Reacció o quasi lletra de batalla...

Els del Corte Inglés han engegat al País Valencià una campanya de retolació de les prestatgeries dels llibres en la nostra llengua. Per a fer-los saber la meua indignació, els he escrit aquesta carta. Si algú vol fer-la servir per a queixar-se també, que en faça ús.

Senyor, 

no faré llarga aquesta carta. Trobe un insult la vostra decisió de considerar el valencià com un "idioma autonómico" o "otras lenguas" en la retolació que feu de les prestatgeries de llibres dels centres Corte Inglés valencians. És per això que vull manifestar-vos l'ofensa que m'ocasioneu amb la vostra actitud. Puc dir-vos que no tinc la vostra targeta, però a partir d'açò, ni ganes tinc d'aconseguir-la, ni de comprar als vostres establiments, ni llibres, ni música ni res per aquest menyspreu a una llengua tan digna com és el valencià, barra català. Per cert, supose que en els Corte Inglés de Barcelona no heu tingut el valor de posar ni "idioma autonòmic" ni "altres llengües". Amb açò queda demostrat el vostre nivell de cinisme.

Atentament, 

Cara de compromís

Ahir al vespre em vaig quedar amb cara de bleda. Havíem entrat a una llibreria i en començar a tafanejar pels llibres vaig ensopegar amb un llibre per què tenia un cert interés. El tocat és que els mesos de juny i de juliol he estat treballant en la traducció d'un llibre grec d'assaig. Hi he dedicat moltes hores i molta il·lusió, tot pensant que potser interessaria a alguna editorial catalana i que me l'agafarien: així doncs, hores de diccionaris, hores de recerca d'informació per a notes, hores, al cap i a la fi. En acabar la traducció dita, em vaig dedicar a enviar-la a editorials que treballen l'assaig, amb el resultat ben descoratjador: ens agrada però no tenim diners, ens agrada, però ja tenim la planificació tancada, i d'altres que ni responen. Vist el mal èxit amb la versió catalana, mamprenc la traducció al castellà. Una volta feta el setembre, cerque editorials castellanes, amb un resultat més trist encara: de tres o quatres enviaments, cap es digna a respondre.

Fins ahir, en entrar a la llibreria aquella. Mare, i quin mal rasquit en veure que ja havien publicat la traducció al castellà, d'octubre del 2012. Vos puc dir que em vaig quedar de pasta de moniato. Tanmateix, encara sort que l'editorial que ha publicat la versió al castellà no és una a què vaig enviar la proposta de traducció. De retruc, cal pensar que ja devia ser un projecte en dansa per a aquella editorial, i si els haguera enviat la meua proposta aquest setembre de ben segur que m'haurien dit, no gràcies, però ja ens la fa un altre traductor.

Sabeu què em posaria realment trist? Que isquera la versió en català i no fóra la meua...

Conhort

L'enhorabona als homosexuals per aquest pas nou cap a la normalitat; uns altres però, el fan envers la subanormalitat...

Monòleg interior

-(És que... Ma que és coenta madona Laura. Quin pensament de cortines per a les finestres... Ca, ca,ca...)

-Senyora, compte que trenqueu el gest...

-Disculpeu, mossén Da Vinci. (A tu, a tu sí que et trencava una cosa, lladre, més que lladre, que em tens lo cor robat! Ai, Lleonard que bo que esteu, teniu la verga com un... com un...com un trofeu, quines dos anques com a...)

-Senyora, el gest! El gest!

-Perdó, perdó! (És que no puc eixir de casa jo... Ca, ca,ca... què dic? Si estic a ma casa! Ai, que fava estic, senyor!).