dijous, d’agost 30, 2012

Fat

Falten pocs dies per acabar el mes d'agost i setembre reprén l'activitat cultural una altra volta abundosament, per exemple en els premis literaris. En aquest curs nou que començarà he fet una ullada a bases de premis diverses (a hores d'ara estic pendent que es resolga un concurs a què m'he presentat, i no tinc bones sensacions) i el tocat és que cada volta m'abelleix més poc presentar-me a algun concurs de poesia. N'hi han dos o tres que em fan gràcia, però em tiren arrere altres coses: fer les fotocòpies i canviar les portades per reutilitzar exemplars, posar-hi il·lusions per no res, el jurat decididor, les condicions de l'editorial, el desencís de demanar que retornen els exemplars...

Certament, no es perd res intentant-ho, que no sempre es pot guanyar, que tots són bons, que el guanyador és igual de bo que els finalistes, però havia de tocar a algú... Ço més trist és haver acceptat que no paga la pena. Que no paga la pena presentar la meua proposta literària...

dilluns, d’agost 13, 2012

Londres 2012


Segons el padró de l'1 de gener del 2011 de l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, al País Valencià som 5.117.190 d'habitants, i vivim en 23.255 km quadrats. Dit açò, llevat dels valencians que formaven part d'esports d'equip, els altres no han guanyat cap medalla.

Ara que tothom es sent orgullós de ser del seu país perquè ha guanyat nosetantes medalles, ¿podem els valencians sentir-nos orgullosos de ser valencians? O simplement enfilarem pel camí dret i ens conformarem amb les medalles d'Espanya? Per a mi, és un poc trist que cap valencià de manera individual haja guanyat cap medalla olímpica: per què passa això?

He fet un repàs als semblants al valencià, i comparant-ho amb els habitants, no es pot dir res perquè països amb més pocs habitants n'han aconseguit unes quantes de manera individual: Croàcia (6 medalles), Lituània (5 medalles), Noruega (3 medalles), Suècia (6 medalles), Finlàndia (2 medalles) o Eslovènia (3 medalles). Queda clar que som un país petit, però els altres també ho són i ves per on han rascat alguna cosa.

L'esport ha estat sempre un indicador de nacionalisme, fet i fet els més destacats en aquesta mena d'inversió són els Estats Units, Rússia o la Xina. Hi han dedicat esforços de tota mena: econòmics, polítics, socials... i els resultats s'hi veuen: són qui més medalles guanyen i més ressò internacional prenen.

Al remat, no es pot emmirallar-se l'espanyol amb les medalles que ha tret, perquè si s'acompara a altres països semblants, ix perdent en la comparació: Hongria, Kazakhstan, Holanda, Ucraïna, Nova Zelanda, l'Iran, Jamaica, Txèquia. De retruc, els països amb qui hauria d'acomparar-se realment l'han passat per davant de manera aclaparadora: França, Itàlia, Austràlia o Corea del sud.