dimecres, d’abril 25, 2007

3€ a la fira de vell

Voldria tornar a parlar del poemari del Dos poals…, aquesta volta per a fer saber que el llibre continua el camí de la normalitat en l’existència al món. Després de ser publicat, de ser venut (poc, però venut) i de tenir crítiques, bones, com tot poemari en català (bé, una crítica, però crítica és), ara el pas següent ha estat veure que es ven de segona mà.

Dies arrere, fussant per la xarxa vaig descobrir que hi ha algú (supose que de les Illes) que el ven. Es veu que està en bon estat; el preu de venda és de tres euros: potser és el preu que li pertoca; potser (i ací em fa gràcia) perquè sembla una picada d’ullet ja que coincideix amb un poema del llibre.

Si algú no vol gastar-se els deu euros que val a les llibreries, ja ho té clar, pot fer-ho per tres euros més despeses d’enviament a l’adreça següent (encara que estaria més bé que el compràreu a les llibreries):
www.todocoleccion.net (al cercador hi poseu Dos poals).

dimecres, d’abril 18, 2007

Cuscús, te, i altres coses vàries.

Viure a poblet no predisposa al cosmopolitisme, però quan l’habitant va a ciutat i, per exemple, comença a estudiar una carrera, el sotrac és fort, i només aquesta persona tinga alguna mena de sensibilitat, no només voldrà repensar-se com a individu, sinó que, a més a més, ho acompanyarà amb l’adopció d’una altra cultura. Molt poca gent no cau en la temptació d’abraçar aquesta cultura forana, fer-la seua o imitar-ne els trets. Serà superficial o no, però es sentirà ben a gust amb aquest complement que ajuda a la perfecció de la persona.

Feta la tria, la persona voldrà aprendre’n la llengua. S’empassarà de tot el que representen els costums (menjars i begudes, vestits i decoració, etc.) i hi viatjarà. Fins i tot pot passar que hom es tombe per combinar cultures vàries i prendre’n allò que més l’ompli, i d’ací poden sorgir aparellaments singulars. En la meua experiència he conegut gent fascinada per la cultura àrab, per la japonesa, per la castellana, per la germànica, etc.

De petit, la cultura que m’atreia era la grega, la clàssica: vaig triar el grec a l’institut, col·leccionava retalls relacionats amb el grec, conservava embolcalls de productes amb text en grec. Fins i tot, escrivia a l’ambaixada de Grècia per a aconseguir segells i informació turística. Mirant arrere i pensant en aquests amics, em fa la sensació que no se m’ha quedat interioritzada, i ara només és una atracció mitgera. M’he quedat sense aquesta altra cultura pròpia i el que tinc és una barreja inconnexa de moltes altres que m’han aparegut per aquests amics que he conegut, com una mena de diletant (buf, paraula lletja segons la intenció amb què es diu).

dilluns, d’abril 02, 2007

Inquina

Anit es van donar els premis de la música, un acte bressolat pels poders públics, ja que hi anava la ministra de cultura i altres càrrecs de l’estat de les autonomies. De casualitat que ho vaig veure, perquè mentre feia un zapeig, que hi vaig ensopegar: tot just quan començaven a lliurar els premis (específics) de cançons en asturià, basc, gallec i català/valencià.

He de dir que és trist que grups espanyols que canten en llengua diferent del castellà només puguen optar a un premi, al de millor cançó en la llengua corresponent; un premi arraconat i trist amb més pena que glòria. Mentre que altres grups espanyols sí que poden optar a les altres categories (millor disc, millor etc.) encara que canten en anglés.

Els premiats perifèrics catalans van tenir dues visions diferents: Serrat va demanar que aquests grups autonòmics puguen participar en les altres categories, mentre que Raimon es va felicitar perquè alguna cosa està canviant quan li donen un premi honorífic per unanimitat del consell d’elegidors. Em sap malament, però Raimon va del tot enganyat: li han donat la medalla de xocolate, com la donaran a Llach d’ací uns anys. Aquest premi honorífic és una fal·làcia per a acontentar les consciències, fet i fet, cojuntura política. Serrat va més encaminat, però fa tard. Una llengua diferent en castellà no guanyarà MAI un premi de categoria perquè Espanya només escolta música en castellà (i en anglés, vists els premiats).

Al remat, hauria d’haver guanyat Antònia Font. Quina pena.