dijous, de desembre 29, 2022

De cinisme presidencial

Tornem a la idea d'acabament d'any. S'acaba i el MHP Ximo Puig es desfà en elogis vers l'escriptor Jovi Lozano, que ha tingut un mal rasquit (bé, ell i per extensió tots aquells qui ens estimem el país i la llengua pròpia del país, el valencià) pel tocat del menyspreu del lliurament oficial del premi Enric Valor de narrativa. Eixe Ximo Puig que em resulta un cínic perquè l'altre dia parlava de cosir el territori i es congratulava amb una nova empresa que uneix València amb Madrid: eixe és el territori que vol cosir i no el nostra país.

En fi, ara és quan encara molt més valencians salvarem els madrilenys amb els nostres diners que ens gastarem alli mirant musicals, menjant als seus restaurants, dormint als seus hotels o visitant els seus museus; com diu el nostre adn: ofrenant noves glòries a Espanya.

dimarts, de desembre 27, 2022

De felicitacions

S'acaba l'any i des de fa cinc o sis dies (20, 22 de desembre) la gent ja va desitjant un bon any 2023, com si encara visquérem fa 80 o 100 anys arrere i les coses foren mediates i no immediates. Certament, som animals de costums i sempre va lligat el duet bon nadal i bon any com cantava el Quimi Portet: com si el whatsapp, facebook, twitter i d'altres no ens permeteren dir-nos que tinguem un bon any fins i tot vint o deu minuts abans de la mitjanit.

També em fa desfici la dèria, l'obsessió de desitjar un bon nadal bé siguen partits polítics, els equips de futbol, els presidents, directors d'empreses, grups de música i tant d'altres. Ixes de comprar, saludes algú pel carrer, et mires el mòbil i tothom et diu bon nadal: el fet és que hom ho entén com un costum, una inèrcia més de la societat. 

Perquè, és clar, bona part de la gent que fa servir les xarxes socials o la missatgeria instantània per a desitjar-te un bon nadal són descreguts, no tenen fe, no els va el rotllo de l'església; que, roda i volta, és una tradició, un costum de desitjar pau, bondat i esperança, que si la saturnàlia i tot açò i allò. Però, des del meu punt de vista, no deixa de ser més que una autojustificació per a no haver de no dir res. Fa anys que no desitge bon nadal a ningú: no soc ningú per a atorgar-me aquest menester; desitjar i expressar alguna cosa en què no creus no deixa de ser falsia, automatisme, insinceritat. Posats en el tema, desitgeu un bon any, que com més va més malament es torna en qualsevol aspecte de la vida.


diumenge, de novembre 20, 2022

De cultura per a infants

En temes familiars hom parla d'omplir la motxilla als infants. Certament és una metàfora molt bonica, de criança i m'agrada perquè en definitiva la tasca de pares es fornir-los d'experiències. Endemés serveix a nosaltres com a pares d'omplir la nostra motxilla. 

Ara, val molts diners aquesta motxilla i és indignant que siga tan car sobretot per a moltes famílies el fet d'omplir-la.

dissabte, de novembre 12, 2022

D'intrusismes

Aquells qui traduïm... Aquest subjecte m'ha fet brotar un parell de capteniments. De bestreta, que no fora Aquells qui vivim de la traducció. El tocat és que jo també traduïsc però no visc de la traducció; aleshores, cada volta que es dia eixe subjecte jo em volia incloure en el grup però era conscient que no soc d'eixe món,  amb la qual cosa me n'he sentit no participant: foraviler.

Consegüentment, el fet de considerar-me poeta esdevé impregnat de la mateixa lògica: jo no soc poeta, no visc de la poesia; no puc formar part d'aquest col·lectiu i, doncs, foraviler una altra volta.

Comptat i debatut, resulta que soc professor que escriu poesia o traduccions, cosa que pot implicar que siga un intrús per a aquella gent que vol guanyar-se la vida poetitzant i traduint (o un furtapremis, en el cas que en guanyara, perquè no no seria ètic que prenguera a algú un reconeixement a la seua excel·lència).

dissabte, d’octubre 22, 2022

Dels pressuposts d'Espanya

Venen els pressuposts i un altre any més s'indemostra el poder valencià: tant del partit valencià com dels diputats valencians dels partits espanyols.

dimarts, de setembre 27, 2022

Del cobrecaps i els polítics del país

Reprenc el tema del cobrecaps però ara des del vessant polític. Encara dura el ressó de les protestes per les xarxes i arriben a nosaltres les mostres de valentia, atreviment i moment de pèrdua de por d'aquestes iranianes que se'l lleven, tota una provocació, que ja sabem com es paga.

Però al nostre país els partits d'esquerra (la republicana, comuns i cup) han de suportar el xàfec de bastonades per la defensa de la llibertat que és dur el cobrecaps.

No arribe a entendre perquè aquesta esquerra considera que és un fet cultural aquesta peça de roba i la consideren un dret tret per a la dona a occident. Per la meua part, jo pensaré el mateix que les dones iranianes (i les d'altres països): si elles se'n volen desfer és perquè no és llibertat.

dijous, de setembre 22, 2022

D'una (de tantes) mort absurda

M'assabente per la internet que hi ha hagut un assassinat d'estat contra una iraniana per dur el cobrecap mal posat. Hi pense i crec que més aïna la raó profunda deu haver estat la contestació d'aquesta jove contra els cerrils, que els deu haver dit que aquest cobrecap és opressor i consegüentment la deuen haver acusada de delinqüent de la moral i, doncs, acusació, judici i sentència.

Com a home occidental se'm fa difícil defensar públicament la convicció que aquest fet de dur el mocador és opressor contra les dones. Més que res perquè les raons que hom addueix (si la dona ho vol, és decisió seua; també hi ha una opressió per obligar les dones a dur poca roba; que és un fet cultural, etc), més encara aportades per dones, s'enfoquen cap a una idea: tu ets un home, no vulgues ser un explicadones, perquè no hi tens res a fer. Amb la qual cosa jo entenc que fa que em convertisca en un equidistant i en aquest cas l'equidistància és sempre contrària a la igualtat.

Amb tot, continue pensant que un cobrecap en aquest context és una opressió contra la dona i no hi ha justificació.

dimecres, d’agost 17, 2022

D'una suposició lingüística

Tinc el convenciment que els valencianoparlants nascuts els anys 30-40 són la demostració del gran succés en la introducció del castellà en la gran massa de la societat del país, és a dir, u dels passos per a fer possible la desaparició del valencià.


De bestreta, són els primers parlants que han esdevingut completament bilingües gràcies a l'ensenyament obligatori del castellà i la prohibició del valencià. Ni sos pares ni avis "van gaudir d'aquest privilegi" i no van tenir la capacitat com aquests de poder triar en quina llengua parlar als fills i de retruc als nets. Certament, la gran massa general dels nascuts en els 30-40 són els que han estat capaços d'educar en castellà els fills i a més a més, si no ho van fer, són els capaços de parlar-lo als nets, si aquests fills han decidit fer el canvi: és el gran succés de l'educació franquista.


També cal dir que si no han fet aquest canvi d'idioma són els facilitadors de la introducció d'interferències lingüístiques del castellà, especialment en el llenguatge infantil, amb la introducció de vocables com: abracito, dinerito (o dineros), caballito, ossito, fins al punt que han esdevingut tan permeables que alguns d'ells diuen sense cap problema escoltar en lloc de sentir, raig (o rayo) en lloc de llamp, mayo junio i julio en lloc de maig juny i juliol o està plovent en lloc de plou.


La meua conclusió és que és un convenciment, totalment personal, que no sé si és compartit o se n'ha fet algun estudi rigorós que el tombe.

diumenge, d’agost 14, 2022

D'un molt honorable president pusil·lànime

¿Recordeu quan els qui manen a l'ajuntament d'Alacant van voler canviar (i hi continuen) l'estat de la ciutat de valencianoparlant a castellanoparlant, d'acord amb la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià? Doncs bé, d'això s'encarrega el Ximo Puig (il·legalment, al·legalment) en el cas d'Elx.

dimecres, d’agost 10, 2022

De la ignorància, que és atrevida

Hi ha una tenista considerada catalana que ha provocat un bon merder al tocat que si el català és un idioma o no. Hi ha hagut tanta polseguera per les xarxes que ha hagut de desdir-se amb la raó que va ser l'entrevistador qui li va dir que allò no era una llengua i la xica que va i li va fer cas.
 
De veres que això és una bona disculpa? Vull dir, si l'entrevistador és un ignorant no lleva que ella tinga el trellat prou com per a dir-li: ei, que el català sí que és una llengua; no digues collonades.
 
En fi, que tot són bastonades a l'haca de la llengua.

divendres, d’agost 05, 2022

De matèria de guerra de merda

Ha passat que Espanya ha volgut regalar uns tancs a Ucraïna i el tocat és que eren una castanya total. No sé el dineral que deuen haver costat aquests elements de guerra, però ço que està clar que caldrà comprar-ne de nous. Quina llàstima de diners que podrien anar a dependència, salut mental, sanitat, educació, energies renovables, etc.

dilluns, d’agost 01, 2022

De secrets i misèries d'estat

M'assabente que el govern més transparent de la història pretén ocultar 50 anys més els documents secrets. Primera conclusió, quant més temps amagues, més misèries sembla que vols amagar. Segona conclusió, quant més temps amagues més vols manipular la sobirania nacional i la consideres incapaç. Tercera conclusió, quant més temps amagues, més cerrilment actues contra la recerca de la veritat que els historiadors acacen. No entenc aquest govern més transparent de la història.

dilluns, de juliol 25, 2022

Dels amics

Un amic té un capteniment d'aquells importants: sobre els amics. Ell parla de com es fan i es desfan els amics i fa una anotació d'aquest fet respecte del tarannà valencià.

Amb tot, un fet importat sobre els amics potser és quina funció han de tenir els amics, grosserament dit, per a què serveixen els amics. Per a contar-los les alegries? Per a contar-los les penes? Per a escoltar-los les seues alegries? Per a escoltar-los les seues penes?

dijous, de juliol 14, 2022

D'un vocable que no és esmentat

La Declaració universal dels drets humans, en l'article 2 del qual hom diu que

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tot seguit mire què diu la Constitució espanyola en el capítol segon, en l'article 14

"Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

L'últim text és d'una llei valenciana, per tant nostra, la Llei 14/1986 General de Sanitat, en què el punt 1 de l'article 9 diu pel que fa a als drets dels usuaris de les administracions sanitàries públiques

"Al respecte a la seua personalitat, dignitat humana i intimitat sense que puga ser discriminat per raons de raça, de tipus social, de sexe, morals, econòmiques, ideològiques, polítiques o sindicals.

 

Prengueu consciència de quina paraula no es fa esment en la Constitució i en la llei valenciana; aleshores entendreu perquè ens passen les coses que ens passen als valencianoparlants.

Un afegit: en la llei valenciana hom no fa cap esment de la sanitat privada.

dijous, de juny 30, 2022

D'una crítica d'art.

Afirmava un pintor que fa crítica d'art que no pel fet de tenir un estil, fins i tot un estil marcat i que vaja contra d'allò establert o acadèmic, no et converteix en un bon pintor, en un artista genial.

Ho trasllade a la poesia i a la meua en concret.

divendres, de maig 27, 2022

D'una fuga de cervells

En el text d'abans parle del Pere Aznar i d'un tema que esmenta en l'entrevista que li fan. Continuant amb aquesta, voldria parlar d'un fet que d'alguna manera afona més encara el català i de retruc les altres llengües espanyoles que no són el castellà. El Pere és u de tants dels humoristes guionistes etc. que treballen en els mitjans de comunicació que tenen seu en Madrid. És u dels tants talents que han de guanyar-se les garrofes, però amb la desgràcia que per raó que en castellà ens entenem tots i és des de Madrid on hom pot triomfar o esdevenir algú, doncs el futur d'algú ha de passar per allí i fer servir eixa llengua: ja sabeu, la dels 47 milions o 500 milions de parlants.

El drama és que centrípetament Madrid s'emporta a treballar els talentosos que parlen aragonés, aranés, asturià, basc, català, extremeny, gallec, amb la qual cosa hom impedeix que hi haja un represtigiament d'aquestes llengües tan castigades pel supremacisme dels espanyolistes i també que aquestes llengües assolisquen la riquesa, les possibilitats d'un registre humorístic, de manera que el castellà creix en registres i es altres llengües es tornen simples imitadores i manllevadores del castellà.

Tristament, una fuga de cervells que té per raó de ser els diners, guanyar-se la vida dignament però tot empobrint la pròpia.

dimecres, de maig 25, 2022

D'una confessió d'alcoholisme

He llegit una entrevista al Pere Aznar en què parla del seu alcoholisme. M'ha vingut al cap com els valencians (bé una part dels valencians però que se'n fa ressó) fan bandera amb orgull del consum de l'alcohol: començant per la cerveseta de la Mediterrània que un grup de música vindica, habitual en els esmorzars, esmorzarots de la terreta; continuant per la cassalla en què dues o tres marques se'n disputen l'excel·lència i són l'objecte de desig, de consum i d'aplaudiment en casaments o àpats de festes majors; i acabant amb el vi, que s'empodera com a beguda gurmet i fina, però que no deixa de ser alcohol.

Comptat i debatut som un país d'alcohol i se'n fa propaganda, vindicació i defensa, amb la qual cosa qui tinga problemes d'aquesta classe té una muntanya a superar, que és l'omnipresència festiva. Que el Pere faça aquesta confessió se'm fa un tant estranya (alerta! no per ell) sinó perquè en la seua faena de còmic i habitual de programes despreocupats, no tinc la sensació que fora inhabitual blasmar-hi el comboi regat amb alcohol.


dimecres, d’abril 27, 2022

D'un espectacle poètic

Aquest mes d'abril ha estat bonic perquè hem estrenat un espectacle poètic a València i a més a més l'hem repetit a Barcelona. El fet a destacar és que per primera volta recite a Barcelona: tants anys que tinc i que estic en el món de la poesia i ha estat ara que he tingut l'oportunitat de poder recitar allí: tot gràcies a la iniciativa del Pau Rodríguez, que ha bastit aquest espectacle i que va voler de totes totes que els barcelonins ens escoltaren: a jo, a ell i al Pere Ciscar.

Aquest espectacle (Destrois: combois deslírics) em retorna als orígens de la meua poesia i m'esperona a recuperar aquell vessant poètic que tenia de jove i que per coses de la vida d'inseguretats i incomprensions havia deixat molt de banda. Gràcies al Pau ara (el Pere hi ha estat sempre) pense que fa gairebé vint anys, possiblement tenia una visió poètica molt trencadora, subversiva i que per culpa d'allò no l'he desenvolupada.

Sempre és hora, diuen, però tinc el neguit que podria (podríem) haver creat coses grans i, doncs, tenir un recorregut molt llarg.

 

dissabte, d’abril 16, 2022

D'un amic poeta premiat

Un amic ha guanyat un premi. Me n'alegre, perquè l'estil literari amb què ho ha fet és semblant el meu; també perquè és publicat en una editorial que no es caracteritza per publicar obres aitals. Finalment, ha estat un premi, és a dir, que deu haver estat en competència amb altres poemaris tradicionals.

Aquest esdeveniment m'ha fet pensar en la meua obra, en la tècnica i en el tema. Com per causa d'aquesta manera de fer (i també pel tarannà dels premis) he hagut de bandejar-los i he hagut de cercar expressar-me poèticament en la forma tradicional per a vore si quea algun premi, cosa que no ha passat mai (bé perquè no era prou bona, bé perquè ves a saber).

Al remat, aquest amic ha guanyat un premi i ja no em trobe tan sol en aquest món de poesia rara.

.

dimecres, de març 30, 2022

D'unes regates una altra volta

Apareix en premsa que els de l'America's Cup, concretament els de Nova Zelanda, volen tornar a València i com que l'ajuntament finalment ha dit que no (finalment, perquè van estar un temps pensant-ho i fent càlculs), han anat a embotinar una altra ciutat: Barcelona. (Quina bona sort que no hagen triat cap altra part del País Valencià: per exemple Alacant, que ja té experiència amb la Volvo Ocean Race. Cal afegir, que ni els mateixos novazelandesos la volen, perquè Auckland hi ha dit que no).

El fet és que ara ha tocat als barcelonins i per extensió als catalans haver de fer cara a aquesta competició de vela que tanta mala maror, desguassos de diners i podrimenta política va dur als valencians del capicasal i de la resta del país. Segons aquest article, la festa de la mar va costar 1.847 milions d’euros; trobe que és una obscenitat de diners la que hom va gastar en aquells anys, més encara si tots eixos diners venen de la caixa pública, la nostra.

Comptat i debatut els nostres germans catalans ens prosseguiran en l'aventura marinera amb un cost públic de 40 milions segons diversos mitjans. Aleshores m'assalten unes quantes consideracions: primera, eixos 40 milions que venen d'un fet extraordinari, no s'haurien pogut invertir també de manera extraordinària en alguna altra necessitat? Segona, quina serà la factura total final de al caixa pública en acabar l'esdeveniment? Són els catalans molt millor que els valencians perquè suposadament ells no tindran mala maror, desguassos de diners i podrimenta política?

Vorem.

dimecres, de març 23, 2022

De fer anys

Aquest blog fa anys i fa anys també la meua poesia. El fet a destacar és que amb tot aquest seguit de temps no acabe encara de trobar el lloc meu en aquest moment sincrònic de la literatura valenciana. Una raó pot ser la manera d'escriure, d'entendre, la creació poètica tan poc acostumada, tan poc premiada (i, consegüentment, tan poc publicada), al país; amb la qual cosa es fa evident més encara aquest apartament del païsatge valencià.

També pot ser que tota la producció poètica siga irrellevant i esdevinga negligible, cosa que duu a restar també apartat del païsatge poètic; o pot ser també que no puga trobar un nombre considerable d'escriptors semblants amb qui poder fer colla i no sentir-me tan foraviler.


dilluns, de febrer 14, 2022

De fills adoptats

 Quan hom va permetre l'adopció a les famílies homosexuals una part de la societat no hi estava acord. D'entre els arguments que hom adduïa hi havia aquest: que els infants acabarien esdevenint homosexuals. Aquest argument duu inevitablement a considerar açò: ¿és que els infants han de ser educats a ser decididament heterosexuals? ¿ Per què una parella homosexual no pot orientar la sexualitat de son fill de la mateixa manera que ho fa una heterosexual? ¿Per què hauria de ser una irresponsabilitat convertir un infant en homosexual, tot dient que serà un desgraciat i un miserable, si tot just també hi han desgraciats i miserables heterosexuals? 

Al remat és una qüestió que l'infant vaja descobrint la sexualitat d'acord amb l'edat i que ell mateix faça la seua decisió.



dissabte, de gener 22, 2022

D'una reflexió compartida

Enraonem de la faena i de quant ens en podem sentir mediocres; certament, arribem a la conclusió que ho som un poc.