Fusterianes

Fuster diu, de tant en tant sentim la necessitat d’inventar-nos un maniqueu per tal de donar-nos el gust de refutar-lo. Si no ho fèiem, arribaríem a perdre la fe en les pròpies conviccions.

Voldria reprendre el fil de la solitud de què he parlat anteriorment (que té com a conseqüència el fet de maquinar constantment dins el cervell), amb aquesta citació, amb la qual coincidisc a molts grans trets. Fins al COU jo tenia espiritualment la sang d’orxata: la filosofia no em va marcar gaire; no sabia tampoc que la literatura provocava síndromes bovarianes; ni tenia gaire consciència política ni social: fet i fet, era un adolescent albadet. Però va ser començar la carrera (perquè jo, innocent, volia dedicar-me a l’escriptura i a llegir els autors de la nostra literatura), que se’m van obrir els ulls, però amb l’inconvenient aquest de les maquinacions, que des de fa un parell d’anys se m’han aguditzat.

He dit que hi estava d’acord a molts grans trets: la diferència és que al capdavall jo no em faig el gust de refutar el maniqueu. Sóc patidor de mena, i al llarg dels anys he assumit que no hi ha mai cap victòria; que és patètic muntar-me jo sol aquestes pel·lícules (malgrat que continue muntant-me-les, barata d’agilitzar la ment). La diferència és també que em costarà perdre la fe en conviccions, perquè han esdevingut massa fortes amb tant de temps i m'he adonat que en algunes ocasions han manat més aquestes que els sentiments. La diferència és que no són una necessitat, sinó un acte reflex.