D'un dinar literari

He anat a dinar amb una colla del món de la literatura. El lloc ha estat bonic i l'ambient molt agradable. He pogut enraonar amb gent que no coneixia i el tocat és que he estat molt a gust. En acabar hem fet camí cap a Beniarjó, al lliurament del premi de poesia. El Ximo Cano n'ha estat el guardonat, de la Marina Baixa, cap avall: són menester no només més poetes d'aquesta terra, sinó que a més a més tinguen bona qualitat. Me n'he alegrat molt.

De la presentació de la plaqueta, el dia

Ens hem alçat a bona hora i hem fet l'esmorzar, d'aquells que et treuen la mitja barra de pa; en acabant un passeig pel poble, que és menut i que atreu molt de ciclista. Ens acomiadem de l'hostal, dels propietaris i tirem cap a la Pahissa, enmig del parc natural. És encara prompte, però comencen a aparéixer els finalistes del premi: enraonem. M'alegre de vore la Joana, qui s'encarrega ara d'aquests actes, tot passada la mort de l'Esther Xargay.

Em duu records el lloc, de quan 3 anys arrere hi vaig anar amb el Pau, ell com a guanyador i jo com a finalista i hi vam fer nit. Ara és el Pere qui m'acompanya, el Pere, qui m'ha donat suport i qui considera la meua poesia vàlida.

He presentat la plaqueta: en parle uns minuts, un moment que se'm fa un instant. Tot seguit parlen els finalistes i acaba la cosa amb una performanç de música, cos i veu. En acabar-se totes les parts artístiques del programa del dia pertoca anar a dinar: ocasió en què podrem enraonar també.

Si haguera estat un cap de setmana normal, eixe mateix diumenge hauríem tirat cap a casa: vora 500 quilòmetres en cotxe per a acabar arribant molt tard a casa i al sendemà anar a la faena. Afortunadament, estem encara en les vacances de primavera i ens podem permetre el luxe de sojornar en Salou. Més temps per a nosaltres en el viatge que pot durar un dia més; per tant no serà un diumenge trist ni el matí del dilluns tampoc quan mamprendrem la tornada.

 

De la presentació de la plaqueta, la vespra.

Segon viatge literari amb amic. Aquesta volta era el moment de fer la presentació oficial de la plaqueta 20 76  20 76  20 76 a la Pahissa del Marquet. Tornem a fer el viatge cap a Catalunya la vespra del dia bo. 

Continuen les converses que vam tindre en el viatge a Lleida, mamprenem altres enraonaments: ara a la vellesa, un viatge en carretera amb què parlar de literatura, d'incerteses; uns moments preciosos perquè ocasions per a trobar-se durant tant de temps seguit no n'hi han certament.

Arribem aviat a la pensió on sojornarem i després de dinar a la terrasseta de l'habitació en un poble menut, fem camí a ço que havíem decidit durant el viatge: tren cap a Barcelona. Mentre el trajecte, reservem les entrades al teatre Brossa, perquè mirarem Els polítics. Abans serà l'exposició del Godard que fan a la Virreina.

Sopem i som conscients que el darrer tren parteix a les 2'15, perquè encara hi han coses culturals per Barcelona; però ho deixem córrer: però ho hauríem fet.

 

D'un recital a Ponent

L'experiència literària es fa més gran i hem passat un cap de setmana a Lleida: partim divendres de migdia i tornem diumenge de vesprada. Parle en plural perquè ens n'hi anem jo, el Pere i el Pau: jo conduïsc. Aquesta volta no presentem les plaquetes sinó que ferm un recital en una llibreria de la ciutat: la Irreductible. No és que hagueren vingut a cercar-nos, sinó que vam ser nosaltres que ens vam proposar a fer l'espectacle i de les dues llibreries a què vaig escriure, aquesta va ser al que ens va respondre. Tot plegat em resulta un poc trist, atés que hem de ser nosaltres qui ens descarem. A l'acte han vingut els familiars de Lleida. Ells ens hi han allotjat dues nits i ens han fet la companyia que ha estat bonica en aquest viatge de 5 hores de casa a allí.

Deixant de banda el recital, hem pogut fer una visita turística: la seu vella, els carrers principals, el llit del riu. Hem comprat llibres i el més important: hem pogut xarrar i xarrar a bastament, en un temps que ha estat preciós preciós.