Fusterianes

Fuster diu, “Cal experimentar-ho tot”, m’aconsellen. Jo renuncio a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me’n dóna.

No he tingut mai una bona relació amb el tabac, i a hores d’ara de la pel·lícula li tinc molt poca simpatia, més aïna aversió. A ca meua el tabac ha estat present en qualsevol lloc, de manera que sempre m’ha estat accessible. De fet, de menut, moltes voltes he hagut d’anar a comprar-lo jo, i ja de més grandet, d’adolescent, era normal que m’enviaren a comprar cartons com aquell qui compra barres de pa.

He de dir d’una banda que no he fumat mai i no m’he posat mai un cigarret a la boca, ni tan sols apagat, i d’una altra que dos són els moments en què hauria pogut iniciar-m’hi: u va ser quan tenia tretze anys, d’amagat amb un parell d’amics en uns bancals, i un altre, amb setze anys, en un dinar amb uns companys d’institut. El més destacat és que en el primer cas no se’m va obligar psicològicament a fer-ho, vaig dir que no i no hi van insistir; en el segon, els incitadors que fumara hi van estar realment enfadosos amb la meua negativa, cosa que em va desagradar moltíssim. Queda clar, que quanta més edat i més nombrós és el grup, més irresponsable és la incitació.

No m’agrada el fum del tabac i no vull que a ca meua es fume; em rebentarà moltíssim que se’m diga puc fumar? més sabent com ho odie. No cal dir que l’alcoholisme, la gola o l’anorèxia són problemes mèdics semblants al tabaquisme, però no és el mateix, perquè els primers atenyen l’individu, i el segon afecta l’altri, compartit per força. Ací no s’hi valen clams a la llibertat personal de fer, ni victimismes de persecució. Si hom no fumaria davant xiquets de bolquers, hom no hauria de fer-ho davant qualsevol altra persona. Al remat, hom no hauria de bramar contra la salut pública amb veu de càncer de laringe si la llista d’espera per un transplantament de pulmó és llarga: no es maten jóvens suficients en accidents de trànsit o en la construcció com per satisfer-ne la demanda. Cal tindre-ho present quan hom tinga darrere malalts degeneratius en aquesta mena de llista.

20 o 30 milions d'euros

Deixeu-me que siga demagògic. ¿Es mereix el Papa tot aquest desplegament? ¿És tan important aquesta trobada de la família com per a mobilitzar tants recursos? ¿És menester inundar la ciutat (i el país) de tanta falòrnia, com si es tractara d’un mundial de futbol? Efectivament, com més va, més poca simpatia tinc per l’església, en general, i la catòlica, en concret. Ja he esmentat en altres ocasions que no tinc fe i que no queda més remei que conviure amb els qui dipositen les esperances de la vida en un fet inestable i intangible. Ara, el que ja no puc suportar és aquesta caguera catòlica, que damunt que me l’han de refregar per al cara constantment, no puga fer-hi cap retret sense quedar com a intolerant o comunista, malgrat que s’hi esmercen diners que jo he aportat amb els imposts que pague.

Aquesta morterada de caragols milloraria la salut pública, l’atenció de la gent gran o l’ensenyament. Bé solucionaria problemes d’infraestructures, acondicionaria barris degradats i envellits o protegiria boscs i paratges. D’una altra banda, incrementaria el benestar dels investigadors i dels científics o resoldria qüestions de la conciliació laboral.

Per tant, ¿és moral gastar-se 20 o 30 milions d’euros en un esdeveniment que durarà un parell de dies, fornit d’infraestuctures per a l’ocasió i no permanents? ¿Quina por hi ha d’amagar el cost de l’esdeveniment? (perquè, al capdavall, la xifra és un càlcul al vol, ja que hom no vol explicitar-la) ¿És, doncs, ètic gastar a cor què vols, què desitges?

Certament, a més d’u del món catòlic, li hauria de caure la cara de vergonya i fer-hi alguna cosa, per caritat.

Xoc de cultures

Potser resultarà presumptuós de dir, però em feia gràcia emprar aquesta etiqueta per a un fet tan prosaic. Tanmateix, en el fons, no em sembla tan disbaratat aplicar-la quan s’enfronten la cultura de l’esforç i del treball envers la cultura de l’esforç mínim i del fuig faena en el món de les aules.

Reflexionant sobre com em sorprén l’actitud dels estudiants en les classes he arribat a tres fets: jo era un bon (massa bo) estudiant, i no he estat realment conscient del que era un mal alumne; l’entorn mediàtic no era tan variat (cadenes de televisió, revistes...) ni alhora tan únic ni omnipresent (línia de pensament anul·lador dels programes de televisió); he passat els deu anys de València (universitat i anys de després) immers en una microsocietat basada en una relació de respecte amb el professorat i altra gent adulta (i no pas de tracte amb adolescents) d’admiració i de respecte (que ha fet que oblidara el comportament als instituts; els qui em coneixeu, deixem de banda el cas Todolí). Aquesta bambolla m’ha aïllat totalment i ha produït que arraconara del pensament com era la conducta als instituts, amb la conseqüència fatal de trobar-m’ho tot de nou i alarmar-me.

La societat de masses

No cal dir que al món són necessaris els caixers del Mercadona, els obrers de la construcció, els llauradors de bancals, els arreplegadors del fem; fet i fet, cal tenir present que no és menester que tothom siga universitari (perquè no hi arriben, perquè no els deixen, perquè no els agrada, etc.). Però el que més m’agradaria és que tota aquesta part de la població (majoritària) llegira: és a dir, un collidor amb criteri lector (i de retruc, polític, econòmic, televisiu, etc.).

Dos poals de sabó i un cabàs de no res...

Ja ha fet un any que vaig anar a veure tota la caguera del Sant Jordi, així com també de la publicació del poemari dels Dos poals, amb la conclusió aclaparadora i decebedora en parts desiguals. El fet és que estava totalment verd en qüestions d’aquesta mena i com que no es pot controlar mai res, vaig decidir fer un experiment pel que fa el llibre. Vaig determinar que confiaria en la inèrcia per comprovar fins on podia arribar el llibre, juntament amb alguna acció de caràcter propagandístic (que tampoc era pla de deixar-lo solt sense cap ressó). He arribat a la conclusió que qui no plora no mama, i que si pretenc que els poemaris incidisquen en algun lloc, no em queda més remei que arromangar-me, posar-me a treballar i deixar-me de romanços inèrcics.

En la part positiva, he de dir que de les quatre presentacions (el Verger, Pedreguer, Beniarbeig i els Poblets) totes han vingut d’altri, és a dir que ha estat interés del tècnic cultural o d’amic i no he estat jo qui ha demanat fer-ne la presentació. També el boca orella (trobe que mitja dotzena de persones) que han fet tant coneguts com desconeguts.

En la part negativa, doncs que tinc quimera que s’han venut més llibres per publicitat i per esforç meus (amics, familiars, companys d’institut) que per part de l’editorial; que he estat jo qui ha hagut de fer la campanya de merxandatge (les samarretes d’estiu negres); que en les ressenyes literàries (on he aplicat la inèrcia de forma conscient) només he aconseguit una ressenya literària a l’Avui (a final de setembre, quan el llibre va eixir a mitjan abril), però m’hauria agradat ser criticat al Postdata, o a l’Espai del Llibre, o al Caràcters, o a la Revista de Lletres Valencianes (perquè no dir-ho, per l’ego), entre d’altres.

Comptat i debatut, hom confirma el que he aprés a la facultat i el que he llegit a la premsa: si es vol presència caldrà posar-hi mans, mànigues i jaquetes, i a Barcelona com a mínim.

Època de recolliment i de passió

Malgrat que ja hem començat de fet el tercer trimestre, sembla que el segon encara raja, i bona part dels professors frisem perquè vinga pasqua, aquesta barrera psicològica, ja d’una volta. Encara que siga tirar-me pedres contra el fetge, ¿és menester mantenir com a períodes vacacionals festivitats religioses, més encara en un estat aconfesional constitucionalment, en una escola pública que es proclama laica?

D’una altra banda, les manifestacions religioses que inundaran els carrers i els canals televisius m’ofenen moltíssim, i em semblen una provocació: però no les prohibeix ningú o no les deixen de subvencionar, com sí que han fet mesquinament an Dario Fo, an Bassi, o an Xavier Castillo. Com ho apanyem?