En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més poca.
De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.
Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.
diumenge, de febrer 11, 2024
De convertir-se una reserva o gueto
dijous, de febrer 01, 2024
D'una entrevista
Primer el Pau Rodríguez i ara aquest fragment del Pol Guasch en una entrevista al Vilaweb:
No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.
Amb vint anys d'escriptor oficial i a un parell d'anys d'entrar en la cinquantena, el poeta es sent desconcertat i descol·locat, qüestionant-se.