dimecres, de desembre 29, 2021

D'una remembrança sobtada.

Un amic poeta envia uns enllaços a ubes formes alternatives poètiques. Els pegue la mirada i em sotraguen: pel fet que siguen considerades poesia; que puguen arribar a tenir valor d'objecte de culte; que són un món diferent del món corrent de la poesia.

Els mire i me'n vaig arrere més de deu anys, a les beceroles de la meua poesia, de la meua acció poètica. Pense que anava perdut però que potser si haguera continuat eixa via, ara tindria un bon bagatge en poesia experimental. Pense també que una raó de no haver continuat ha estat el fet de no ser considerat el pallasso immadur de la poesia i gaudir d'una acceptació de la colla poètica.

Gràcies a eixe amic i als enllaços enviats potser hi ha una represa d'aquella poesia.

dimarts, de desembre 28, 2021

D'uns nombres freds

En l'enraonament hom diu el cas d'algú que prefereix guanyar un premi per a publicar un llibre que aprofitar l'oportunitat d'una publicació sense premi (això sí, en una editorial no tan important). Certament, el premi és molt abellidor: 2000, 3000, 5000, 8000 euros!

Fa temps que jo n'he fet el càlcul: 10% de la venda del llibre per a l'autor, per exemple 1'2 euros si el llibre en val 12, d'una venda total de 40, 60, 120 llibres? A tot estirar són 144 euros, per un llibre de poesia en català al País Valencià.

Agarra els diners i corre.

divendres, de novembre 26, 2021

D'uns premis poètics fallats

Em dic que no vull participar en més certàmens poètics i no m'hi faig cas. Enguany ho he fet en dos, de forma breu: u de micropoesia i un altre de plaqueta: el resultat en tots dos és fracàs. Del primer concurs, reusaré eixos poemes curts en qualque artefacte literari que puga esdevenir real amb el temps. Del segon, he fet publicar-lo talment com he fet altres vegades. Aquest segon no tenia espera i havia de ser publicat ja perquè tenia una raó de ser i si bé que si haguera guanyat m'hauria endut uns diners considerables i una certa fama (tristament necessària per a continuar essent presents en el món de la poesia), encara ara hauria d'esperar un any fins que fora pública.

Pel que fa a la meua proclama de no participar en premis literaris, continue amb la idea de no presentar-m'hi. Vull dir, no he canviat de parer de pensar que no, que no crec en els premis, en allò que representen, en el fet d'escriure en vista a un premi.

dimarts, de novembre 23, 2021

D'una conversa

Parlem de renúncies, cadascú d'acord amb la realitat pròpia; de renúncies i de reeiximents per aquest motiu.

Amb els anys passats, la perspectiva és diferent i si enlllà hom no n'era conscient, ençà s'amostra injust o càndid o llefiscós.

dimecres, de novembre 03, 2021

De què parlar

Hom no pot dir que ens posem al dia, perquè gràcies al whatsapp sempre estem actualitzats; però es fea menester eixa conversa i hom va rebutjar a mirar una pel·lícula (dos hores de silenci que malbarataven dues hores d'enraonaments) per a estirar, sucar, al màxim el temps.

Certament ens posem al dia en persona: dels projectes de traduccions i de la possibilitat de publicació; de la poesia pròpia que no sembla que va enlloc; de com el món de la poesia és a voltes hostil i ple de sorpreses desagradables; d'unes quantes decepcions que dolen; de la fal·làcia dels premis literaris; de llibres de poesia extraordinaris i mediocres; de poetes jóvens que són un reflex de l'abís a què ens aboquem els madurs; de què farem en la vellesa i amb la vellesa.

dilluns, de novembre 01, 2021

De la nit

La nit va ser la indicada.

Semblava que fórem en un pis d'estudiants de vint anys, però el fet cert era que hem arribat als 45, plens de càrregues familiars i de faena i les copes eren d'esperituosos sense alcohol i sense sucre.

Va ser la nit propícia perquè vam parlar de literatura, com un desfici que calia ser ofegat; la nit va ser alhora curta perquè ja no érem estudiants que es podien pelar les classes al sendemà, sinó madurs que els esperava eixe sendemà els deures familiars i s'han de deixar per a parlar moltes més coses: serà més avant en un esmorzar, en un berenar, en una presentació...

Però la nit, la nit és ço que té.


diumenge, d’octubre 31, 2021

D'una plaça de llibres

Me'n vaig a la Plaça del llibre i arribem a la conclusió que fer presentacions de 20 minuts és una pèrdua de temps i una despesa de diners. També arribem a altres conclusions: que hi han editorials que maltracten els seus autors en no  reservar-los un espai en la programació o que potser hi faltaven altres veus d'autors que no són del roll.

Complim el desig d'escoltar i de firar algun llibre i fem colla per a la prèvia i el sopar. Parlem de poesia pròpia, de frustracions o de projectes. Faig una foto del grup i m'adone que som quatre pardals, que no hi ha cap figa; pense que som grups tancats i que on són les dones.

Ens n'anem a dormir però la conversa a dos s'allarga fins a les dos: més de frustracions, de projectes, de coses que es podrien fer bé però que no s'hi fan.

El sendemà és una hora endarrerida i me'n torne prompte a casa. Hi esperen unes noves obligacions.

Enyor i nostàlgia; un temps perdut i un avenir a voltes antipàtic.

divendres, d’octubre 08, 2021

D'un discurs i una fira

Cada any hom recorda en aquests dies de començar octubre el discurs que va pronunciar el Quim Monzó a la fira del llibre de Frankfurt i jo envide recordant la meua candidesa d'anar allí a veure quin pa s'hi donava: 14 anys ja.

diumenge, d’octubre 03, 2021

D'una cita d'un mestre

L'amiga poeta cita un pensament del Joan Brossa. Justament u dels pensaments que més m'ha marcat i que sempre m'ha provocat desfici, por. L'amiga poeta vol saber per què em fa por i jo li dic que massa n'hem parlat.

Aquest blog és també açò: les cabòries de la producció pròpia i la projecció que hi té; doncs sí, la tasca poètica és això: pors i temences que allò que hom escriu siga neonoucentisme, que allò que hom escriu no siga arriscat; en definitiva que allò que hom escriu no siga silenci emperrucat.

Arriscar-se a fer un bon treball, honest, i no caure en la poefalsia.

dimecres, de setembre 29, 2021

D'unes converses

Parle amb poetes amics de la tasca poètica pròpia i suren els neguits, els desficis i les inseguretats de sempre i les compartim. No s'acaba mai açò.

dissabte, de setembre 18, 2021

D'una lectura

 Una amiga m'envia un missatge per a recomanar-me un llibre de narrativa. Ella sap que la llista de lectures és llarga, però sap del cert que aquest sí que sí. Certament, era que sí de totes totes.

dimarts, d’agost 24, 2021

dimarts, d’agost 17, 2021

Del retorn de l'imperi dels taliban

Es desencadena la desgràcia latent en l'Afganistan i es desborden les xarxes del nostre món occidental. El meu país petit, de sobte, de colp, es nega, a manta com un bancal, de portades del poemari en català de la més famosa de les afganeses: tristament, haver estat escriptora ha convertit la Nadia Anjoman en l'antonomàsia de les afganeses, en el referent a qui acudir quan ocorre la barbaritat talibana. Ves el cas, que tenir estudis o anhelar ser escriptora ha fet que brotara de l'anonimat de la desgràcia de ser dona allí: moltes més en són patidores també d'aquesta fi tant abans com després, però la Nadia en serà l'exemple per a nosaltres els catalanoparlants.
 
Aquesta portada esmentada adés és del poemari que vaig traduir jo empomant poemes d'ací d'allà per a un projecte multidisciplinar; en una altra circumstància seria la més joiosa de les meues aportacions a la literatura del meu país petit. Tanmateix, és una felicitat força amarga, com hom pot entendre.

divendres, d’agost 13, 2021

De la impotència política i social

Sent professor dol força trobar comentaris que malparlen de l'educació pública o dels professors. Puc entendre algunes queixes sobre el tema, professors inclosos, però no lleva que em lamente que tots siguem considerats, jutjats, dolents. Ho dic al tocat que jo no hauria de fer el mateix respecte dels polítics perquè no tots són iguals i treballen en les condicions que s'hi posen.

Ve al cas tot açò per l'amargor que provoca el tema dels preus tan cars de l'electricitat i la impotència de sentir que els polítics permeten que açò ocorrega i que les mesures que hi prenen ens deixen perplexos com a ciutadans que no assolim un benestar en els afers més bàsics, vitals!

És injust pensar, concloure, que els polítics, tant els de la política alta com els de la política baixa no serveixen per a res: els primers, perquè són els qui maneguen tots els fils tracten els altres grans poders, ni els segons, perquè no tenen, tristament, la capacitat de capgirar allò que fan els de dalt.

És injust, sí, però a voltes no puc evitar que m'assalte aquest pensament.

dimecres, d’agost 11, 2021

Del valencià en la restauració

De l'obra de teatre La Vesita tinc clavada la relació diglòssica entre la senyora i la serventa: la primera, valenciana dominadora, de tracte aspre, sovint irrespectuós, i que fa ús del valencià sense escrúpols vers la segona, castellana i dominada, però també de llengua esmolada i gens desvergonyida en el seu parlar castellà.

Em ve al cap pel tocat del drama que hi ha hagut a Dénia o Xàbia aquest estiu en la restauració, en què el sector aquest ha vist com feen falta treballadors per als seus bars, restaurants, etc. i perquè enguany hem hagut d'anar a menjar fora unes quantes voltes (esmorzars, dinars, sopars) en llocs aitals de Dénia. Vull lligar-ho perquè d'alguna manera jo, el client, podria ser el símil del senyor que parla valencià i el cambrer el del servidor, que parla el castellà: i no és que jo haja estat el despòtic que empoqueix el treballador, més aïna la realitat i l'anècdota és una altra.

Com a valencianoparlant soc conscient que hi ha hagut un canvi de papers i m'he sentit en el tracte com si el cambrer fora eixa senyora aspra, irrespectuosa que parla en la llengua dominant (el castellà) i a qui ha pegat tort que jo, el client, parlara valencià de tu a tu com la serventa aquella, però que no ha tingut la valentia o s'ha menjat la ràbia per no haver de contestar i etzibar-li tu qui et penses que ets.

Comptat i debatut, a les notícies es feen ressó que a Dénia no trobaven cambrers; jo retrucaré, que trobar-ne que entenguen valencià (més encara, que el parlen per respondre a un client) és com trobar un unicorn.

diumenge, d’agost 01, 2021

D'un esportista valencià

S'ha mort el Genovés, una figura importantíssima de la pilota, mítica si fem cas de l'allau de condols i panegírics apareguts a les xarxes socials: bona part en destaquen el vessant esportiu de jugador omnipotent, d'altres en lloen el compromís al país.

Jo mostraré la meua sorpresa de trobar un esportista valencià que no ha amagat el vincle amb l'idioma i la cultura. Sorpresa dic perquè no són nombrosos els esportistes valencians amb aquest tarannà.

dijous, de juliol 22, 2021

D'una entrevista més


Passen moltes coses, les ocupacions augmenten i el temps per a dedicar-lo a fulls volants culturals han de competir amb el temps de dormir. Però a la fi llig l'entrevista a una poeta, a més a més amiga. M'ha agradat, perquè hi he vist preguntes no només de literatura sinó d'aspectes de la vida, amb la qual cosa hom pot saber més de la seua opinió, com a animal social, polític, etc i no només com a poètic. Ha estat una entrevista també amb ressons i citacions a literatura, filosofia i que no han semblat banals, superficials sí, però no banals. Al remat, una entrevista que s'ha fet curta, atés que com que no cal ser editada en paper, hom hauria pogut permetre's el luxe d'allargar-ho més, molt més.

diumenge, de juliol 18, 2021

D'unes reflexions poètiques a partir d'unes d'art

Aquests dies d'estiu estem mirant un vídeos d'un youtuber pintor. Es dedica d'una banda a parlar d'aspectes de tècnica pictòrica però també fa crítica d'art. D'aquesta segona, hem mirat molts vídeos que tenen una opinió desmitificadora de moltes patums de l'art amb l'argument que m'ha fet pensar: hom pretén fer passar per bon art artefactes que són ocurrències, maldestrismes, ínfules i fraus.

Tot seguit ho he projectat a la poesia en general i a la meua particular i m'ha fet entendre moltes coses, amb el resultat que a partir d'ara em miraré amb uns altres ulls l'obra d'altri i com cree la meua.

dijous, de juliol 08, 2021

D'una AMPA de Torrevella

M'he sentit molt però que molt malament de l'acció que ha fet una AMPA d'un institut de Torrevella d'aconsellar als pares que demanen per als fills l'exempció del valencià. De bestreta, aquesta actitud contra el valencià pot ser entesa com a anticonstitucional (perquè l'Estatut d'Autonomia valencià és també Constitució) atés que la llengua pròpia dels valencians és justament el valencià, amb la qual cosa, ja van contra la llei.

De retruc, la contestació per part de la societat valenciana en defensa del valencià s'ha realitzat i una associació usa d'argument una raó que no la veig gaire clara: robusta, diria. Addueix que aquests alumnes correran el perill d'esdevenir ciutadans de segona si aquesta barbaritat ocorreguera.

Ciutadans de segona. Doncs no. Aquests alumnes, que per culpa dels pares pugueren aconseguir aquesta exempció, continuarien sent ciutadans de primera, perquè realment els ciutadans de segona som justament els valencianoparlants.

Som de segona categoria perquè encara no podem anar a cal metge i que com a mínim puguem parlar en valencià i que ens donen l'informe escrit en aquesta llengua.

Som ciutadans de segona perquè a la primera que algú no entenga el valencià en una reunió de pares automàticament s'ha de fer en castellà malgrat els altres 20 pares que sí que saben valencià.

Som ciutadans de segona perquè quan tenim interacció amb les forces de l'orde abassegadorament haurà de ser en castellà.

Som ciutadans de segona perquè podem mirar més de 20 canals de televisió i 19 i mig emeten en castellà.

Som ciutadans de segona perquè a les pizzeries o d'altres restaurants que vulguem anar tenen la carta en castellà, anglés, francés, alemany o neerlandés.

Som ciutadans de segona perquè el Meradona, el Consum i el Masymas fan servir el castellà en la megafonia, en els fullets publicitaris, en els cartells dels preus, en els productes de carn i peix, en el tiquet de compra, en la llengua de referència primera amb el client quan va apagar.

Som ciutadans de segona perquè si fem un viatge a Torrevella allí no ens entenen en valencià, amb la qual cosa haurem de parlar castellà i, doncs, demostrarem que eixos alumnes són, esdevindran, uns ciutadans de primera.

divendres, de juliol 02, 2021

Del fotopoemari

Cal anar alliberant creacions i ara tocarà els fotopoemes que vaig crear en el fotopoemari Vers un trànsit nou el temps s'arresta: parlen els ulls. El lloc serà entre d'entre altres, el blog dels versos, el Versos triats.


dimecres, de juny 23, 2021

D'una proposta poètica

Fa dies que tenia en compte el projecte de Verkami que ha mamprés el Joan Deusa de fer un reportatge sobre poetes jóvens. Cal reconéixer que és bonic, atrevit i que d'alguna manera omple un buit del qual se n'hauria d'encarregar els mitjans de comunicació públics. Atés que no ho fan, benvinguda aquesta proposta poètica.

dissabte, de juny 19, 2021

D'una lectura

Riberenques és una plaqueta poètica autopublicada, una altra obra més que pren el camí de la intutela editorial i depén de la tasca de l’autor perquè circule i arribe a la gent. El llibret és un aplec de 18 proses poètiques que de bon començament de llegir ens recorda dos autors importantíssims de la nostra literatura valenciana: l’u, el Joan Navarro, per la construcció sintàctica del text i per l’hermetisme en la comprensió; l’altre, el Vicent Andrés Estellés, pel contingut, pel to o per la imatgeria.


En el cas del Navarro, citarem per exemple l’obra La saba i el fang:


El buit creador. El silenci dels bambús sota la volta calcària de l'ou. La brillantor de les plomes de l'àguila. L'enyor de l'avenir. Un pinyol dins la cel·la diàfana d'un reliquiari. Els béns abandonats després de l'última partida: el gerro amb les tulipes, el rèmol encisar al bessó del frigorífic, les veces dels coloms espargides pel terra, una caixeta folrada de petxines i paisatges, el deixant d'una barca sobre la cara de l'aigua, un peix de vidre damunt l'aparador, les gemmes dels bulbs. El buit vastíssim ple. [...]



i comprovarem amb el text de baix aquesta semblança sintàctica:


Les teules amoïnades, l’estable ple d’útils. Els llamps de lluny, les instantànies. Una jovialitat efímera, els comboi dels xiquets. Les hores plenes de joguines, el sol radiant, les garrofes. Vares prémer la meua mà, la mar encesa, l’horabaixa. Cremava la terra, l’eix trencat, successions d’incordis. Una bosseta de gesmil, la flaire. [...]



Pel que fa a la comprensió, podem entendre els vocables però es fa difícil trobar un significat concret: simplement haurem de deixar-nos endur per aquest enfilall de noms i adjectius i assaborir què ens suggereixen.


En el cas de l’Estellés, és evident el contingut: el camp, la família, la infantesa, l’amor; el to, solemne en l’ambient rural, col·loquial en la vida casolana; la imatgeria, els carrers del poble, la vida d’estiu en la vida de poble, els espais naturals que formen el macroespai de la Ribera.


En aquesta plaqueta trobem que es barregen diversos personatges. Per exemple ens sembla que de les relacions amoroses que hi han siguen de la veu poètica però també dels familiars de la veu poètica, de manera que intuïm que hi ha una intenció literària de fer que es confonguen. Tenim també el pensament que hi ha la mort d’algun avi, de manera molt difosa. El temps també es confon, suposem que és l’estiueig al poble de part de la veu poètica, però també la resta de l’any.


Llegir aquestes proses ens ha fet enllaçar les pel·lícules dels anys 50, aquelles en blanc i negre, bé les espanyoles de tota la vida o les italianes, en què el decorat eren aquelles cases sense luxe, de la gent normal i corrent, de les cuines, espaguetis i vi. Aquest és un món a extingir i que entenem carregat de nostàlgia, amb l’inconvenient que passada una generació o dos, hi haurà un abís de referències.


En definitiva, Riberenques és un cofret preciós, que basa la valor en la construcció literària (prosa i no versos), en les referències a una zona específica del País Valencià, que de ben segur els que la coneixen la sabran resseguir i en la humilitat solemne d’una vida en procés d’extinció, si parem esment a les formes amb què es torben els xiquets i jóvens d’ara.

diumenge, de maig 30, 2021

De la Plaça del Llibre

Vaig viure la primera Plaça del Llibre, feta a València, com un acte necessari: com a valencià que té el cap-i-casal de referent vital, doncs, representava una fita de país pel que fa a la literatura en català. Després va arribar la Plaça del Llibre a Alacant i la vaig trobar necessària per aquest problema que tenim de distàncies quilomètriques i lingüístiques. Tot seguit la de Castelló, de la qual es pot dir el mateix respecte dels pobles del nord.

Ahir es va celebrar la de Gandia i me'n vaig alegrar perquè trenca la vertebració provincial i dona importància a la comarca. Hi vaig anar i sembla que pot haver assolit un bon succés i d'ací em van sortir qüestions: és possible que hi hagen més Places del Llibre d'àmbit comarcal i que tinguen el mateix succés (o més)? Se m'ocorre Xàtiva, Alcoi, Ontinyent. També em demane si a la Marina Alta Dénia seria el gran centre concentrador o potser Pedreguer li podria passar per davant. Per a acabar, tindria ressò entre Calp i la Vila o en altres comarques fora del rodal de València o Castelló?

 

dilluns, de maig 24, 2021

De converses poètiques

Enraonaven els dos poetes i allí hom va dir que el tocat no era que hom tinguera una bona veu per a recitar, sinó si hom tenia poemes, matèria, bons per a ser recitats.

Sí, però també que hom siga conegut.

divendres, de maig 21, 2021

Del Franco Battiato

S'ha mort el Franco Battiato. El vaig escoltar per primera volta cap el 86 o 87, en algun programa musical que emetia la Televisió Espanyola. Xiquet encara, em va agradar allò que cantava aquell. Després no res fins l'any 99, en l'últim any de la facultat en què ens va pegar per escoltar a bastament una cinta dels grans èxits en castellà. Això i la composició d'un poema en què m'hi adrece i que va ser publicat al Dos poals de sabó. Molts anys després, youtube i emules.

El Franco Battiato s'ha mort, repetisc. A 76 anys i d'alzheimer: segons llig, fea un parell d'anys que el tenia. Açò representa que va oblidar que va ser algú important. La vellesa és això: si no un càncer que et fa recordar la misèria que tens, un alzheimer que et fa oblidar la grandesa que fores.

Morir-se a 76 anys. Diria algú que era jove. Jo diré que és prompte quan des de la política hom obliga a retirar-se als 67. No el cas d'ell, sinó el de la resta de la gent que no pot gaudir de la prerrogativa de fer-ho abans. Retirar-se als 67 i morir-se de càncer als 70 o oblidar als 73 per l'alzheimer.

Misèria.

divendres, de maig 14, 2021

D'inversions estrangeres al país

Acabe de llegir al Vilaweb una crònica en què es narrava una xarrada a Barcelona per part de l'ambaixador del Regne Unit a Espanya i altres persones del món de l'economia. De l'escrit ressalte aquest fragment que parla de la inversió d'aquell regne a Espanya: "d’aquesta inversió britànica a l’estat espanyol de l’any 2020, un 68,8% se’n va a Madrid, seguit d’Andalusia (12,2%), Catalunya (9,9%) Múrcia (5,6%), les Illes Balears (0,9%) i la resta (2,5%)."

La primera conclusió és: Madrid és una aspiradora. La segona conclusió és: quina merda de país som que no rebem ni l'1% inversió? Perquè hem de suposar que estem en eixe calaix de sastre del 2'5%! La tercera conclusió: per a això serveix el país (i Benidorm com a pal de paller), ser el lloc de bufera del Regne Unit (mireu també les Balears!). La quarta conclusió convertida en pregunta: quina deu ser la inversió d'altres estats com Alemanya, França o els EUA?

dilluns, de maig 10, 2021

D'unes gambes

En un restaurant de Dénia tenen en la carta gambes de Dénia a nou euros la peça. Deixe de banda factors com pagar pel lloc on menges, el preu a què s'ha comprat, etc. La cosa pot anar així: el client que en demanarà no farà el "miserable" de demanar-ne una i supose que farà una consumició de 4 o 5, és a dir, 36-45 euros ja de bestreta.


La meua reflexió és aquesta: una cosa tan simple com una gamba roja per a mostrar una altra manera d'obscenitat de poder, no pel restaurant que posa el preu sinó per qui pot pagar-lo.

dimarts, d’abril 27, 2021

Més del cánon

Tornant al tema del cànon, enraone amb un altre poeta que em proposa la idea següent:

la falta d’autors i autores del País Valencià és molt sospitosa. I em crida molt l’atenció que les poques referències valencianes tenen un marcat caràcter intimista i líric quan les veus que venen del nord i de les illes arrepleguen estils més diversos.

Aquesta apreciació és terrible perquè permet el pensament que al País Valencià hom només escriu d'una manera o que hom publica només una manera de poesia o que els jurats que jutgen els premis valencians (i dic els jurats perquè bona part de la poesia publicada ve directa dels premis literaris) tenen predilecció per una manera de fer poesia o que el públic comprador (poc, certament) té gust per una manera de fer poesia. Dic terrible perquè la connotació que podria adquirir aquesta mena de poesia és negativa, és a dir, que els valencians no som moderns i que estem ancorats en una poesia poc agosarada (com sí que passa als altres Països Catalans).

La meua percepció és que sí que hi han altres propostes, però no tenen el bon succés de ser editats (amb premi o sense) o pot ser també que aquest vessant de modernitat o de gosadia, doncs, no és de qualitat i doncs no mereix publicar-se o premiar-se.

dissabte, d’abril 24, 2021

Del tema gastat de propostes de cànons poètics

Ara que ja ha passat el nostre dia parlaré de dos fets. El primer té a veure amb una complicitat amb un altre poeta. M'envia dis articles que parlen de cànons d'autors de poesia d'aquest segle i de poetes en general. Fem un poc la rialla de comprovar que no hi som. Bé, jo tinc clar per què no hi soc.

El segon és que he llegit un article de la revista Núvol que fa un seguit de recomanacions: totes pertanyen a editorials catalanes, excepte una de balear i el mateix amb els autors, tots catalans i una de balear. Ai, els valencians...

dijous, d’abril 15, 2021

D'un poemari jove afroamericà

M'han regalat el llibre de l'Amanda Gorman, la poeta que va recitar el poema discurs en la presa de poder del persident dels EUA John Biden. D'ací voldria fer un primer pensament, potser no massa positiu: trobe que no caldria tanta parafernàlia per a un acte que hauria de ser el més modest de tots. Què hi farem: el poder vol oripells i falòrnies per a dissimular les mancances a venir. Prenent un pensament de la Virginia Woolf, sobren les cerimònies si volem un món més igual i just per a tothom.

D'aquesta obra romandrà la polèmica que va hi haure sobre qui podia fer-ne la traducció a les altres llengües del món: tu sí, tu no, perquè no ets així, perquè no sents aixà. No m'estacaré en aquest bancal, però sí que faré un esment al primer problema a què haurà d'acarar-se de bestreta el traductor i és el del títol The Hill we Climb. An Inaugural Poem for the Country. Remarque, el problema està al principi de tot de tot.

Com traduïm Hill? Turó, pujol, puig, tossal, lloma o serral? Perquè en anglés hill té diversos matisos: n'hi han de bonyeguts, d'allargats, de baixos i d'alts, d'encatifats de verdor llisa o pelats i rocosos.

Com traduïm Climb? Pujar, escalar, enfilar-se o ascendir? Pujar no implica gaire esforç, amb la qual cosa, millor que hill hauria calgut dir mountain. Però escalar sí que demana treball (i doncs la importància de l'acte) i un hill no és una mountain, tal com significa enfilar-se. Pel que fa ascendir, aquest verb d'alguna manera esborra la força de traducció literal de climb, perquè per a això la poeta hauria pogut escriure ascend.

Com traduïm Hill we Climb? X que Y, X a què Y? Perquè escalar no regeix preposició, però pujar demana a i ascendir supose que també (d'acord amb què intuïsc dels DIEC2, DNV o DCVB)

Mala peça té en el teler la persona anàloga traductora de la realitat d'una afroamericana jove amb estudis i de família pobra, etc.

Al remat, pel que fa la part literària m'han vingut ressons del Whitman: he vist Fulles d'herba però en forma petita, reduïda. Per exemple la referència a les regions històriques dels EUA o l'arenga a l'esperit del país. És un poema no per a ser llegit, sinó escoltat, per la força de llibertat que vol desprendre. De fet, hi he notat també el to nacionalista dels EUA, el que s'autodenomina americà. Malgrat que fa referència a la minoria, no deixa de ser un pamflet per a tornar a ser una nació millor, de la qual el món està pendent. Em recorda la intel·lectualitat d'esquerres, espanyolista, igual que la de dretes.

Cal dir que sí que té aspectes que atenyen a la creació poètica i de manipulació del llenguatge: algunes molt bàsiques, com paral·lelismes i repeticions i algunes de ben trobades com aquesta que sí que mereix ser citada: jugar fonèticament amb el parell just is i justice. Però roda i volta, aquest poema llarg no deixa de ser un discurs.

diumenge, d’abril 11, 2021

D'una altra entrevista

 En poc de temps, una altra entrevista, a mitjan camí de les esmentades en el text d'abans. No és exhaustiva o profunda, però sí que és mes digna. En aquest cas la persona entrevistada respon qüestions de volada curta però també n'hi han de retrospecció, que fan, en el meu cas com a lector, estar a l'aguait en relectures a venir.

divendres, d’abril 02, 2021

De dues entrevistes

En pocs dies de diferència he llegit dues entrevistes a dos escriptors. Evite dir-ne els noms i el gènere literari perquè no para bé ço que diré.

En l'una l'autor es llueix en les respostes perquè les preguntes estan ben fetes: fet i fet, tots dos han dut a terme la seua part i doncs, el resultat és una entrevista digna, travada, literària de pes. En l'altra el tocat és que sembla ridícula, no tant per les respostes de l'entrevistat (si parem esment què ha dit cada autor), sinó per l'entrevistador, que ha mostrat una malaptesa, una banalitat de qüestions que fa enrojolar i deixa en un pla força galdós l'entrevistat, el qual ha de respondre aquesta classe de preguntes.

En definitiva, no sé per què m'he pres seriosament aquest fet, però per una d'aquelles, aquesta volta m'ha colpit.

dilluns, de març 29, 2021

D'un sentiment

En la meua tasca docent es fa difícil haver d'explicar alguns conceptes del món des adults i he de cercar analogies que tinguen sentit en el seu món a penes acabat d'estrenar: escepticisme, sarcasme, evocació, nostàlgia. Certament, aquest vocabulari és de gent gran i ha de ser entés per adolescents.

Pel que fa a la nostàlgia, aquest mot va adquirint tota la magnitud de significació a mesura que passen els decennis. Perquè no és la mateixa nostàlgia la que es sent als 40, als 50 o als 70 i a vore com fas entendre a un jove de 16 què és això de sentir tristor, defallença i altres símptomes de depressió anímica produïts per l'enyorança, d'acord amb el DCVB. Ço que puc oferir-los de semblant és quan recorden el seu temps en l'etapa infantil i no tenien les preocupacions que tenen en l'ESO (o el Batxillerat).

Ara que s'acaba el mes i percep que ens hem menjat ja tres mesos de l'any i ho projecte als anys que tinc, no puc evitar que m'agafe aquesta nostàlgia del temps passat, d'una joventut que fa poc que s'ha acabat i faig el recompte de les coses bones fetes i de les que hauria pogut fer si haguera tingut la pensada.

dilluns, de març 15, 2021

De la merda de llei

Gairebé 40 anys de Llei d'ús i ensenyament del valencià i la situació de l'idioma propi dels valencians continua sent una merda grandíssima: una merda descomunal.

Després d'haver dit la brofegada, tot seguit el meu pensament. La família augmenta amb un altre membre i tota la paperassa que ens donen per a dur a terme les accions administratives majoritàriamen en castellà i la minoritàriament en bilingüe. Però tota tota, duu la marca de la Generalitat Valenciana, la nostra, la dels valencians, la dels valencians que som valencianoparlants.

40 anys de llei per a què? No sé on ho vaig llegir, però algú va dir que la llei aquesta simplement ha servit perquè els valencians pogueren parlar i expressar-se en valencià sense que foren denunciats i prou. Hi estic d'acord: la resta, la del desenvolupament i igualació i dignificació, a la merda.

És cert, ara és legal fer ús del valencià en els àmbits formals, però de què serveix si qui genera documents i qui els dona al ciutadà fan l'orni i continuen en la dinàmica d'amagar el valencià i expressar-se només en castellà? No pot ser que en lliurar-nos la cartilla de salut del segon fill siga en castellà quan hores abans l'has demanada en valencià i hom al·legue que és que no en resten i que és cosa de la supervisora. Quan tres anys abans, amb el naixement del primer fill vaig tindre la mateixa situació: és que no ens en resten; mirarem si n'hi ha alguna en alguna capsa.

Com? Que mirarem si n'hi ha en alguna capsa? I tres anys després estem en la mateixa? D'ací puc fer dues interpretacions: que totes les cartilles que lliuren són en valencià i certament s'exhaureixen; o la més possible: els n'envien una capsa, s'acaben i no en demanem més, mentrestant donen les de castellà i en demanen d'aquestes.

El tocat no és que hagen de ser els pares qui per activa demanen en valencià aquesta cartilla: malauradament el país no és tan exuberant  de lleials lingüístics, sinó més aïna hauria de ser l'administració sanitària qui la lliurara en valencià per defecte perquè de reclamadors en castellà són pocs comparat amb el grup de menfots lingüístics que tant els és si és en una llengua o en una altra.

Comptat i debatut, la llei és molt bonica, però la fan les persones i dissortadament aquestes tenen unes altres intencions.




dilluns, de febrer 22, 2021

De terrorismes

Ressona encara la mala maror pels aldarulls i actes de violència per causa de l'empresonament del cantant Pablo Hasél i la desfenestració de la llibertat d'expressió. Uns cerrils que cometen vandalisme i pirateria i unes forces de seguretat que fan servir les armes i en mig una societat que vol fer ús d'u dels drets fonamentals, el de manifestació, amb la llei mordassa com a mamu que les esquerres (hi ha més d'una esquerra?) no acaben d'eliminar.

Entre aquesta fragor hi ha una notícia que em deixa corglaçat, la que treu a la llym pública una conversa entre uns membres de les forces de seguretat en què assumeixen l'assassinat d'un jove mentre era torturat per pertinença a ETA. És menyspreable la terror que va escampar aquesta gent; ara, la que va ser per part de l'Estat i més encara amagada, tergiversada i justificada, deixa aquest Estat a la mateixa ratlla que aquells.

I fa por.

diumenge, de febrer 14, 2021

D'uns estudis becats

Una de les experiències acadèmiques (i endemés, personals) més boniques va ser la meua beca Erasms a una universitat de Londres. Jovenet de 22 anys davant la realitar de viure i estudiar en un lloc més gran que València, en una universitat totalment diferent. No continuará aquest texts amb detalls de la història; només vull redundar en aquest fet: fora del país, amb un concepte diferent de llibertat (de família, d'estudis, personal) i a eixa edat. Gràcies a una beca que em va cocedir l'ensenyament públic.

Ara la princesa Leonor se'n va a Gal·les. De bestreta diré que sent una enveja nostàlgica. Ella viurà una experiència acadèmica que em pense meravellosa i supose que també ho serà en el personal. Tot gràcies, talment jo, a una beca concedida per l'Estat.

Sentit amb les meues emocions aquesta jove viurà una experiència que no podran viure molts més jóvens que podrien fer un salt de qualitat en llurs vives. Tot perquè no hi han prou beques d'aquesta classe per a ells, que puguem pagar entre tots.

dissabte, de gener 23, 2021

D'una ressenya que és una visibilitat més


El Pere Ciscar, molt bon amic, que a més a més és doctor en filologia, m'ha fet una ressenya (juntament amb un altre poeta) de gairebé tota la meua obra. És un text llarg però alhora breu (per raons de premsa, certament i comparat amb l'estudi universitari que l'amiga i també doctora en filologia Anna Vives), però que valore molt positivament i  amb molt d'afecte.


Agraïdíssim d'aquesta altra pedra que fa marge.

https://www.nuvol.com/llibres/bons-temps-per-a-la-deslirica-148840