Florència és una ciutat que té la sort (i els diners de l’època, i els entesos del segle passat) de contenir u dels patrimonis pictòrics i escultòrics més importants del món occidental, però, a mi, no m’ha agafat la síndrome d’Stendhal; m’ha agradat però no als extrems clínics: fet i fet, em fa la sensació que hi ha més gent predisposada a la lloança que a la mirada més reflexiva. En el viatge que he fet no he entrat a cap dels museus; he preferit estalviar-me les cues i passejar-me pels carrers de la ciutat, i a partir d’ací treure les meues conclusions de la ciutat. Més avant, si torne a anar-hi, ja visitaré amb més calma els dits museus i em deixaré corprendre per la síndrome aquella. No vull jutjar una ciutat només pels museus, sinó també per altres coses.
Els motius que han ajudat a engrandir el mite de la ciutat són diversos. De bestreta, les pel•lícules, que han fet més maldat que una pedregada. En aquest viatge amb autobús ens n’han passat un parell que tenien com a tema allà on anàvem. La primera, Baix del sol de la Toscana, és la més dolenta de totes. Reprodueix bona part dels tòpics estètics dels quals estan enamorats els personatges tòpics de classe mitjana i alta dels EUA: paisatges bonics i verds, vinyes, cases pairals, toscans alegrois i camperols amb ganes de xerinol•la, i vi, molt de vi. La segona, Una habitació amb vistes, molt més bona, mostra també amb ulls de classe alta britànica riquíssima i privilegiada, una comarca romàntica de verdor, masies i despreocupació (malgrat la guerra que vindrà després). També mostra una Florència esplendorosa de mitjan segle XX. Tanmateix aquestes pel•lícules juguen amb avantatge; no mostren una ciutat plena de turisme, impossible de caminar per la gentada que hi ha: una massa que vol veure tots els museus en poquíssim de temps (¿com es pretén contemplar aquests museus en només 2 hores!?). Sincerament, a mi m’agrada la Florència que he vist en la segona pel•lícula, però sent de classe alta, on tot està a disposició meua (vil•les en la muntanya, carros i criats, i caragols a tiri-bandiri) però és fal•laç i impossible. Aquesta no és la Florència que he trobat. Al remat, hom tendeix a barrejar Florència amb la Toscana: a mi, m’ha agradat la Toscana; m’ha recordat la Marina tan bonica (encara) que tenim. Florència, no tant.
En segon lloc, com que m’he dedicat a vagarejar, he vist que la part vella es podria assemblar al Carme de València del nostre Segle d’Or. És innegable que a Florència hi ha més concentració d’edificis destacables, però roda i volta la imatge que oferien és semblant a la de la nostra València medieval actual: palauets, llotges, esglésies, etc. proliferen a tort i dret, i m'ha sorprés veure contenidors del fem davant d'aquests edificis, que molesten la mirada delerosa de bellesa artística. Al remat, la gràcia dels palauets i llotges és poder veure'ls per dins, per contemplar la grandesa de les cambres, l’alçada dels sostres i el luxe dels mobles. És una llàstima no poder escodrinyar per aquests llocs, amb la qual cosa sí que podria corprendre-me'n més: només he pogut veure’n u, preciós del tot i reconvertit en restaurant. Així doncs, som si em passejara pel Carme.
Per a acabar (i no fer-ho més llarg), tampoc he pogut contemplar la resta de la ciutat. És molt fàcil dir que una ciutat m’ha agradat quan només s’ha visitat el centre històric, però i la resta? Una ciutat també és bonica quan ha tingut un eixample esplendorós, o una part moderna d’avantguarda i encantadora. Per tant, cal que quede ben equilibrat en aquest aspecte. Supose que la pròxima volta que torne tindré temps d’anar per la part de creixement de ciutat, per a dir que, efectivament, Florència és una ciutat bonica i meravellosa. Ara, uns quants arbres de bona ombra per les places del Duomo, de la Signoria i de la Santa Croce, no hi anirien gens malament.
