dilluns, d’abril 23, 2012

Girar-se la cosa?

El petit empresari que va votar el partit de la dreta es va sentir content del resultat i va pensar que ara s'apanyarien tots els problemes. Els seus maldecaps laborals amb els treballadors llogats aviat es resoldrien satisfactòriament amb la nova reforma i no hauria de esmerçar-hi gaire diners en el cas que haguera de despatxar algú.

Però ara el petit empresari no té clients que vagen a comprar-li perquè els compradors no guanyen ara tants diners. A més a més, els seus pares jubilats és possible que hagen de pagar una part de les medecines que els seran menester. També els dos fills que té i que han d'estudiar a la universitat hauran de pagar més per les taxes de la matrícula, perquè les beques que solien percebre s'han reduït i no els n'ha tocat cap (no cal dir que viuen de lloguer en un pis de la capital, i ara es possible que es plantegen anar i tornar cada dia). De retruc, la gasolina ha pujat de preu i ara les comandes s'han encarit, cosa que farà repercutir en els preus del seu negoci.

El petit empresari que ha votat el partit de al dreta es va sentir feliç en aquella nit electoral: setmanes després pregarà (perquè és molt religiós de boqueta) perquè es quede com està.

dijous, d’abril 19, 2012

De fe i confiança

Una part (considerable) de jubilats del país ha votat la dreta; una dreta que ara ha decidit que ells es paguen les medecines; una dreta que ha retallat els ajuts a l'Imserso; una dreta que els apuja un 1% miserable les pensions.

El misantrop, amb ressentiment per com han donat tan servilment el poder a aquella gent, pensa per a ell, encara vos passa poc. Ara vos confiteu ço que heu votat; a la propera, torneu-hi, vosaltres i els vostres fills que han fet com vosaltres.

Però el misantrop flaqueja i pensa en les altres persones que sense haver-ho demanat els ha tocat aquest rebre per l'estultícia d'una bona part de la gent. Vos acompanya en el sentiment...

dimarts, d’abril 17, 2012

Les comparacions són odioses

El professor es sent un desgraciat perquè el ministre o el conseller li han proposat les noves regles de treballar. Ha fet comparacions i el resultat el condueix a la misèria. EL professor és funcionari de carrera mentre que el minsitre no ho és, però aquest decideix sobre el futur del docent. El professor cobra un jornal que el ministre determina, amb què el primer no pot decidir si apujar-lo o abaixar-lo, mentre que el ministre sí que pot fer-ho amb el seu. El professor té congelat i reduït els complements, mentre que el ministre no. S'adona que els diputats tenen un complement de residència a Madrid, mentre que el professor de carrera o l'interí no tenen aquest complement i s'han de pagar de la butxaca el lloguer de pis o la gasolina. El professor no té l'obligació de viure per sempre de docent i si vol pot anar-se'n: això sí, si vol tornar no podrà fer-ho a la seua plaça, i caldrà concursar per a la nova assignació. D'una altra banda el ministre, quan deixarà la política, anirà al consell d'administració de qualsevol empresa important d'Espanya.

El professor es sent miserable de comprovar que socialment és un empestat, mentre que el ministre o conseller s'ha construït un pati que el separa de la mediocritat de la societat que ha creat.