aquesta recomanació, que hom espera d'una traducció al català, és d'una traducció al castellà. Considere que si la idea de recomanar bona literatura ha d'incloure qualsevol literatura, caldria ser exigent en les formes i no deixar-se endur per la inèrcia de la prevalència del castellà pel fet de ser espanyols. Si realment tenim present la realitat sociolingüística del país, caldria ser més amplis de mires i pensar en els Països. Parlar d'una traducció al castellà és pensar que només són catalans els espanyols. Què fem dels catalans francesos? Per què hom els menysté i, doncs, el Miquel Adam no ha recomanat concretament el títol en francés?

Certament, som provincians.

dijous, d’agost 02, 2018

De l'honorabilitat

Arriba l'agost i amb ell les vacances de la família reial a Mallorca. Consuetud és que tinga lloc una recepció en què els reis rebran les honors per part dels súbdits. Amb el pas dels anys hom s'apara a pensar en qui seria digne de retre homenatge o de meréixer la pleitesia més sincera i humil. M'he fet vell i això de desfer-me en reverències i inclinacions ha de ser per a gent que ho meresca per les valors o els aconseguiments, no per una reialesa (i de retruc o per una església).