dissabte, d’octubre 24, 2015

De comportaments professionals

Aquest matí m'he despertat de sobte i el primer pensament que m'ha vingut al cap és una raó de l'escriptor Xavier Serrahima que havia llegit dies arrere en el periòdic Núvol. Tot seguit vos cite les dos preguntes darreres:

B.P: Creus realment que els editors fallen per això, perquè no sembren cultura?
X.S: El que falla —o, més aviat, el que escasseja: per fortuna, hi ha honrosíssimes excepcions— és coratge editorial. I, sobretot, manant com manen els beneficis econòmics, el que falla o falta són les estratègies d’inversió a llarg termini: «Dels primers llibres d’aquest autor nou no en trauré gaire, però amb el temps, me’n rescabalaré!»

B.P: I si l’editor s’arruïna abans de poder-se’n rescabalar?

X.S: Però, és clar, per a que aquestes apostes siguin factibles també cal que els autors entonem el nostre mea culpa; que hi posem el nostre gra d’arena: si pretenen fer servir les editorials independents només com a mitjà, si en fugirem cames ajudeu-me tan aviat com una editorial de les grosses en tempti amb el velló d’or de les grans ventes (o els grans premis), malament rai!

Ço que m'ha pres l'atenció és el clam del paper de l'autor també en l'empresa editorial. Fa temps que hi pense, però crec que també és important que l'autor tinga un comportament ètic amb l'empresa que li ha tingut esperança. M'ha vingut al cap la semblança amb els futbolistes que formats en el planter de l'equip l'abandonen quan els diners d'un contracte d'altri maregen; també em recorda els músics que en aconseguir la fama són fitxats per les grans multinacionals.

Compte, que no vull dir que l'autor ha de tenir-li dedicació per a sempre, com una mena d'esclavatge sentimental. Si una editorial abusa de la confiança de l'autor, és obvi que és menester engegar-la a dida. Però comptat i debatut, tant autors com editors han de fer els esforços respectius perquè el projecte que han engegat siga pròsper. Així, trobe menystenidora l'actitud d'autors que es desentenen força quan han vist el llibre fora i no ajuden amb moltes ganes a fer més vendible el llibre (l'actitud aquesta de dir que la faena de l'autor és escriure i la de vendre és de l'editorial), llevat d'anar a presentacions de llibres. Com també és imperdonable que algunes editorials publiquen autors per a complir expedients i els abandonen sense fer-los gaire cas.

A la fi, em fa la impressió que en el món de la poesia poca intriga d'aquestes pot haver-hi, però això no obstant, m'hi fet pensar.


dimecres, d’octubre 14, 2015

D'unes declaracions impresentables

Acabe de llegir en el diari les declaracions que ha fet el senyor Cañizares, cardenal de l'església catòlica a València. La primera cosa que em ve al cap és vergonya i la segona és indignació.

Ell es fa la pregunta de si és trigo limpio tota la gentada que fuig de la guerra de Síria, i jo diré fent una referència a la bíblia, tan contradictòria en això de les paràboles: doncs deixeu-lo créixer i quan ja serà grandet podrà arrancar-se de totes totes sense cap problema.

També opina de la unitat d'Espanya, doncs bé, tornaré a la bíblia: el regne de Déu no és el de la terra.

Doncs això. Mediocre.

dimarts, d’octubre 06, 2015

De confiança

Al tall de l'incident que ha passat amb la marca Volkswagen amb el trucatge del programari, m'ha fet pensar en la confiança que tenim els humans. Hi han autors que afirmen que una part de la societat és conspiranoica i que és gent que potser és malalta; tanmateix, quan van esclatant casos com aquests, hom no pot evitar augmentar l'escepticisme i pensar que ens enganyen com volen; amb la qual cosa, la nostra confiança disminueix i acabem pensant que tothom ens vol enganyar.

El tocat és que necessitem ser confiats i que, vulguem o no, és convenient apagar la nostra desconfiança. Confiem en el conductor de l'autobús que ens duu, també en el venedor que no ens endossa un producte en mal estat. Confiem en el forner que ens fa un pa bo i en el carter que no ens perdrà les cartes. Fet i fet, aquestes confiances són les petites, les del dia a dia de la nostra realitat. 

Amb tot, hem arribat a un punt en què desconfiem dels polítics que ens governen, de les grans empreses multinacionals, en definitiva desconfiem en termes macro; que dur és haver de desconfiar dels micro.