Mirar cap arrere

Quan era a punt d'acabar la carrera la meua idea (dis-li també il·lusió) era fer el doctorat; però per raons de diners (dis-li haver acabat el cicle de la beca, haver de trobar faena mentre feia el CAP, estudiar idiomes i haver de pagar el lloguer del pis a València), doncs ho vaig haver de deixar córrer. També és cert que una lectora habitual d'aquest blog me'n va dissuadir (és genuïna aquesta paraula?) de fer-ho perquè hi va quedar decebuda. Aleshores, amb aquest paquet a les mans, doncs no l'he fet.

Ha passat ja un bon grapat d'anys i ahir em va prendre aquell aire del record del doctorat. Vaig pensar si estaria bé fer-lo ara, i cap a on tiraria el meu estudi de tesi. La conclusió és que potser no faria cap tesi sobre literatura actual, ni potser medieval, fet i fet, ni literària; supose que en faria una que tinguera a veure amb la llengua. Possiblement faria una tesi que relacionara la sintaxi diacrònica i dialectal (de moment no hi inclouria la diafàsica, que pertany també a la variant lingüística segons l'usuari) amb la normativa i en comparació d'altres llengües. Dalt o baix el que estic fent amb el blog dels dubtes.

Ara, de moment m'hi retenen dos coses: d'una banda, aquesta tesi es presenta llarga, de molta faena i de poca llibertat d'horaris i implicaria cercar els professors adequats de les universitats valencianes; d'una altra, encara mantinc el pacte que vaig fer amb la dita lectora citada més amunt (d'on amunt és un element de la cohesió referent a la dixi, en aquest cas discursiva) que implicava fer la tesi junts (ço és, compartir l'experiència dels estudis, -bé, ella els reprendria- que no el tema de la tesi, perquè supose que ella tiraria per una altra banda).

Tocar els ous

No hi ha cosa que em pegue més tort que un religiós parlant hipòcritament. Ara el levante treu aquesta notícia, de què extrec aquests dos fragments.

L’Església, en ratificar constantment la dignitat de la persona humana utilitza (...), com a mètode propi el respecte a la llibertat. Per això prevé contra el perill del fanatisme o fonamentalisme dels que en nom d’una ideologia amb pretensions de científica o religiosa, creuen que poden imposar als altres hòmens la seua concepció de la veritat i del bé. No és eixa l’índole de la veritat cristiana. D’ací que és necessari rebutjar l’acusació que l’Església, quan proposa una doctrina sobre la veritat de l’home i la moral, siga un perill per a la democràcia i una fillola o inclús promotora del fonamentalisme.

Per a contestar a açò, llegiu aquest text.

També diu açò:

a la lluita retòrica, es va llançar el purpurat d’Utiel en un discurs dur posterior en què va condemnar "la nit fosca de l’ateisme col·lectiu del nostre temps" i la "forta fallida d’humanitat" d’una societat que té "unes aspiracions o ideals prevalents com a benestar, diners, sexe, evasió, el gaudi narcisista, el viure 'bé' i 'gojar', el consum i gaudir del cos i de la vida en llibertat omnímoda, i la permisivitat."

Idò, ¿ara resulta que jo sóc tot això? Seyor Cañizares, pareu de tocar els ous a la gent que ha fet de l'ateisme la seua forma de vida. En lloc de demonitzar-me, feu-vos-ho mirar, que en això de gaudir el cos, ben bé que ho saben els sacerdots pederastes que tan bé afilleu; que en això del benestar i diners, ben bé alguna cosa n'ha de dir el banc Vaticà i el Vaticà mateix; que en això de viure bé, ben bé ho deuen saber bona part dels jerarques religiosos: grassos, llepafils i que no s'embruten la roba.

Senyor Cañizares, ves a saber si a voltes és millor una orgia de sexe que la repressió que amaga les vostres paraules.

Greuges comparatius

Que a aquells de Catalunya a qui agraden els bous en plaça s'hagen de desplaçar fora del seu país per a veure'ls, doncs els dic mala sort. És el mateix que ens passa als valencians que volem veure pel·lícules d'estrena en la nostra llengua: que hem de fer més de 400 quilòmetres al nord per a fer-ho.

Em fot jo, et fots tu.