dimecres, de maig 16, 2012

Bèsties de càrrega

En aquests últims dies, per raó de les notícies dels mitjans de comunicació, m'ha entrat un esperit de decepció  pels esdeveniments socials, polítics i econòmics del país. No sé fins a quin punt pot desembocar en alguna mena d'ansietat, però el fet cert és que hi han vegades que entren ganes de plorar de veres.

Ara mateix està en dansa l'embolic de Bankia; jo en sóc client des dels 18 anys, mitja vida. Mitja vida sentint que deien que volien estar al meu servei, que volien que estiguera satisfet dels serveis que proposaven: fins i tot em van concedir una beca petita quan me'n vaig anar d'Erasmus. Al remat, tot aquest benvoler per descobrir que la meua confiança en ells, en la tasca social (moltes voltes pel valencià), tenien com a terrat la cobdícia i el nepotisme: i no es pot negar que moriran matant. Perquè qui fins fa poquet ha manat, Rodrigo Rato se n'anirà cobrant més d'un milió d'euros per la gestió ben feta: no es pot ser més cínic.

Bancaixa no era un banc, era una caixa i els polítics han volgut que fóra el seu banc mentre ells pressumptament es posen els diners en paraïsos fiscals: no es pot ser més hipòcrita.

No es pot ser més càndid.

divendres, de maig 04, 2012

Crits

Enraonàvem amb una amiga del sobrepreu de l'habitatge. Es feia creus que per una casa o pis de primera o diverses mans totalment normal es pagaren els preus que es paguen. Jo li vaig dir, dona, tot depén de l'afegit que vulgues posar-hi: si té platja a primera línia, si havia viscut allí algú important abans, si l'havia planejada algun arquitecte important, etc.

Hui mateix m'acabe d'assbentar d'aquesta notícia: El crit de Munch (u dels dos que hi han) s'acaba de vendre per poc més de 91 milions d'euros. Sincerament, seria massa fort dir que el quadre està sobrevalorat. Cal reconéixer que és el fill del temps que va viure, que demanava una sensibilitat artística diferent, que en el fons algun sentiment commou en l'espectador, que ha estat una bona anècdota per pintar, ço és, una troballa. Tècnicament, no sabria dir com és, però fixant-m'hi un poc puc dir que molt treballat no està (si ho comparem, per exemple, amb un quadre de Wiliam Turner).

El crit aquest val els 91.000.000 d'euros que ha costat? Cadascú fa ço que vol amb els diners, que per això són d'ell (evidentment, jo em gaste els diners com vull, no serem hipòcrites); simplement diré que aquesta quantitat dóna per a moltes coses i no sé fins a quin punt és obscé pagar tant per aquest quadre.

Que hi conste: ho entenc i ho respecte (ho compartisc?). Ara, no vos feu els ofesos si vos demanen 3 milions d'euros per un pis de 50 metres quadrats.