diumenge, de maig 18, 2008

Dona'm això

Al tall del text d’abans, voldria parlar de l’autoritat. En el cas de la jove que es va rebel·lar contra l’orde del vigilant privat, de dir-li que deixara de fumar, que s’identificara i que s’hi estiguera fins que arribara l’autoritat legal (la policia, vaja): ¿fins a quin punt tenia aquest treballador privat l’autoritat reconeguda per actuar com va actuar? ¿Fins a quin punt tenim nosaltres el deure de fer cas a un vigilant privat? Cal tenir present que la jove va patir una agressió i d’una banda, el sindicat d’estudiants diu que això era un mostra d’ abús, mentre que d’una altra banda, altri pot pensar que si no haguera fet intenció de pegar a fugir, el vigilant no hauria hagut de fer força per retenir-la, i de retruc fer-li mal.

Aquest fet de l’autoritat és el que em preocupa, més encara si l’aplique al món docent que és on treballe. En el meu cas contínuament comprove que l’autoritat que se’m suposa en moltes ocasions queda més que per terra quan faig classes, quan faig guàrdies, o quan simplement estic per allí. Més d’una volta, estant de guàrdia he trobat alumnes que havien fet foja i en veure’ls i dir-los que hi tornen, s’hi han negat. Davant aquesta negativa, més d’u trobaria obvi agafar-los del braç i dur-los-hi, però vet ací el gran problema: quina reacció tindran aquests alumnes? Potser es deixaran agafar? Potser llevaran el braç? Potser em faran un mal gest perquè els assolte, si he arribat a agafar-los? M’acusaran d’agressió i aniran a cal metge perquè els facen una radiografia i comprovar que efectivament els he agredit? També, ocorre que alguns alumnes estan a classe amb el mòbil, amb els reproductors de música o amb revistes, cosa que prohibeix el reglament de règim intern. La faena del professor és agafar-los i retenir-los fins que hom parle amb el tutor, amb el cap d’estudis, etc. M’he vist en situacions en què es neguen a donar-me l’objecte prohibit: ara què passa, ¿els ho agafe de les mans? Els ho trec de la motxilla si ho han alçat després de negar-se a donar-m’ho?

Hom em podrà titllar de paranoic, però intuïsc que estem en un temps en què la pell és molt fina i qualsevol cosa pot moure una caguera de dimensions extraordinàries. En el tema escolar hi vaig amb molt de compte, i en el cas de la jove agredida moltes voltes s’han de veure totes les parts.

diumenge, de maig 04, 2008

Maneres diferents de veure una notícia

Dies arrere apareixia pels mitjans de comunicació d’internet la denúncia del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans contra un vigilant per haver abusat de la força envers una estudiant universitària que era en una de les Escoles Superiors del campus politècnic valencià. L’abús de força va ocórrer quan aquest vigilant va demanar un document d’identificació a l’estudiant perquè es trobava fumant dins la cafeteria, i en no tenir-lo, la va retenir fins que va arribar la policia: entre aquesta espera es van produir els maltractaments. Fins ací la denúncia lògica de dit sindicat en defensa del que representa un abús d’autoritat, i fins a quin punt un membre privat de seguretat pot actuar d’aquesta manera.

Ara bé, el cas és que aquest vigilant es suposa que estava vetllant perquè s’acomplira la llei de no fumar en espais públics tancats, i per això deguera bonegar l’alumna. El que jo em demane és: ¿per què havia de fumar aquesta estudiant dins la cafeteria, quan sap que està prohibit? Em fa la sensació que moltes voltes aquesta actitud d’una part del jovent va més enllà del que representa rebel•lia juvenil, i entra en àmbits ja de suficiència i de fer la punyeta: xica, no veus que no es pot fumar, ¿què fas tu, doncs, agredint la resta del personal? ¡Ix fora a fumar, com es fa en altres països d’Europa, Anglaterra o Gal•les per exemple, que, estant dins un pub gaudint del descans i de l’oci, si es tenen ganes de fumar agafen la cervesa i ixen fora!

Però també em demane, ¿per què aquest sindicat s’escarota tant i arma tanta caguera, en aquest cas concret, omplint-se la boca amb la defensa dels drets dels estudiants, amb la denúncia de la política autoritària i dictatorial de la UPV, i amb l’exigència d’una democratització dins els centres educatius? (quan justament el que hauria d’haver fet és també defensar els drets dels estudiants de tenir uns espais públics lliures de fum; d’entendre que aquesta no és una llei feta per la universitat, sinó per les Corts -i que la nostra Generalitat es passa per la cuixa; que, fet i fet, això de fumar per part d’algú en un espai prohibit és una cosa més aïna autoritària i gens democràtica). Des del meu punt de vista, aquest sindicat fa bé denunciant agressions, però em sembla també que hauria d’haver renyat públicament aquesta estudiant per haver fet una cosa totalment il•legal, perquè si no ho haguera fet, de ben segur que no hi hauria hagut cap tipus d’agressió.