Ara veges tu què faig?

Continuant amb el tema del dilema (que potser hom dirà que és un mot massa fort, però trobe que per a mi són temes cabdals en la meua visió de la societat), reprenc la meua preocupació pel redreçament del valencià. U dels tòpics dels professors de valencià és el de la recuperació, del redreçament i del manteniment de les tradicions nostrades i valencianes. En el meu cas, faig de professor de valencià, he elaborat texts de temàtica valenciana, he fet traduccions, he hagut de formar-me en història nacional per a respondre moltes preguntes que em fan sobre la nostra història, la literatura que faig és una baula més en la cadena de la literatura catalana, faig danses valencianes, etc.

Ara bé, el gran problema per a mi és que bona part de reviscolament del valencià ha d’incidir en el tema religiós. Si en el text d’abans parlava dels insults i dels renecs, ara vull referir-me a qualsevol cosa que tinga a veure amb l’església. ¿Fins a quin punt he d’abandonar el meu ateisme i he de fer proselitisme religiós amb l’excusa de redreçar el valencià, de manera que recupere els espais perduts (ocupats) pel castellà? Per exemple: oracions, misteris, poesia religiosa, teatrets, danses del corpus, nadales, etc.

Què faig ara?

Com a professor que sóc i que s’ha de fer càrrec de l’ensenyament dels fills de la nostra societat, supose que deu ser fonamental inculcar en la nostra xicalla i jovenalla no només coneixements sinó també maneres. Crec que és obvi que dins la nostra tasca educativa és inevitable formar persones que s’integraran dins la societat, i per això hem d’esforçar-nos perquè s’hi endinsen amb totes les garanties d’unes persones responsables i respectuoses.

Ara bé, com a persona preocupada per la recuperació del valencià dins la societat m’he trobat un problema que xoca amb la premissa de dalt: el fet té a vore amb el tema dels insults i dels renecs. Efectivament, aquest tema hauria d’estar bandejat de l’ensenyament, però com a persona conscienciada perquè el valencià reviscole, em veig amb l’obligació d’ensenyar també a renegar, així com també a corregir alguns comportaments.

Perquè m’he adonat que els nostres escolars ja no reneguen totalment en valencià, sinó que per influència dels mitjans de comunicació exclusivament en castellà, han començat a incorporar expressions foranes com joder, cabrón, gilipolles, etc. Vet ací el dilema: ¿els eduque perquè no siguen malparlats, o lluite per la recuperació de l’idioma?

El cul ben gran

Aquesta setmana passada m’han amollat dos xarrades (m’han fet dos comentaris) que m’han aixecat l’ànim; no és que estiguera trist ni que haguera emés senyals de necessitar-los, sinó que estant en plenes vacances i en tranquil•litat després d’acabar les classes, això m’ha vingut de nou i m’han animat quan realment no ho necessitava. La primera xarrada és d’aquelles que se’n diu d’un gra massa, per com és d’exagerada, i que cal prendre’s amb les distàncies obligades, però què voleu que hi faça, unflen l’ego de mala manera. Així, estant en el tren amb un amiga de ciències valenciana que ha treballat de professora a Catalunya, aquesta va demanar a un company i amic de la carrera i a mi que li diguérem quin era el millor escriptor de literatura. Jo li vaig dir que depenia de moltes coses, que hi havia tal autor i tal altre, i el meu amic de la carrera li amolla que el millor escriptor era jo. Fet i fet, curant-me de qualsevol ironia, no cal dir que això alegra més d’u, oi?

La segona xarrada tampoc me l’esperava i aquesta té un altre valor, perquè no té la forma desproporció, sinó que és d’aquelles que se’n diu de la cosa més bonica del món. Xarrant amb un amic de ciències (però que és dels pocs que conec que llegeixen literatura i més encara en català) em va dir que havia pensat una frase concebuda per a mi, i m’amolla que la llengua és un pati i les paraules són els meus joguets. Hom dirà el que voldrà, però si aquest pensament se l’ha trobat ell (i no l’ha copiat d’altri), crec que és una de les troballes més lúcides que hom podria fer, cosa que és un orgull evident que hom l’haja pensada per a mi (i damunt que me la regale).

Gràcies a u i a l’altre.