Aquest és el matís: és ara que jo voldria ser ric. Supose que en alguna ocasió deveu haver desitjat haver nascut rics; tanmateix, reflexionant com ha estat el discurs de ma vida, tries i rebuigs, possibilitats i impossibilitats, il·lusions i desil·lusions, etc. arribe a la conclusió que de totes, totes, voldria ser ric ara, que no pas haver tingut els diners per càstig i de naixement. No cal dir que la vida hauria estat diferent del tot, de ben segur, totalment una altra de la que jo faig actualment, però crec que amb aquests anys que tinc, amb tot el cúmul d’experiència inclòs, sí que seria feliç amb la riquesa.
A hores d’ara valore com és d’important la riquesa, perquè hi porta associada u dels béns més preuats: el temps. Es comprén com van lluir els intel·lectuals de l’edat antiga: tenien temps per a la contemplació perquè no havien de preocupar-se per mantenir-se (tanmateix, a quin preu: l’esclavatge, i la misèria d’altri).
Òbviament, en aquest moments no puc queixar-me, ja que puc disposar de temps per a contemplar un poc, però cal treballar per mantenir aquesta situació (més encara, en una faena que no m’il·lusiona gaire). Aquest és el gran detall: dispose d’un temps que em permet pensar que amb l’experiència que acumule, amb els estudis que he fet, amb les inquietuds que em pessiguen i amb els estímuls que necessite, no em sabria gens malament ser ric. Perquè el temps que hom necessita per a descobrir el món, per llegir els llibres, per disposar de la cultura, per contemplar, tot açò es vehicula amb els diners, en consonància com s’ha posat el nivell de vida al país.
Al remat, aquesta situació és fictícia, totalment imaginària i irreal, de manera que hom hi pressuposa la salut suficient per a viure-ho. De retruc, també saber com gastar-se'ls, que, de fet, en sabria.
A hores d’ara valore com és d’important la riquesa, perquè hi porta associada u dels béns més preuats: el temps. Es comprén com van lluir els intel·lectuals de l’edat antiga: tenien temps per a la contemplació perquè no havien de preocupar-se per mantenir-se (tanmateix, a quin preu: l’esclavatge, i la misèria d’altri).
Òbviament, en aquest moments no puc queixar-me, ja que puc disposar de temps per a contemplar un poc, però cal treballar per mantenir aquesta situació (més encara, en una faena que no m’il·lusiona gaire). Aquest és el gran detall: dispose d’un temps que em permet pensar que amb l’experiència que acumule, amb els estudis que he fet, amb les inquietuds que em pessiguen i amb els estímuls que necessite, no em sabria gens malament ser ric. Perquè el temps que hom necessita per a descobrir el món, per llegir els llibres, per disposar de la cultura, per contemplar, tot açò es vehicula amb els diners, en consonància com s’ha posat el nivell de vida al país.
Al remat, aquesta situació és fictícia, totalment imaginària i irreal, de manera que hom hi pressuposa la salut suficient per a viure-ho. De retruc, també saber com gastar-se'ls, que, de fet, en sabria.