Fuster diu, pensa sobre tu mateix, sobre qualsevol cosa i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.
Sóc conscient de la meua misantropia des que vaig començar a fer classes a l’institut, allà a les acaballes del febrer del 2003. Em vaig endur, no una decepció, ni un desencís, sinó un disgust extraordinari, però es va accentuar fins a un límit dolorós l’any que vaig treballar a Vinaròs, ara fa dos cursos. A 250 km del poble, sol en una casa als afores i sense cap suport anímic, em vaig sentir de les persones més pelades del món. Em van tocar uns quants grups molt dolents i un horari a consciència; jo no tenia l’habilitat de manejar-ho, ni tenia ningú a qui recórrer. Durant tot aquell curs, sense ganes d’estudiar i fastiguejat, l’únic que feia era pensar, cavil·lejar i reflexionar sobre mi mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa, amb el sentiment de trobar-me diferent de tots: malgrat que ara visc al poble, a prop de tothom, em sé aïllat, aconduït a la misantropia, revifada quan ensopegue amb la felicitat de la ignorància.
M’he adonat que la capacitat crítica, l’esforç intel·lectual, fet i fet, pensar, impliquen patiment per a un bon nombre de gent, de manera que prefereixen lliurar-se a un rebuig sistemàtic d’allò mental, confiats i segurs dins una protecció que aboca cap a un hedonisme incipient. Pensar és una actitud vital i pel que he anat veient (alumnes d’escola, pares d’alumnes, referents socials) i pel que m’envolta (família, amics, conciutadans) em trobe cada volta més aïllat.
Hi posaré exemples. Per a molta gent, recordar el passat històric és perdre el temps. També és aspre veure com continua lligada a les inèrcies i als hàbits de certes religions, aferrades als usos socials. No m’explique que no puga sentir cançons en valencià en els llocs d’oci. Hi ha moltíssimes persones que no volen veure una pel·lícula subtitulada perquè és un patir. És molt gran la comoditat per no haver d’esforçar-se a separar un poc els residus i estalviar un poc d’aigua mentre hom es renta les dents.
És menester dir que no sempre estic en tensió, però no puc evitar veure’m fiblat ara i ací, en qualsevol moment i situació.
Sóc conscient de la meua misantropia des que vaig començar a fer classes a l’institut, allà a les acaballes del febrer del 2003. Em vaig endur, no una decepció, ni un desencís, sinó un disgust extraordinari, però es va accentuar fins a un límit dolorós l’any que vaig treballar a Vinaròs, ara fa dos cursos. A 250 km del poble, sol en una casa als afores i sense cap suport anímic, em vaig sentir de les persones més pelades del món. Em van tocar uns quants grups molt dolents i un horari a consciència; jo no tenia l’habilitat de manejar-ho, ni tenia ningú a qui recórrer. Durant tot aquell curs, sense ganes d’estudiar i fastiguejat, l’únic que feia era pensar, cavil·lejar i reflexionar sobre mi mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa, amb el sentiment de trobar-me diferent de tots: malgrat que ara visc al poble, a prop de tothom, em sé aïllat, aconduït a la misantropia, revifada quan ensopegue amb la felicitat de la ignorància.
M’he adonat que la capacitat crítica, l’esforç intel·lectual, fet i fet, pensar, impliquen patiment per a un bon nombre de gent, de manera que prefereixen lliurar-se a un rebuig sistemàtic d’allò mental, confiats i segurs dins una protecció que aboca cap a un hedonisme incipient. Pensar és una actitud vital i pel que he anat veient (alumnes d’escola, pares d’alumnes, referents socials) i pel que m’envolta (família, amics, conciutadans) em trobe cada volta més aïllat.
Hi posaré exemples. Per a molta gent, recordar el passat històric és perdre el temps. També és aspre veure com continua lligada a les inèrcies i als hàbits de certes religions, aferrades als usos socials. No m’explique que no puga sentir cançons en valencià en els llocs d’oci. Hi ha moltíssimes persones que no volen veure una pel·lícula subtitulada perquè és un patir. És molt gran la comoditat per no haver d’esforçar-se a separar un poc els residus i estalviar un poc d’aigua mentre hom es renta les dents.
És menester dir que no sempre estic en tensió, però no puc evitar veure’m fiblat ara i ací, en qualsevol moment i situació.
Ja fa molts anys que vaig haver de rendir-me a l'evidència i vaig acabar per admetre, gairebé com una màxima o sentència indiscituble, que el coneixement no només no du a la felicitat, sinó que, massa sovint, du a tot el contrari. Coneixement, reflexió, pensar... poca diferència hi ha.
ResponEliminaTanmateix... no he aconseguit mai escapar-me d'aquest vici. Supose que com tu (les meues suposicions, per cert, darrerament són un desastre).
Més recentment, però, i em pense que ho he dit ja en algun lloc, tal volta en aquest mateix blog (diu u tantes coses al cap del dia...), vaig arribar a la conclusió que, en realitat, "pensar" no té més conseqüencia que el descobriment de la manca de llibertat, i que aquest descobriment és el que ens fa infeliços. Però tots som igualment no-lliures, i, alehores, més que de "felicitat", caldria parlar d'ignorància de la manca de llibertat.
Vull pensar, per pura militància de l'optimisme, que el coneixement ens aporta, de vegades, la superació d'alguna petita cadena, ens aporta algun guany real de llibertat, i que, en aquestes ocasions, podem gaudir d'una sensació real de felicitat en la qual els "no-raonadors" no poden ni tan sols somiar.
O tal volta no són més que palles mentals, ves a saber.
pensar, coneixement.. m'agraden les dos..
ResponEliminapero se que hi ha gent que no l'interesa gens res d'aixo..
conec molta gent que prefereix no tindre estudis mentre puga tindre diners..
sempre han dit que la sabiduria no ocupa lloc ni pesa..
sempre ocupa lloc tindre un libre a la ma, i sempre sempre pesa.. perque et fa pensar, superarte i potser com tu, t'adones compte de que els que et rodejen estan fora del cercle.. dedicant la seua vida a coses que no permaneixen..
es trist veure com molta gent es dedica a la llei del minim esfors..
petonets
T'entenc, noi, t'entenc...
ResponEliminaBusca un promig entre "l'home estàtic" i el donar-hi massa voltes.