Vària de viatges

Moltes coses he trobat en aquests viatges d'estiu. En primer lloc, al Pirineu s'ha d'anar preparat: a l'hivern per a esquiar i a la resta de l'any per a fer senderisme. Si no portes en l'equipatge adient et pots avorrir més que una mona si ja has vist abans els pobles més destacats.

El català a la franja no està com per a tirar-hi coets. Pels pobles que hi he anat no hi havia a penes cartells, rètols, etc. en català. El genocidi lingüístic va per bon camí.

A Hamburg hi ha gent que es fa les cerveses com si foren gots d'aigua quan tens molta set. He vist beure's un litre de cervesa en a penes mitja hora, sense picar res de menjar. De fet, jo n'he begut en un dia un litre i mig (un litre al vespre) i el cert és que, d'embriaguesa, no n'he notada gaire.

A Oslo, els caixers dels supermecats es veu que no toquen les monedes. Quan has de pagar amb xapetes, les has de ficar en una maquineta que ja et donara la torna; fins i tot, si pagues amb bitllet el caixer, les monedes de canvi te les dóna la mateixa màquina. També cal avisar que, igual que Estocolm i Copenhague, et cobren uns diners per l'envàs, que hom tornarà quan portes els envasos a l'establiment i els claves en una màquina de dipòsit.

També he trobat dones musulmanes en diversos graus de tapamenta corporal. Ens queixem de com estan a l'Afganistan i a casa nostra europea continuen igual de reprimides.

Oslo

Per a rematar els viatges d'estiu, he continuat amb Oslo, una altra de els capitals escandinaves que han caigut al sarró. Aquesta ciutat s'assembla a Hèlsinki i també a Estocolm: ciutat portuària, amb edificis destacats dels darrers segles i amb una dispersió municipal àmplia, és a dir, que té molt de terme i hi podem trobar nuclis de població per ací i per allà.

El fet més destacat és que és molt car, caríssim. No és una destinació per a famílies amb xiquets i de renda mitjana baixa, perquè la despesa que comporta aquesta mena de famílies és gran i allí es multiplicaria per dos o tres: dos dels imposts d'IVA són del 25% i del 14%, quan ací són 18% i 7% o 4%. Un exemple: un pot de Coca-Cola d'un supermercat val 13 corones (1'7€) o un kebab i refresc 75 corones (10€).

D'una altra banda, la ciutat és bonica; té una xarxa de transport molt diversa i un grapat de museus ben interessants, en la línia dels museus de Londres: històric, pintura, història natural, arquitectura, etc. Com a detall curiós cal dir que la ciutat té els dos quadres del “Crit” de Munch: els dos, els va pintar ell i estan en dos museus diferents. Per cert, parlant de Munch, des del meu punt de vista, un poc sobrevalorat.

Pel que fa a l'hotel, Anker, estava prou prop del centre i era molt agradable i nou. El desdejuni buffet espectacular amb una varietat molt gran de menjar.

Al remant, i igual que he fet amb Munic, voldria destacar els parcs que hi han. Són impressionants i esdevenen un contrast amb la pobresa de verdor (estanys i arbres) que tenim al país (llevat de les mostres honroses dels Vivers i el llit del Túria valencians).

Pells fines

De les festes de poble no m'agrada el fet que siguen patronals i no majors. M'explique. Als pobles d'aquest país les festes són patronals i van adreçades a un patró religiós. Ser fester va lligat indissolublement a participar en qualsevol acte religiós que estiga en el programa de festes: processons, novenes, misses, etc. És per aquesta raó que no seré fester a les festes del meu poble: com que no m'agrada, doncs, allí no em necessiten, què hi farem.

Lligat a açò, voldria comentar dos fets. El primer: al llarg dels anys de docent, he vist que molts alumnes no agafen l'assignatura de religió (em pareix bé) i quan els hi demane la raó, em fan escarafalls i diuen que això no va amb ells i tot açò i allò. Ara, quan jo els dic si es faran festers, idò i tant que es faran festers, i aniran a les misses i passejaran el ciri mudats i amb cara seriosa. Quan es tracta de festa, ja pot ser col o bleda, que ells, per la festa, s'ho empassaran tot.

La segona: té relació amb el que acabe de dir i amb això que ha passat a Ròtova, a la Safor. Un fester, dels jóvens, a l'hora de combregar s'ha tret l'hòstia de la boca i la tirada en terra; el retor s'ha enfadat, ha pegat una hòstia a un altre que passava per allí, aquell li la tornada i ja tenim el ball de Torrent fet. De seguida han eixit les veus que clamen que això és una falta de respecte, que això és faltar a les creences personals. Doncs bé, jo podria dir que tenen raó, que això no estava bé.

Però, mireu, estic més que cremat, i a tindre la pell fina també sé jugar jo. Doncs me n'alegre, que algú haja comés un tipus de sacrilegi. Que es foten aquells qui s'arrapen a l'argument que és un sacrilegi. ¿Fa mal que els trepitgen allò que més volen, allò que consideren més important en la seua persona? Que s'aguanten, que s'ensenyen, perquè a mi, de fa anys que la mateixa església catòlica es torca el cul amb el valencià, que és una cosa que m'estime d'allò més (en terme metafòric, sagrat). Si els catòlics (i més encara els valencians) es foten que no hi hagen misses en valencià, si protesten només hi han intents de fer-ne una, o si boicoten qualsevol intent de normalitzar la nostra llengua en aquest camp, doncs que n'aprenguen.

Jo no hi creuré, però que no em toquen la llengua.

Munic

En la represa dels viatges estiuencs, he fet un sojorn a Munic. No està gaire malament i és una bona ciutat com per a fer una escapadeta d'aquelles que hom podria fer a Londres. De les coses que cal destacar és la monstruositat que deu significar l'Oktoberfest. No he vist mai en directe la celebració d'aquesta festa, però després de veure l'espai on es munten les paradetes, allò deu ser espaterrant: per la quantitat de gent, per la quantitat de cervesa que s'hi beu, per la infraestructura que maneja. De veres, monstruós, i em plantejaria anar-hi el dia de festa grossa; potser seria menys ofegant anar a una de les tantes cerveseries que hi ha al centre històric de la ciutat. Per cert, cervesa bona, barata, si la comparem amb la d'ací.

Pel que fa a la resta del tema, la ciutat no m'ha resultat espectacular pel que fa a les construccions (esglésies, edificis massissos, fonts), però té un parell de parcs que conviden a descansar després de caminades llargues. L'hotel Schweiz és agradable, ben fornit i nou. El desdejuni buffet complet i es pot menjar fora al balcó, cosa que vaig fer, seguint el costum alemany d'aprofitar el bon oratge a l'aire.

Qui mesura què i com

El president aquell de la diputació no es va estar de dir que calia rematar-los tots per dir aleshores. És a dir, que em mataren, perquè jo també sóc d'aquells professors que diuen aleshores; ras i curt, una amenaça que si fóra dita per un etarra ja haurien sonat totes les alarmes. El superior pot acarnissar-se amb l'inferior. El jutge no l'ha penat de cap manera, la justícia li dóna la raó: via lliure per a continuar amenaçant-nos.

Un director d'escola penja un retrat del conseller d'educació cap per avall. Una ofensa terrible que mereix vint dies de suspensió i pèrdua de la direcció. El superior sap bé com esclafar l'inferior.

Ara la justícia ha rebatut la sanció del conseller. Vista com està la justícia amb aquells qui manen; vist com els jutges donen ales a aquells qui ens governen, sembla doncs un mirall en mig del desert.

Podem estar contents, però no ens permeten ser feliços.

VAE

A ell, li agradava l'allioli.

A mi, també (però de nit, si és divendres o dissabte, no és recomanable).

La Ribagorça

Com ja he dit en un altre moment, ja he completat els cromos principals del territori de la llengua, i ara em resta anar completant l'àlbum del turisme lingüístic. Així doncs, en aquesta ocasió tocava una part que està lligada a la llengua i és la Ribagorça de la Franja, on no només es parla català, sinó també aragonés i benasqués. Quan feia classe de dialectologia se'ns deia que hi ha una zona de transició que ni és català, ni castellà, ni aragonés: el benasqués. Aleshores vaig decidir que també havia d'anar-hi per parar-hi l'orella.

L'hotel on he fet el sojorn està a Castanesa, a tocar de la fita amb Catalunya, un llogaret de pocs habitants i es diu Ca de Graus: bo, barat i amb el bàsic. Els propietaris parlen en català i en saber que hi anava per sentir la gent de la zona com parla, em van donar algunes indicacions d'altres pobles. El problema que té l'hotel és que no hi ha cobertura i no tenen telèfon fix al bar.

La primera etapa era anar a Benasc i em vaig endur una decepció (cal dir que només hi vaig ser un matí i tampoc anava en pla pirata abordant la gent). Resulta que després de no sentir ningú parlar en benasqués (es sentien més els turistes castellans, de vacances per la zona), i després que la xica de l'oficina d'informació i turisme em demanara que no li parlara en català, vaig ensopegar amb una botiga el propietari de la qual era un matrimoni gironí que feia 20 anys que vivien al poble. Em vaig posar a xerrar amb ells i em van dir que en els vint anys que feia que hi vivien encara la gent d'allí els parlava en castellà i no en benasqués, tot i que ells ho demanaven. De retruc, el matrimoni es va sorprendre que un valencià havia parat allà per sentir parlar benasqués, i per això em van posar en contacte amb la persona que fa les classes de llengua, amb qui vaig tindre un enraonat gairebé una hora, ella en benasqués i jo en català al seu poble de les Paüls. El que vaig treure clar del que em va dir la Carmen és que el benasqués és una llengua diferent del català i de l'aragonés. També que els xiquets que aprenen benasqués tenen uns pares que no els parlen generalment en aquesta llengua (cosa que implica que no hi ha una postura de defensa de la llengua tan forta). A més a més, que la llei de llengües de l'Aragó no donarà més glòria a aquesta llengua (i per descomptat, ni a l'aragonés ni al català). Al remat, la Carmen, que té una oficina de turisme rural, Tural, em va donar un poc de material que fan servir (quadernets amb històries i receptes que cal acolorir), subvencionat per la comarca.

Pel que fa a la resta del viatge, va anar prou bé, encara que un poc avorrit si no es va amb l'equipatge adequat (esquí a l'hivern, senderisme la resta de l'any). Cotxe amunt i cotxe avall, vaig visitar Benavarri, Tolba, Taüll, Tremp, la Pont de Suert i d'altres poblets mínims de banda i banda. Per últim, vaig dinar a un restaurant que em va recomanar el matrimoni de Benasc, Casa Javier a Piedrafita (que és també un hotel rural), i que era dut per la neboda. Em van atendre en català i el tracte va ser molt bo; el preu del menú un poc espitjat, però molt bo: com a postres rares, vaig menjar un gelat de bolet.