Quan estudiava filologia catalana tenia una sensació un poc ofegant, que és que pel fet de fer aquests estudis hom suposava que havia de saber de tot: d'història del país, de cultura del país, de les classes de taronges, de les eines de llaurar o dels peixos de la mar. Una angoixa constant per a no haver de semblar ignorant perquè: com no pots saber d'això? Si estudies valencià! Com és possible que no pugues conservar aquest tresor cultural propi? Relacionat amb açò hi havia la pressió d'haver de fer tots els papers de l'auca: saber fer un recital de poesia, representar un teatre de guinyol, saber escriure texts de tota classe (manifests, cartes, proclames, presentacions). Comptat i debatut em vaig carregar aquesta obligació psicològica (que jo mateix m'havia muntat) d'haver de saber de tot per a no haver de decebre la gent que em demanava qualque cosa perquè confiava que jo n'havia de saber.
Doncs bé, tornem a la mateixa història, ara per culpa de les noves formes d'entreteniment a partir de l'internet i que una altra volta mostren les misèries que té el català com a llengua minoritzada, menystinguda, odiada. El tocat és que el meu entreteniment audiovisual d'ara no és la televisió de tota la vida, sinó la plataforma youtube: no només la música, sinó d'altres contingts. Per exemple gent que parla d'art, que parla d'arquitectura, de música, de la vida que és tot i d'ací plora la criatura: tot ço que m'interessa està en castellà i pense que que desgraciats que som que no tenim continguts aitals però en català (bé, almenys, no ho sé trobar i si n'he vist són poc engrescadors).
[Amb tot, no tot està perdut perquè de fa uns mesos he trobat que hi han programes tant de televisió i de ràdio que poden ser descarregats, amb la qual cosa els puc posar a la ràdio del cotxe i escoltar-los. Així, Catlunya Ràdio és u dels llocs amb una proposta variadíssima de temes i després d'escoltar podcasts (o enraonaments que dic jo) sobre medicina, narracions o confessionals, ara he descobert el Ciutat Maragda i n'estic enamorat. També m'agrada un altre podcast de literatura, Gent random, que és un gust d'escoltar però em grinyola molt la qualitat lingüística del valencià, és una llàstima que sent com a professor de valencià que soc]
Aleshores la cosa és que m'he decidit a produir podcasts o enraonaments. De fet, he de dir que aquesta experiència, la vaig fer fa deu anys, quan vaig gravar uns enraonaments sobre la poesia de la Maria Josep Escrivà o la Christelle Enguix, però la segida es va acabar. Sé que serà una faena molt dura i sobretot constant, perquè tornem a la mateixa: em tocarà fer-ho a soles (llegir, redactar, gravar, editar), de manera que hauré d'anar lentament i aprofitar els moments no lectius del curs. Almenys pel que fa a la seguida, per a un any sí que tinc de programes, perquè d'idees, ara n'hi han moltíssimes.
Tant de bo les meues propostes agraden.
