Anit vaig acudir a l’acte proclamació dels guanyadors dels premis literaris de Gandia. Un esdeveniment que havia apuntat a l’agenda dues setmanes arrere i que gairebé em quede sense assistir-hi perquè s’hi demanava invitació. Sort que vaig ensopegar amb un amic de Gandia que m’hi va colar, que si no, hauria hagut de tornar a casa amb el cap catxo i veure-ho per la televisió. He de dir que l’acte va esdevenir solemníssim, amb un escenari carregat d’història, el palau del duc de Gandia, Francesc de Borja, amb una escenografia preciosista (ciris, penons, flors, estufes!). Amb aquest amic que m’hi va colar vam comentar que, efectivament, aquella festa fregava l’elitisme, més que res per aquesta cosa de la invitació, juntament amb tota aquesta parafernàlia. Però al remat, com a mínim, té tota la celebració que aquests premis es mereixen.
Jo hi anava per saber qui guanyava el premi de poesia, amb un pressentiment de qui guanyaria, compartit amb un altre amic poeta, i ves per on la nostra intuïció es va confirmar. Va guanyar l’Àngels Gregori, per la qual cosa me n’alegre. Me n’alegre molt quan els guanyadors són gent que conec. És com si me’n tocara una part, per aquesta afecció d’amistat (emperò, després caldrà llegir el llibre, òbvamient: recordem, efectivament, Doncs parla català, vegem que diu).
Àngels va dir que es sentia feliç d’haver guanyat el premi només amb 22 anys, que era el poeta més jove d’aconseguir-ho i la tercera dona del total de vencedors. En el meu cas, jo em vaig quedar a les portes, nou anys arrere. L’any 98 vaig quedar finalista d’aquell certamen, amb 23 anys i amb una il·lusió molt gran per davant -il·lusió que ha anat podrint-se (bé, potser és una imatge massa forta: diguem que ha anat gelant-se) a mesura que hom va coneixent coses d’aquest món dels premis. Em vaig assabentar que havia guanyat el sendemà en llegir el diari. Vaig cridar d’alegria i a ca meua només era la mare: encara conserve una còpia de l’acta i el retall de la notícia, que vaig penjar al suro de la meua habitació temps i anys. La resta va ser una altra història, la gestació del poemari del Dos poals.
Al remat, he de dir que aquesta ferida ja no cou tant. Faig la meua proposta poètica i em mire aquesta històra dels premis amb distància, però posant-hi un poc d’il·lusió, perquè si no acabaria totalment desenganyat, i també perquè és una forma de mantenir l’alegria d’aquestes coses, com una mena de teràpia. Tanmateix, en aqusta proposta poètica meua hi ha en preparació un poemari molt crític: efectivament, el cuquet volta per ací.
Jo hi anava per saber qui guanyava el premi de poesia, amb un pressentiment de qui guanyaria, compartit amb un altre amic poeta, i ves per on la nostra intuïció es va confirmar. Va guanyar l’Àngels Gregori, per la qual cosa me n’alegre. Me n’alegre molt quan els guanyadors són gent que conec. És com si me’n tocara una part, per aquesta afecció d’amistat (emperò, després caldrà llegir el llibre, òbvamient: recordem, efectivament, Doncs parla català, vegem que diu).
Àngels va dir que es sentia feliç d’haver guanyat el premi només amb 22 anys, que era el poeta més jove d’aconseguir-ho i la tercera dona del total de vencedors. En el meu cas, jo em vaig quedar a les portes, nou anys arrere. L’any 98 vaig quedar finalista d’aquell certamen, amb 23 anys i amb una il·lusió molt gran per davant -il·lusió que ha anat podrint-se (bé, potser és una imatge massa forta: diguem que ha anat gelant-se) a mesura que hom va coneixent coses d’aquest món dels premis. Em vaig assabentar que havia guanyat el sendemà en llegir el diari. Vaig cridar d’alegria i a ca meua només era la mare: encara conserve una còpia de l’acta i el retall de la notícia, que vaig penjar al suro de la meua habitació temps i anys. La resta va ser una altra història, la gestació del poemari del Dos poals.
Al remat, he de dir que aquesta ferida ja no cou tant. Faig la meua proposta poètica i em mire aquesta històra dels premis amb distància, però posant-hi un poc d’il·lusió, perquè si no acabaria totalment desenganyat, i també perquè és una forma de mantenir l’alegria d’aquestes coses, com una mena de teràpia. Tanmateix, en aqusta proposta poètica meua hi ha en preparació un poemari molt crític: efectivament, el cuquet volta per ací.
