dilluns, de desembre 29, 2014

De l'ou i la castanya

Aquests dies en què la televisió ens nega amb anuncis de nadal, de la gran meravella que és aquest període, m'ha vingut al cap una idea: que tant el nadal com la pornografia tenen un lligam en comú força potent. Els dos creen en la persona grans expectatives i poden resultar nocives per a la percepció personal. Tothom sap ben bé que mirar pel·lícules pornogràfiques distorsiona la realitat del fet sexual: la llargada dels penis o la grossaria dels pits poden crear complexes d'inferioritat; també la duració tan excessiva de la manxera pot perjudicar tant aquells hòmens que acaben de seguida com aquelles dones que veuen que no s'acaba i ja estan escaldades. Comptat i debatut, la pornografia exagera un fet que en la realitat es presenta més ordinari que extraordinari, tot a partir dels gusts o perversions d'aquells qui són en aquest negoci.

Què passa doncs amb el nadal? Doncs que la realitat també es distorsiona i hom percep aquest període de l'any amb unes expectatives filtrades per una altra gent que és en aquest negoci. Així, el nadal ha de ser el moment redemptor de l'ésser humà, en què un xiquet aprén del seu avi a tocar la guitarra i quan serà avi molts anys després també ensenyarà el nét que tindrà a tocar-la. També justament en aquesta època la família ha de ser més família que mai, unida, alegre i harmoniosa. Oimés, l'esperit de solidaritat s'exacerba entre desconeguts sense importar-hi raça o ideologia.

Certament, tant la pornografia com el nadal mostren una realitat irreal, plena de tòpics i repeticions acrítiques. El fet més important és saber distingir la realitat d'una fantasia, i no deixar-se entabanar per la ment perversa d'uns viciosos.

dimecres, de desembre 17, 2014

Demagògia (de la barata)

Acabe de llegir al País un article d'opinió de Francesc de Carreres i realment el trobe trist, tirant a patètic. Tot seguit reproduiré tres fragments que fan molt de mal.

Al paràgraf darrer hi ha la seua conclusió: Ha passat l'Any Barral i no ens n'hem assabentat. Només hem recordat que durant 300 anys Espanya ha sotmès Catalunya. Quines coses! Potser Barral va ser un opressor perquè va editar en castellà. 

També esmenta que: Però la cultura oficial catalana, amb la seva conselleria al capdavant, l'ha ignorat i amb raó: Barral no és cultura catalana, Barral és cultura espanyola. No entra dins de les meves competències, deuen haver dit.

A més a més diu que:  És català aquell que viu i treballa a Catalunya… i té la voluntat de ser català. Barral no complia aquesta última condició. Per què se li deu un homenatge, per què recordar-lo, què aporta a la construcció nacional? Res. Ningú deu pensar en ell.


Senyor de Carreres, han passat l'any Vinyoli, l'any Espriu, l'any Estellés i a Espanya no se n'han assabentat. Només han recordat l'any de la constitució de Cadis, l'any del Greco, etc. Quines coses, potser Vinyoli, Espriu, Estellés no han tingut el seu dia a Espanya perquè van escriure en català.

Senyor de Carreres, la cultura oficial espanyola, amb el seu ministeri al capdavant, els ha ignorats i amb raó: Vinyoli, Espriu i Estellés no són cultura espanyola, Vinyoli, Espriu i Estellés són cultura catalana. No entra dins de les meues competències, deuen haver dit.

Senyor de Carreres, és espanyol tot aquell qui responga a l'article 11 del capítol primer del títol primer de la Constitució... vulgues o no vulgues. Vinyoli, Espriu i Estellés complien aquesta condició. Per què se'ls deu un homenatge? Per què recordar-los? Què aporten a la construcció nacional? Res. No ha de pensar ningú en ells.

Senyor de Carreres, cada volta que faça un escrit com el que heu escrit, poseu un autor contrari, i en rebreu la resposta.

No fa mal qui vol, sinó qui pot, i certament, vos no només voleu, sinó que també podeu.

Per cert, sent valencià com sóc, sé que Calafell és a la comarca del Baix Penedés. Només ha estat menester mirar-ho en un cercador, i només he usat 15 segons per a esbrinar-ho.

dimarts, de desembre 16, 2014

Demagògia trista

En aquell moment es va agradar mentre parlava en defensa de les víctimes de la tracta de blanques. Havia culpat els polítics per no fer la faena política, havia culpat les màfies per voler fer negoci de la vida humana i per a acabar el seu discurs va voler incidir en el gènere masculí, consumidor habitual d'aquestes dones forçades. El seu auditori li donava la raó, conscient també de la gravetat del fet que desaprensius inhumans raptaren jóvens per a prostituir-les, per a proveir de sexe la societat benestant disposada a pagar-lo, per a enriquir-se a costa de la misèria d'altri.

Tots ells, en aquell rotgle de la taula, es sentien solidaris, mentre esmicolaven un poc de haixix del Marroc que algun miserable havia transportat en pilotetes dins l'estómac.

dijous, de desembre 04, 2014

Lectures ràpides

Acabe de llegir al Pais, a la secció del Quadern de Catalunya, una ressenya d'una nova traducció dels Assaigs de Montaigne. He de dir que hi he fet una lectura barroera i primer em pensava que era una nova traducció al català (de la qual afirma que se'n pot fer una lectura més exacta, amb la qual cosa m'ha vingut al cap el Vicent Alonso, faena malaguanyada); però després he caigut que la ressenya de què es parlava era de la traducció al castellà.

Diré dues coses. D'una banda no crec que siga fonamental fer una ressenya d'aquesta traducció castellana en el Quadern català, pel fet que podria anar perfectament al Babelia. De l'altra m'ha neguitejat que el ressenyador, Jordi Llovet, afirme: Una altra cosa, que no té preu, és que Montaigne, complet i bilingüe, sigui posat a l’abast, una vegada més, de qualsevol lector català o castellà. Realment no sé com prendre aquesta afirmació; tanmateix m'ha fet pensar que no només els valencians podem ser provincians. No vull fer un menyspreu, però que es celebre que s'haja fet una traducció al castellà deixa en un lloc ben galdós els catalans francesos, que ben bé deuen gaudir l'obra sense traductors traidors. De retruc, ¿deu ser millor la traducció castellana que la italiana o sarda? Què deuen pensar-hi els andorrans?

divendres, de novembre 21, 2014

Els premis de Gandia

Hui es fan públics els guanyadors dels premis literaris de Gandia, als quals em sent un poc lligat atés que en vaig quedar finalista ja fa un bon grapat d'anys, l'any 1999 i també perquè el 2011 vaig participar en una actuació d'aquelles que es sol fer per a donar pes a l'acte: un recital de poesia que repassava els guanyadors diversos del premi Ausiàs March.

Aquest text és una reflexió (totalment personal, meua i ja voldria que fóra un poc transferible, per a veure si algú hi està d'acord) de com ha anat minvant la categoria de l'esdeveniment d'ençà que el Partit Popular governa la ciutat. Aquell 2011 la televisió que va retransmetre els premis va ser Tele 7, la nova televisió pública. El 2013 la cerimònia del lliurament va passar del palau ducal al teatre Serrano, espai diferent (no tant restringit d'assistència de públic com el palau, això sí), però que pudia pel darrer conflicte amb el grup Pluja Teatre. Enguany, aquesta cerimònia passa a la casa de la Marquesa, més menut i no sé si amb el mateix encant.

Açò són impressions meues, i enguany no podré anar-hi, però note que ha anat perdent preu la cosa.

Per cert, l'enhorabona als premiats i publicats.

dimecres, de novembre 12, 2014

Al tall d'un aniversari

Aquest curs que ha començat significa el vinté aniversari dels meus estudis en la facultat de filologia; han passats, doncs, vint anys des que començara la formació que ara em permet guanyar-me la vida com a professor. No hi haurà cap festa (com no va hi haure'n tampoc en els deu anys), sinó que passarà l'any com un altre més. Tanmateix sí que m'ha fet reflexionar d'un fet, aquell que sol anar lligat a la relació mestre i alumne: que l'u supere l'altre com a èxit absolut de la instrucció.

Aquesta cavil·lació té dos nivells, el primer dels quals em posa com a alumne dels meus mestres. Hi pense: ¿realment hi ha hagut una superació meua respecte dels meus mestres? ¿Puc sentir la satisfacció, igual com aquell deixeble d'arts marcials, d'haver assolit els coneixements del meu preceptor i, doncs, he de continuar el camí a la recerca del mestre següent? La sensació que tinc és que des de la primària, passant per la secundària i la universitat (i no el doctorat) s'ha complert un tràmit d'expedient, en què la transacció i adquisició de coneixements regulaven el lligam; comptat i debatut, jo no he superat en coneixements els meus professors, simplement he justificat els seus coneixements a unes expectatives reglades: no hi ha l'aura mítica.

El segon nivell és aquell que em posa com a professor d'uns alumnes que m'han d'avançar. Reste pensiu i m'imagine que pel que fa a la meua assignatura, no crec que els alumnes que he tingut al llarg de la meua carrera m'hagen superat en coneixements, amb la qual cosa resta el cos (l'esperit) meu intranquil. Tinc present, però, que potser més avant, si fan estudis superiors, potser m'excediran; tanmateix el tocat és que en els anys de convivència jo restaré sempre per dalt, i la superació no serà per esgotament meu.

Al capdavall, la conclusió a què arribe és que el mestratge de què parle no té un currículum paregut al de les arts marcials, per exemple, en què s'esdevindrà la superació agònica mestre i alumne, sinó més aïna presenta una planificació més burocràtica i aburgesada, en què la gent passa i s'oblida com les fulles dels arbres que cauen de cada any.


dilluns, d’octubre 20, 2014

Perspectives

Reflexionava del fet que aquella editorial s'enorgullia que en la seua col·lecció de poetes hi havien els noms més destacats de la història poètica. Però de sobte va pensar, ¿no podria ser també que aquella editorial no era prou bé com perquè ell decidira no formar-ne part?

dilluns, d’octubre 13, 2014

Reflexió joliua

He gaudit d'un cap de setmana llarg, que ha sumat cultura per totes bandes: poesia, teatre, arquitectura urbana i païsatge. He tingut el gust de visitar pobles catalans i de xarrar amb escriptors que només trobe en situacions literàries i breus.  Un te o una cervesa en un baret de Barcelona han estat els acompanyants d'uns enraonaments en què s'ha parlat sobretot de literatura, però de retruc de política (i viatges, projectes personals, geografia, ensenyament, moda!).

Vull remarcar que ha estat un viatge que he preparat amb molta il·lusió i així els ho he fet veure: disposar de quatre dies de festa és un luxe meravellós i compartir-los amb aquesta gent ha valgut la pena; la pena és també que d'ocasions com aquestes, n'hi ha de ben poques, amb la qual cosa he hagut de fer rendir el temps a manta, i com a resultat és que diumenge he acabat cansat, retut a les emocions, a les caminades i al pes de la motxilla, que he carregat de detalls.


dimecres, de setembre 17, 2014

El concepte d'Europa i les amenaces

Llig per la premsa les declaracions que fan alguns polítics (el ministre Margallo, per exemple) sobre els processos consultius d'Escòcia i Catalunya; alguns d'aquests polítics esmenten el concepte següent: la balcanització d'Europa. Aquesta expressió és força negativa per tot ço que va implicar en el procés de desintegració de la república de Iugoslàvia i que va donar pas a tot un seguit de països nous; aquest fet negatiu correspon a la guerra que va hi haure i que va demostrar ser d'una brutalitat espaordidora per causa dels genocidis varis esdevinguts: religiosos, lingüístics, etc.

El tocat és que d'alguna manera s'està pervertint això de la balcanització, en ser presa com a imatge de guerra i destrucció. Tanmateix, fet i fet, si observem bé el procés, aquest té un altre punt de vista des de la meua opinió. Que Europa es balcanitze no té per què representar guerra, sinó simplement desmuntar tot el conjunt de grans països que s'havien format des del Renaixement ençà i que havien congriat tota una sèrie nacions (generalment amb l'element lingüístic com a unió) bé per aliances, bé per conquestes, etc. Els grans països (i ací hi ha Espanya, França, el Regne Unit, d'entre altres) s'han vist desbordats per les reivindicacions d'aquestes nacions que volen existir com a ens independents (bé tinguen una llengua pròpia, com és el cas del català, bé la mateixa llengua que la matriu, per exemple, Escòcia, que si bé té una llengua celta, la societat majoritària s'identifica amb l'anglés).

La Unió europea s'omple la boca dient que volen ser també l'Europa de les regions, tanmateix, que aquestes regions es mantinguen quetes en l'estat a què els ha tocat pertànyer. Aquesta és la balcanització real de l'Europa de què tenen por els grans països: que efectivament Europa esdevinga el continent de les nacions i que a conseqüència d'aquesta proliferació (aquesta abundància) hi haja un enfrontament en la concepció actual d'allò que va ser el germen d'Europa. En una Europa de 28 països, en què hi han vetos per raó d'un país (per culpa d'afers econòmics, històrics, culturals, etc.) mai de la vida serà efectiu. La Unió europea s'ha convertit en una associació monstruosa i molt difícil d'equilibrar per causa de tants membres; no com aquell Benelux, de tres països, en teoria més fàcil de gestionar.

Quina Europa volem? Quina Europa ens volen donar? Escòcia i Catalunya són Europa, això és un fet innegable i totes les amenaces que s'aporten responen a la pertinença a un club de països. Amenaçar que es farà fora d'Europa tal país és una rabinada digna d'infant, perquè d'associacions, n'hi ha tantes com es vulguen crear. Més encara, bramar que es vetarà l'entrada d'un país quan dins dels mateixos països hi han corrents que justament volen separar-se d'Europa, pense que és actuar de manera estúpida (si al remat és tot l'economia).

En conclusió, aquests polítics d'actituds cerrils, que amenacen que no, i en passar un temps atorguen que sí, amb els fets ocorreguts, demostren tenir baixesa moral i ço que és pitjor, jugar amb els sentiments de les persones i ser poc cristians (disculpeu-me aquest incís, més quan la religió s'empra com a argument de pertinença, considerem Turquia, per exemple).

dimarts, de setembre 16, 2014

Simplificació extrema

El Partit socialista obrer espanyol pareix que votarà a favor de donar suport a la monarquia. La meua conclusió és, tot fent servir una cita d'un llibre, la següent:

Tots som iguals, però uns són més iguals que altres

i ja no sé què dir més.

divendres, de setembre 12, 2014

La V de Barcelona

L'esdeveniment d'ahir a Barcelona em va aborronar. Veure tanta gent junta mereix ser considerada, no ja per la petició que fan, sinó pel fet social, ço és, que el gruix de la societat tinga un projecte polític en llur vida. Aquest torrent de gent s'ha guanyat el respecte de ser tingut en compte, perquè fet i fet, ço que han representat és un desig que de cap de les maneres fa l'encontre al desenvolupament integral de la societat (ras i curt, no atempta contra els drets de la humanitat)

Una bona part de Catalunya pretén recuperar una situació política perduda per raó de guerra, i açò és el fet important. Va ser una guerra que va decidir que Catalunya no fóra lliure i que depenguera dels desitjos d'un altre país. Aquest és el tocat, que un munt de gent gens menyspreable numèricament vol recuperar allò que tres-cents anys després li van arrabassar, a força d'armes. Al remat, ja s'ho faran, si els ix bé o malament, però comptat i debatut, és decisió d'ells.

Pel que fa al meu país, doncs, sent enveja perquè ací ens ha passat el mateix de la conquesta per guerra, i el sentir de bona part de la gent és el contrari. Al capdavall, els valencians en general continuen considerant que no hi ha res a fer i que cal mantenir-se lligat a les lleis que s'han imposat des d'un altre país, que els ha conquerit. En el nostre cas, no podem dir que ja ens ho farem, perquè no és una decisió nostra, sinó que ha estat imposada i que, mollament, el torrent valencià aplaudeix i agraeix (la prova definitiva és el nostre himne oficial: per a ofrenar noves glòries a Espanya). De retruc, es fa el possible per a menysprear el veí que té l'anhel.

Podríem els valencians ser independents?¿ Ens n'eixiríem bé o malament si decidírem governar-nos com un país independent? No ho sé, però jo em pense que sí, perquè al capdavall m'imagine que al gruix de la societat valenciana els faria igual que uns lladres espanyols o uns de valencians independents ens furtaren, si tot d'una es redueix la idea als diners. En conclusió, si es continua a Espanya és més aïna pel tarannà que tristament percep jo en la societat valenciana: immobilisme, menfotisme, dependència, indolència i autoodi.

Síndrome d'Estocolm? Trobe que sí.

dimecres, d’agost 13, 2014

Consciència cívica

És comú en els hotels trobar una nota que consciencia el client a fer un ús responsable de les tovalloles. S'hi diu que si volem ser respectuosos amb el medi ambient podem ajudar-hi reusant-les i, doncs, no canviar-les cada dia. A jo, no em dol açò i les reuse tant quant serà menester, però voldria fer esment d'una actitud que tenen alguns quan afirmen que, havent pagat, llavors que els les canvien cada dia. Hi ha qui diu que, apel·lant a l'esperit mediambiental, els hotels aprofiten per a retallar serveis pagats pel client, i el client suspicaç no vol que li lleven per allò que ha pagat...

Aquest fet em fa pensar com ens comportem com a pagadors. Un altre exemple es veu en la postura d'uns quants restaurants orientals bufets, que fan pagar als menjadors pel menjar que han demanat i que s'han deixat al plat. Pot resultar ofensiu, però ho considere correcte per part d'aquells diverses raons. No pel fet de pagar 13 o 14 euros pel menú em pareix que dóna lloc a comportar-se com el marqués del Potet. Tampoc no és ètic demanar per demanar i deixar-se el menjar, més com està la situació actual de la crisi. Al remat, és una falta de respecte vers la gent del lloc fer-los cuinar i deixar-ho al plat: certament, com uns senyorets.

Un altre cas, quan hom va a una casa rural o un hostal d'aquesta mena i no s'està de marranejar-hi: balafiar l'aigua, encendre tots els llums, fer malbé el mobiliari, tot pel dret d'haver pagat.

La idea que els clients sempre tenen la raó pot generar en els clients algunes actituds que considerarien incíviques si estigueren a l'altra banda. Efectivament, les persones ens transformem perquè volem sentir-nos especials quan anem a un lloc i som servits, però cal reflexionar si convindria ser més humils malgrat els nostres diners. 

dijous, de juliol 24, 2014

Un mirall, un espill

Acabe de llegir l'entrevista d'"El Pais" que han fet a Josep Ramon Bosch sobre el tema dels catalans unionistes, i els sentiments que em surten són de pena, impotència i ràbia pel victimisme que fa servir per a rebutjar els separatistes. Em mire el meu país i no puc suportar la hipocresia que demostreu i si ddieuiu que vos trobeu molt bé a Dénia és perquè no sou català, sinó catalán. Tot ço que patiu a Catalunya és ço que patim els valencians però des del contrari, i quan els valencians anem a Catalunya o a les Balears en sentim com a casa (comptat i debatut, a Catalunya en sou pocs, i al País Valencià en som pocs).

Ací, senyor Bosch hi ha por de parlar valencià i de sentir-te valencià utilitzant aquest idioma. És horrible que no pugues dir tranquil·lament un número de telèfon o de carnet a un venedor perquè penses que no t'entendrà. És trist no poder dir una truita de creïlla en un restaurant perquè el cambrer no t'entendrà i quedaràs de radical davant la gent. És humiliant no poder accedir a la cultura en valencià (teatre, cinema, música) amb tota la normalitat perquè una part de la societat ha desertat de la llengua i s'estima més consumir-ho en castellà perquè és millor: tot fruit del llavat de cervell nacionalista espanyol des de fa cinc segles. Qui parla ara de foment de l'odi? I la vergonya i la humiliació franquista per parlar en valencià en l'escola cinquanta anys arrere, a xiquets de 8, 10 o 12 anys?

Senyor Bosch, dieu que viviu segregats: doncs els valencians que parlen valencià també vivim en un gueto, perquè en eixir de la zona de seguretat, de seguida cal parlar en castellà, per si de cas. Ací també hi ha odi, odi bel·ligerant i autoodi, i si Catalunya es vol independitzar, mireu bé perquè vol fer-ho: perquè no vol perdre la cultura; perquè vol que els recursos econòmics de la seua gent no servisquen per a paràsits que han fet de la pidolada la manera de viure; perquè són gent emprenedora que troben que el model que es ven des de la capital d'Espanya és suïcida. Al remat, tenen un projecte de país. Quin és el projecte de país que tenim els valencians? Quin projecte voleu de Catalunya, tal com està i és tractada? Sincerament, envege els catalans perquè almenys han pensat i han reflexionat una altra manera de ser, que a Madrid es vol anorrear: siga com siga i al preu que siga.

Quina pena que al meu país els valencians no vulguen veure més enllà de la carlota del morro, ni llevar-se les ulleres del ruc. Som un país ric i alhora empobrit a força de la por i del menfot autocomplaent. Coincidisc amb vos: la culpa de la nostra situació no és dels nacionalistes, sinó els constitucionalistes.

Tot per a ofrenar noves glòries a Espanya.


dilluns, de juliol 21, 2014

De premis literaris

Acabe de mirar unes quantes bases de premis de poesia i d'un parell destaque açò: el premi correspon als 4000 llibres que es publiquen en una primera edició. En l'u el premi és de 5000€ i en l'altre és de 3000 (imposts no descomptats). Si els comptes no s'esbarrallen, en el primer el guany és d'un euro i en el segon no arriba als 80 cèntims. Vistes les coses, em demane moltes coses. De bestreta, ¿per què li volen dir premi, si en les bases s'afirma que els diners són els drets d'autor? Després, ¿per què es fan 4000 llibres, si al capdavall les vendes de poemaris són ridícules (300,400 poemaris)? Al remat, ¿per què tants llibres?

És clar que les editorials són empreses i miren pel benefici propi, però el meu retret és, ¿no s'està pervertint el nom de premi? No cal dir que els diners que es guardonen en són molts, però ¿no resulten les condicions un molt exagerades?

divendres, de juny 27, 2014

Mesquinesa

Agafe del diari la Veu la cita següent del vicepresident Ciscar al tall de la cobertura de Canal 9 de l'accident del metro de Jesús: No tenim la certesa que així siga però si les víctimes ho han percebut d'aquesta manera, el Consell comprèn la indignació que puguen sentir, i en aquest cas, si així ho perceben les víctimes, no tenim problemes en [sic] demanar disculpes per això".



M'imagine que aquest senyor deu considerar-se catòlic, que deu anar a missa i deu mostrar devoció cara la galeria, (si més no a Teulada, tan devots de Sant Vicent com són); tanmateix per a jo, ateu que sóc, i crític amb la religió que encara ens aclapara socialment (i políticament i econòmicament i...) considere que aquesta declaració és de les més poc cristianes i caritatives que hom pot fer. Quan un cristià ha de demanar perdó, ha de fer-ho amb convenciment, amb penediment, roda i volta, amb contrició: des del meu punt vista, aquestes paraules són mesquines i menyspreables.

Ja posats a l'ús de lèxic religiós, crec que la declaració respon més a un acte d'atrició: demanen perdó més que res pel càstig diví que pel pecat mateix... En aquest cas, lleveu l'adjectiu diví i poseu-hi electoral.

Vergonya, cavallers, vergonya...Aquells qui la tinguen i la coneguen.

dilluns, de juny 16, 2014

Qui no sap el passat repeteix la història....

Doncs no tinc clar gaire que el papir substituirà les tauletes de cera: l'oloreta tan bona que fa, el tacte tan suau de la làmina, la possibilitat d'esborrar i refer el text. No ho sé...


dijous, de juny 12, 2014

Pensament oralitzat

Hui és u d'aquells dies que pense que açò de la justícia i el món són una merda.

Vorem demà si canvia.

dimarts, de juny 03, 2014

De viatges

Una alumna del segon de batxillerat m'ha fet saber que el curs que vindrà no començarà els estudis universitaris; ha decidit prendre's un any sabàtic, juntament amb una altra alumna. Ha dit que se n'anirà a Israel i després viatjaran a l'Índia i a Tailàndia. Per la meua part, li he desitjat que gaudisca de l'experiència, no pels llocs on anirà (que em tiren força cap arrere), sinó pel fet que amb gairebé amb vint anys mamprenen un projecte que, si tot va bé, les enriquirà moltíssim: fins al punt que m'han despertat l'enveja perquè a mi també m'hauria agradat (m'agradaria encara ara!) disposar d'un any per a dedicar-lo a viatjar. A més a més, han estat unes alumnes força cabals i de ben segur que valoraran a manta aquesta experiència.

De retruc, m'ha vingut al cap una comparació que m'ha fet molt trist, al tall del problema de immigració que està vivint el nostre continent. Hi han milers d'africans que han engegat el seu any sabàtic, en aquest cas en vista a Europa, en què han de travessar l'Àfrica per a recomençar la nova vida que espera.

Uns tant i d'altres tan poc...


dilluns, de maig 26, 2014

Reflexió després de les eleccions

Ara que s'han fet publics els resultats de les elccions europees, em  vénen al cap els pensaments següents. En primer lloc, el PP ha patit una gran patacada, però cal tenir present que manté un terç dels vots. És a dir, un terç dels votants valencians consideren que el PP  continua sent el partit indicant per a dirigir el vaixell del nostre país. Ja sé que hauria de fixar-me en la part del got que diu que ha baixat molt; jo em centre en la part que diu que un terç és molt.

De retruc, és clar que en l'altre cap gairebé la meitat dels vots valencians sumarien una esquerra, amb la qual cosa donaria per a una majoria absoluta en les corts. Tanmateix, el partit socialista només aconsegueix una cinquena part dels vots, EU toca la desena però Compromís no hi arriba. És per això que si en una formació de govern podria fer-se una unió de quatre partits d'esquerra (amb la sorpresa de Podemos), no tindria des del meu punt de vista una estabilitat aclaparadora.

Per tant, hom podria parlar de resultats esperançadors. Correcte. Tingueu present que l'esperança a voltes no és una cosa positiva: els grecs antics ja la temien...

diumenge, de maig 11, 2014

Paraules a l'aire de cara

Després de llegir les paraules den Rubalcaba, m'adone que és trist comprovar com prostitueixen les paraules determinats polítics. No es consideren nacionalistes, però són els primers a defensar llur nació.

Senyor Rubalcaba, ser nacionalista no és dolent, fins i tot és sa, perquè d'alguna manera et compromets a formar part d'un projecte de país, amb una economia, una política, una societat, fins i tot amb una cultura! Negar un sentimemt de pertinença de nació és egoista, però és de ser hipòcrita quan renegues de nacionalismes i després plores d'emoció quan Espanya guanya la copa del món de futbol.

Jo sóc valencià i el meu projecte és ser valencià. No sigueu mediocre i embruteu les paraules.

dimecres, d’abril 30, 2014

Col·leccions de poesia

La revista L'Illa que sol enviar l'editorial Bromera inclou un fullet que exposa les novetats editorials de l'estació de l'any. He mirat la secció de poesia i hi he trobat que havien publicat 4 títols: dos premis literaris i dos que no, i d'aquests, l'u pertany a Vicent Andrés Estellés i l'altre a Josep Antoni Fluixà, que és director de Bromera. Açò m'ha fet pensar, dos premis literaris, un autor mort i un altre que treballa per a la casa. No tinc res a dir. Tot seguit posaré les dades que he arreplegat a partir del número 50 de la col·lecció de poesia, que és quan es va canviar al disseny actual.

50. Bressoleig a l'insomi de la ira, Maria Beneyto.
51. Encara una olor, Joan-Elies Adell, Premi de València.
52. Llibre de Nàpols, Iban L. Llop, Premi de Gandia.
53. Humus, Manel Rodriguez Castelló, Premi de Burjassot.
54. El llibre de la quietud, Xulio Ricardo Trigo, Premi de Burjassot.
55. Vosaltres, paraules (antologia poètica).
56. Jocs tipogràfics, Enric Solbes.
57. Ciutat remor, Joan-Baptista Campos, Premi de Xàtiva
58. Pessoanes, Ponç Pons, Premi Magnànim.
59. Plenamar, Josep Ribrera, Premi de Burjassot.
60. Semen, Ivan Tubau, Premi de Gandia.
61. Surant enmig del naufragi, Lluís Alpera.
62. Lletra de batalla, Miquel López Crespí, Premi de Xàtiva.
63. Els haikús de Ciutat Vella, Antoni Defez, Premi de València.
64. La presó de l'aigua, Josep Lluís Roig, Premi de Xàtiva.
65. L'odi, Josep Ballester, Premi de València.
66. La veritat cansa, Xulio Ricardo Trigo, Premi Magnànim.
67. Compàs d'espera, Eduard Sanahuja, Premi de Burjassot.
68. De l'ànima, Lluís Roda, Premi de Xàtiva.
69. Les muses inquietants, Josep Ballester 
70. Constants Vitals, Manel Garcia Grau, Premi de València.
71. Jocs de llum, Lola Andrés, Premi Magnànim.
72. Zoo, Elies Barberà, Premi d'Alzira.
73. Els deus de fang, Jordi Julià, Premi de Burjassot.
74. El poema és sobrer, Maite Insa, Premi de València.
75. Visions Provisionals, Sergi Torró, Premi de Xàtiva.
76. Diari d'un setembrista, Jordi Llavina, Premi Magnànim. 
77. L'últim nord, Vicenç Llorca, Premi de Burjassot.
78. Càries, Josep Lluís Roig, Premi d'Alzira.
79. Aixàtiva, Aixàtiva, Elies Barberà, Premi de Xàtiva.
80. L'esfinx, Antoni Prats, Premi Magnànim.
81. Incert moviment, Antoni Defez, Premi de Burjassot.
82. L'instant fugaç, Juli Capilla, Premi d'Alzira.
83. Homèrides, Vicent Penya, Premi de Xativa.
84. Crònica de Calàbria, Iban L. Llop, Premi Magnànim.
85. Abisme i ocell, Ramon Guillem, Premi de Burjassot.
86. La joia, Antoni Prats, Premi d'Alzira.
87. Raspall, Juli Capilla, Premi de València.
88. Itinerari de tendresa, Maria Carme Arnau i Orts, Premi de Xàtiva.
89. New York, Nabokov & Bicicletes, Àngels Gregori, Premi Magnànim.
90. L'os de la música, Isabel Garcia Canet, Premi de Burjassot.
91. Batalles de Sardenya, Iban L. Llop, Premi d'Alzira.
92. Les dents de la pluja, Nati Soler i Alcaide, Premi de Xàtiva.
93. Llibre de les enrònies, Vicent Penya, Premi de València.
94. Dolors Miquel, La flor invisible, Premi Magnànim.
95. Ai, Rubén Luzón, Premi de Burjassot.
96. Pol·len, Berna Blanc, Premi d'Alzira.
97. La llum garbellada, Josep Maria Balbastre, Premi de Xàtiva.
98. Arqueologia, Enric Sòria, Premi de València.
99. Llibre del  professor, Alexandre Bataller, Premi de València.
100. Talismans, Emili Rodríguez Bernabeu, Premi d'Alzira.
101. Hamburg/Antibes, Vicent Andrés Estellés.
102. El temps trobat, Josep Piera, Premi de València.
103. El procés, Vicent Andrés Estellés.
104. La casa buida, Jaume Pérez Montaner, Premi de Burjassot.
105. Metralla esparsa, Antoni Defez, Premi d'Alzira.
106. Matèria corporal, Josep Antoni Fluixa.


A partir d'açò diré que cada empresa fa la col·lecció de poesia com vol, i la manera de publicar de Bromera és aquesta (ni bona ni dolenta, sinó la que fa com a empresa): publicar premis i alguna obra comptadíssima (8 de 57) que bé pertany a algú que ja ha mort (Estellés); és una antologia (bé d'un grup de poetes, bé d'algú que ha treballat per a la casa, com Josep Ballester); és d'algú que hi ha treballat com Josep Antoni Fluixà o Enric Solbes; o és bé l'últim llibre per raó d'edat (Maria Beneyto) o bé el cas únic de què no es pot (puc) suposar res (Lluís Alpera).

Donades les dades, jo ja he acabat.


dijous, d’abril 24, 2014

Què és això de la justícia...

Crec que va ser Napoleó qui va dir dalt o baix que Tots som iguals, però uns quants som més iguals que uns altres. Reprenc aquesta cita per les declaracions que ha fet el fiscal general de l'estat Torres-Dulce, en què hom percep que la justícia no és igual per a tots. 

Estic totalment d'acord la justícia no és igual per a tots i, certament, tots som iguals, però uns més que altres.

dimarts, d’abril 15, 2014

Traduccions perquè sí

Aquest curs és el sisé que estudie grec modern i per a practicar l'idioma, entre d'altres coses, en faig traduccions. Fa un parell d'anys vaig anar a Atenes i vaig comprar un llibre d'un filòsof grec actual, molt breu, d'aforismes, i vaig decidir traduir-lo. No m'ho havia manat ningú, ha estat per gust; tanmateix, el tocat és que tinc un llibre traduït i que no puc fer públic pel tema dels drets d'autor. Si fóra per mi, publicaria per internet aquesta traducció, perquè els aforismes reflexionen sobre la societat grega i després d'haver llegit el llibre, m'adone que els valencians hi tenim moltes coses en comú; però no pot ser: raons dels drets d'autor. He de dir que també em vaig posar en contacte amb aquells qui en tenen els drets d'autor i em van dir que sí que els interessaria publicar el llibre en català, però que de moment no troben el moment.

El fet és que tinc una traducció que no puc mostrar, si no és en rotglets, perquè els drets d'autors no m'hi deixen, i és una llàstima...

dimecres, d’abril 02, 2014

L'abast de les funcions dels professors

Llig al diari que ha aparegut un altre informe PISA que explica que, en general, el jovent no reïx gaire quan ha d'enfrontar-se a situacions de la vida diària com pot ser comprar un bitllet de tren, fer servir el comandament a distància de l'aire condicionat o com seure uns convidats en una taula per raons de preferències. De retruc, han parlat les veus del govern que tiren la culpa d'aquest desastre a la llei d'educació vigent ara, i per tant cal introduir de totes, totes, la LOMQE.

Com a professor em faig la pregunta següent: és que també ens hem d'encarregar els professors d'ensenyar els alumnes a fer aquestes coses? Ha d'estar en el currículum escolar que aprenguen açò? No entenen els nostres polítics que ens governen, que podria ser que aquestes habilitats poden ser apreses també amb els seus pares? Ha de passar tot per nosaltres? No haurien de sentir-se un poc enutjats els pares de veure fins a quin punt els nostres governants desconfien del paper educador dels progenitors? Tan inútils pensen que són?


dijous, de març 20, 2014

Reflexió

Faig la visita als blogs habituals i m'agafa una sensació d'angoixa, molt incòmoda: em sent dispers. Sóc filòleg pels meus estudis, però també sóc professor per ofici, però igualment sóc estudiant per la meua formació lingüística, però de més sóc escriptor (poeta, assagista, traductor) per desfici. He de dedicar temps a moltíssimes coses i veig que he posat moltes tecles en aquest instrument que és el meu pensament. Visite els blogs literaris i comprove quantes lectures fa la gent (novel·les sobretot, llargues de pàgines) i jo em trobe enviscat amb traduccions, cura de blogs, anotacions lingüístiques, aprenentatge de vocabulari, etc.

Em sent dispers, i no sé si hauria de concentrar-me en una activitat i poder excel·lir, o continuar amb la dispersió i considerar que no despunte.


dimecres, de març 19, 2014

La nova llei de justícia universal

No hi fa res quedar en evidència als ulls de l'observador, perquè la massa és mesella i no se n'adona. La consigna per a amagar la mediocritat de les seues vides, la mesquinesa de les seues accions, és prostituir les paraules. No són poetes, que amb ofici volen donar un altre sentit als mots per a cercar una altra veritat, veraç; són cínics que forcen les paraules per a bastir fal·làcies i ho fan amb la caradura de qui es sent d'una altra casta.

Diuen el nom del Poble vanament i la conveniència és la virtut de la religió adaptada a l'ús que professen, en què certament la justícia ha esdevingut el pecat a castigar, sense misericòrdia.

Mediocres, mesquins, miserables, impúdics.

dilluns, de febrer 24, 2014

Preocupació

El programa de la Sexta va ser un programa molt arriscat ahir i tocava un tema molt delicat. Va resultar una facècia molt efectiva, més que res per a jo, perquè ho vaig creure tot: per l'edat que tenia quan va passar, pel lloc on visc i la gent que tracte. M'imagine que per a aquell sector de gent que sí que l'ha estudiat certament, no deu haver caigut en el parany; tanmateix, puc pensar que bona part dels espectadors s'hi va veure enteranyinats.

Ara, el problema no és si era necessecari frivolitzar amb aquesta tema fent un programa fals; el problema que veig jo és que hàgem d'esperar fins el 2031 perquè tot quede desclassificat i puguem saber tot? ço que ha passat.

És vergonyós el programa o que hàgem d'esperar tant? Reflexionem-hi...

divendres, de febrer 14, 2014

La mort i el xiquet del veïnat

A Bèlgica s'ha votat favorablement (abans ja ho havia fet Holanda) una llei molt polèmica: que els menors d'edat puguen accedir a l'eutanàsia i, doncs, morir-se. Crec que aquesta llei és una de les més valentes que es poden treure: que els menors madurament puguen decidir si volen continuar amb vida o no en aquest món.


Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.

Poques coses hi han tan íntimes com la mort, i quan dic íntimes no vull dir que s'ha de fer d'amagat, sinó que em referisc a la decisió personal (remarque: pròpia i personal), en la qual no hauria ningú d'immiscir-se. La mort és personal i intransferible, i és una falta de respecte imposar qualque criteri que no siga el propi.

Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort i no necessite res.

En l'acte de la mort no hauria d'intervenir ningú, ni hauria d'imposar ningú cap mena de creença, superstició, dogma, vers la persona que decideix lliurement del seu cos, perquè els menors també són persones i alguns tenen més trellat que alguns adult.

Jo tinc una Mort petita, i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve.

Trobe indecent que per unes creences religioses una persona no puga decidir què vol. Considere que en la societat hom hauria de garantir aquest dret (també en els menors d'edat) i cadascú, lliurement amb la seua consciència, decidir si es vol morir o no: però, almenys, que estiga aquest dret. Perquè la gent que prohibeix aquesta possibilitat demostra un grau enorme d'egoisme; són egoistes quan es claven en la vida personal de l'altri i imposen una manera de fer en el món, insolidària i invasiva.

És la meua ama, i és l'ama del corral i del carrer
de la llimera i la parra i la flor del taronger.
(Cançó de Bressol, Vicent Andrés Estellés).

dimecres, de febrer 12, 2014

En el nom de la ciència...

Aquestes sis persones que veurem més avall constitueixen el Consell Jurídic Consultiu i acaben de dictar que l'AVL no és l'adient per a definir què és el valencià (però sí per a establir-ne les normes):

PRESIDENT
Vicente Garrido Mayol (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER-VICEPRESIDENT
José Rafael Díez Cuquerella (Advocat, fiscal i polític)

CONSELLERS ELECTIUS
María Luisa Mediavilla Cruz (Llicendiada en dret i Doctora?)
Enrique Fliquete Lliso (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER NAT
Francisco Camps Ortiz (Llicenciat en dret)

SECRETARI GENERAL


  Ferran García i Mengual (Llicenciat en dret)


Efectivament, cap d'ells és filòleg. 

Més motius en contra

Ja no és només que ataquen el català, que és la meua llengua. Ara també s'atreveixen a destrossar la llei de justícia universal.

Certament, quanta mesquinesa i quanta misèria humana per un bon grapat de diners. Com es pot ser amic de gent així. ¿Com es pot saludar persones que voten contra la justícia i el descans dels innocents?

De retruc, no vull que se'm malinterprete, però si aquesta llei de justícia universal tinguera alguna relació amb les víctimes d'ETA, de ben segur que no es tocaria...

Trist.

dilluns, de febrer 10, 2014

Imbecilitat divina

Ja posats al joc de vore qui té la verga més grossa, d'acord amb les declaracions d'aquest sacerdot, que el PSOE fa igual que Hitler amb els fetus malformats, jo diré la meua: 

senyor Llorens, l'església catòlica és pederasta.

dijous, de gener 30, 2014

Un estat laïc i altres mentides

He llegit al Vilaweb que el partit Amaiur ha presentat al congrés dels diputats una sèrie de preguntes en què demana al govern d'Espanya quina ha estat la incidència en la política espanyola de la intercessió als sants que ha fet el dit govern per a millorar la crisi a l'Estat. Aquesta iniciativa d'Amaiur en el congrés podria ser vista com a irreverent, però si la mirem ben fredament, crec que és molt lúcida. Crec que és més seriosa de ço que podria paréixer i caldria que en foren molt conscients fins i tot aquelles persones que es consideren cristianes. Perquè, en el fons, no són els d'Amaiur qui frivolitzen sobre la religió, sinó els polítics qui se n'aprofiten popularment.

dilluns, de gener 27, 2014

Perdoneu-me, etc.

Va deixar l'encenedor damunt la taula i va intervenir en la conversa dient que no es gastava els diners comprant flors. Que això era llançar a predre uns diners que es podien fer servir en coses més necessàries.

I es va espolsar la cendra que li havia caigut damunt la cama.

dimecres, de gener 22, 2014

Tristesa, impotència, ràbia, menyspreu

Hem viscut sempre amb el consell que cal respectar aquelles persones que no pensen igual que nosaltres, però a hores d'ara, caldria especificar més aquesta lliçó: sempre caldrà respectar el proïsme quan aquest et respectarà a tu. He de dir que el Partit Popular no és un partit que jo aprecie, no m'agrada l'ideari que té, però òbviament calia ser respectat.

A partir d'ara, després que no només el PP valencià, sinó el PP espanyol han decidit que els valencians(els catalanoparlants) ens morim lingüísticament (la darrera, el blocatge de la ràdio nacional de Catalunya), no em crec gens la lliçó de respectar aquells qui pensen diferent de jo. Fet i fet, no sé si paga la pena parlar o dirigir-los la paraula, o fins i tot mantenir l'amistat amb la gent que sapiem que és votant d'aquest partit. Perquè si n'és votant i no diu públicament que la prohibició és un aberració, està sent connivent amb aquesta gent: i és trist que calle i consenta.

Massa sinceritat potser, però dol molt.

diumenge, de gener 19, 2014

Misèria ben porca

El vicepresident del país, José Ciscar, ha dit que les línies de valencià que es suprimiran seran 76 i no 151.

Ara estic més tranquil.

dijous, de gener 09, 2014

Diàleg, raons

A partir de la polèmica de la nova llei de l'avortament, que està en fase d'avantprojecte, hi han veus (Mariano Rajoy o Alfonso Rus) que diuen que cal dialogar, que cal parlar. Des del meu punt de vista, d'aquest avantprojecte hi ha poc a parlar, a negociar, si el resultat que hi haurà serà per baix de ço que ja era vigent i legal (i doncs, força bo, segons diuen).

Per tant, senyors polítics: sí que s'ha de dialogar i parlar, però no a partir de ço que vol aprovar-se, que és un pas enrere, sinó a partir de ço que ja hi havia legal, que era un bon punt de partida per a millorar.

Resulta emprenyador que banalitzen les paraules d'aquesta manera...

dimecres, de gener 01, 2014

Perspectives

Una veu poètica parlava de la por atàvica de si el sendemà no torna la llum del dia. L'altra veu poètica va trucar dient que el problema no era no tornar la llum, sinó que qui no torne és la persona estimada...