dimecres, de febrer 27, 2013

Tabac i persones cèlebres


Segons la Viquipèdia, l'Ovidi va patir un càncer d'esòfag, d'entre les causes d'aquest càncer, el tabaquisme combinat amb l'alcohol. Les fotos on apareix fumant són fruit del temps, en què fumar i beure eren ben vists, normals i celebrats. Hom no pot jutjar aquesta innocència i ignorància d'antany...

Als nostres dies, però, s'està lluitant molt contra el tabac i se'n fan campanyes de sensibilització per eradicar al màxim el tabaquisme. Al capdavall, un càncer d'esòfag és igual que un càncer de pit, i moltíssima gent, quan arriba el dia del càncer de pit, s'hi sent afectat i s'engeguen campanyes per sensibilitzar-hi la societat. Gest molt noble, que honora, que demostra la solidaritat contra un problema molt important.

Com ja he dit el càncer d'esòfag és com un càncer de pit i com diu la dita, esmentar la corda en la casa del penjat és de molt mal gust... Amb fotos com aquestes en cartells d'homenatge actuals no es dignifica gaire cosa. En aquest tema del càncer, no hi han ni primera ni segona divisió: o estem a tots o no estem a cap.

Certament, no cal dir que qualsevol persona és lliure d'expressar-se artísticament com vol.





http://www.araponent.cat/noticia/9591/artesa-de-segre-commemora-els-50-anys-de-la-nova-canco

dimarts, de febrer 26, 2013

For sale, ed. 96

Dissabte 23 es va celebrar un acte poètic a Pedreguer (que va ja per la 8a representació: ací i ací en parlen. Aquest espectacle musical, poètic i fotogràfic (i a vegades teatral) té com a fonament la visió de 50 poetes del país, els quals, amb l'ajut de l'acordió, han exposat un país que abans semblava noble i que en l'actualitat s'ha vist matxucat per la fera de la construcció; de retruc, el fotògraf completa la representació amb un reguitzell d'imàtgens molt catastròfiques dels desgavells urbanístics, naturals, etc.

El meu text emperò, no farà la crítica de l'esdeveniment, sinó que pretén mostrar una inquietud al voltant d'aquest recital. Aquest ha fet 8 representacions des que es va posar en marxa el maig del 2010: Calp, València, Gandia, Alcoi, Morella, Rafelcofer, Alacant i Pedreguer. Qui governava en aquests llocs eren partits d'esquerra, llevat de València (on mana la dreta i es va fer a la Societat Coral del Miquelet), d'Alcoi (on manava la dreta i es va ver al Casal Jaume I) i d'Alacant (on mana la dreta i es va fer a la seu universitària).

Digueu-me malfiat, però un espectacle que és tan divers i que ompli ben bé un espai en les agendes culturals locals, però que alhora és tan crític amb la política urbanística que s'ha fet en els anys darrers, sembla que només pot ser programat en pobles on no mane la dreta. Perquè ausades que aquest recital pot fer-se a llocs com Pego, Dénia, Tavernes, Sueca, Altea, la Vila, el Campello, Mutxamel, Muro, Xàtiva, Algemesí, Alzira i d'altres pobles que poden ser vertebrats amb la dita veu dels 50.

Certament, una llàstima.

dimecres, de febrer 20, 2013

Brindis al sol

Molt bé, correcte: que s'endurisquen més encara les penes contra la corrupció, i tot açò i allò. Però si hom no evita que els presumptes s'escapen amb martingales legals, tecnicismes i formalismes varis, de poc val tanta paraula vana...

divendres, de febrer 15, 2013

En faig 10

M'ha entrat un vertigen en recordar que hui fa 10 anys un bon dilluns vaig començar a treballar de professor de valencià als instituts; més encara, eixe any que jo vaig començar, un parell de companys de la meua promoció de filologia catalana ja anaven pel tercer curs com a treballadors!

L'experiència no va ser gens agradable: al segon dia de substitució en un institut de València ja volia deixar-m'ho; havia assumit que la docència en l'ESO no era per a mi: tan aviat, tan trist... Vaig acabar molt cremat en aquella experiència, cosa que vaig fer saber als amics i coneguts amb qui parlava. De retruc, el curs següent va ser pitjor encara. Certament, era un món que havia oblidat, el dels instituts, abrigat com estava pel mantell de la universitat. En aquell temps afirmava que només m'hi estaria uns quants anys, fins que poguera trobar alguna cosa millor; això no ha passat mai: vaig aprovar les oposicions passats dos cursos, i els intents d'aconseguir places en editorials i en normalitzacions lingüístiques locals han resultat escàpols (ja m'enteneu).

El fet cert és que han passat 10 anys i ja no tinc la perspectiva tan dolenta d'aquella experiència. Cada volta em trobe més còmode en l'ensenyament i com més va més he anat adquirint les habilitats i coneixements per dur avant les classes: comptat i debatut, els anys.

10 anys són molts anys, però poquets si tinc present que em jubilaré quan n'hauré treballat més de 35. Ara de moment, celebraré que n'he fet la desena (potser la dotzena, més avant) i em quedaré ço que ha estat bo i minimitzaré ço que m'ha dut de roí.