Claustre darrer, memòria final

Ja ha acabat el curs i m’abelleix fer recompte de com han estat l’experiència i les sensacions d’aquest primer any de funcionari (en expectativa). De bestreta cal dir que m’he sentit estrany perquè després de més de deu anys fora de casa i pegant bacs, enguany he tornat a la Marina, a casa (dels pares) de manera que he pogut redescobrir què es sent en passejar pel poble per les vesprades, anar a Dénia a un acte o eixir per la nit a mitjan setmana a fer un soparet, sense la necessitat de ser estiu o festa. De retruc, he gaudit de la tranquil·litat de no desplaçar-me un diumenge al migdia cap a València, Vinaròs o Mutxamel, i també m’ha descol·locat durant els primers mesos, això de recórrer els carrers del poble tornant a casa a hora de dinar.

Pel que fa a la docència, m’he trobat més segur amb les classes, he sabut què ensenyar amb les sessions suficients i he sabut improvisar quan ha fet falta. Dalt o baix, he donat tot el que era previst. Això no vol dir que ho he fet amb totes les garanties ni que ha estat fàcil del tot: la cosa és que enguany m’he sentit còmode tant en l’horari com en els grups.

D’un altra banda, en les guàrdies d’enguany, la meua actitud ha estat de policia. No he tingut més remei que anar acaçant alumnes que fugien, posar amonestacions a alumnes que fumaven (recercant-los d’amagatotis) i dirigir el trànsit pel corredors. És trist, i moltes voltes m’he demanat per què, però què hi farem, sembla que açò de ser professor és sempre alguna cosa més. A més a més, he hagut de fer de femer, i he arreplegat brossa que els alumnes han llançat, organitzats en colles de neteja amb els alumnes.

Al remat, serà menester esperar si el curs que ve repetisc institut i continue aquesta marxeta, o, com per un altre any consecutiu, he de fer via nova des de zero en un altre insitut.