Cabrera Rovira

Quan anava a escola de menut i hi féiem història o literatura, solia fixar-me en els cognoms de les persones que eixien als llibres per si corresponien amb els meus: trobar algú amb qui coincidir em feia sentir alguna cosa; m’omplia d’orgull infantil en veure que algú es deia com jo, més que res perquè hi havia les rialletes de tothom i perquè era com si m’esmentaren en classe (¡Ei, fixeu-vos, que diu el meu cognom! ¡Que estic al llibre!). Fins al punt que un temps després, en ser-ne uns quants qui compartíem aquesta fixació féiem competició i ens valoràvem els cognoms poc o molt segons la categoria del personatge. Els resultats en el meu cas eren més aviat minsos i només vaig poder conformar-m’hi amb una illa balear i amb un tigre carlí del Maestrat (actualment, podria afegir-hi una universitat catalana).

En passar el temps vaig arribar a la conclusió que allò que apujaria realment el valor no havia de ser només advertir aquestes coincidències, sinó que pagaria més trobar-hi els meus propis, és a dir, ser jo i no els altres. Però el trist és que ara que puc fer coses amb què veure’m esmentat, vaig i elimine els cognoms. Veges tu, si la cansalada és de pollastre...

Canvi d'aires?

Enraonant sobre hàbits i sobre gusts personals en una teteria de Dénia, vaig comentar que em feia la sensació com si estiguera aburgesant-me, més ara que aviat em faran funcionari. Però el que va sorprendre l’interlocutor amb qui bevia va ser quan vaig amollar-li, de forma jocosa, que més aviat estava convertint-me en un esnob rural (prou neguit tinc d’aburgesar-me, fet que he tractat literàriament, com per a enjugassar-me ara amb l’esnobisme).

Cal dir que no tinc el temps, les relacions, el lloc, el pensament i, el més important, els diners necessaris per a ser un esnob, esnob. Però m’adone que, sense aquests atributs, faig coses que podrien ser susceptibles de considerar-s’hi, principalment per l’entorn en què visc i per la gent que m’envolta i amb qui tracte (família, amics, desconeguts, etc.). Roda i volta, el que podria ser un afinament (que no un refinament) en els gusts i en els interessos, conseqüència de descobrir i conéixer coses, açò pot convertir-se en actituds més que burgeses: doncs això, d’esnob rural (pel fet de viure en un poble, més que res).

No prenc o compre café, sinó te, però no el de bosseta de bar, sinó xinés, japonés, etc. Vaig a veure pel·lícules en versió original subtitulada, sovint rares, i sóc crític especialment amb aquelles pel·lícules anomenades de la indústria: moltes voltes em negue a veure-les i me’n vaig a una altra sala mentre els altres amics van a l’altra que han triat (i de les que veig, no m’estic d’exposar-ne els defectes). També escolte música poc habitual (en valencià, en suec, en finés…) i no m’agraden gaire els locals on anem els dissabtes, per la música que hi posen, prou horrible moltes voltes. Solc fer els viatges amb tren i em decante pels albergs per sojornar; tot i ser carnívor sent simpatia pel vegetarianisme. Vaig a recitals, a algun teatre i per raons determinades no em faig amb un tipus concret de literatura, que molta gent llig i m’explica. Tinc els programes de tele seleccionats i són poc populars, de manera que no puc parlar-ne gaire ni comentar-los perquè aquest entorn no els mira.

Torne a dir, aquestes cabòries estan lligades directament a l’entorn en què visc, al cercle on cadascú es mou, perquè al capdvall, els japonesos beuen te japonés, els grecs miren pel·lícules subtitulades, els finlandesos escolten música finesa i els excursionistes dormen en albergs.