D'ofrenes i seguidisme polític acrític

 Publica el Vilaweb que en el Senado ERC i Junts han reprovat el ministre de Transports pel tocat de la calamitat del tren. Quant als valencians de Compromís, sembla que no han volgut reprovar-lo, supose que donant per bona la brofegada del ministre que dia que els viatgers no deuen ser masoquistes quan ves per on fan servir molt el tren. En fi...

Del fet que passen de tu

 Compromís durà al Tribunal Constitucional la llei d'educació valenciana actual. No ha estat iniciativa del govern del PSOE, sinó una suma de 51 diputats del Congreso, d'entre els quals tampoc hi ha cap diputat del PSOE. Les raons adduïdes per a no retratar-se pertanyen a l'alta política. El fet cert és: no sé per què tant de seguidisme i ofrenisme si quan cal et venten una galtada a la cara. De passada, la recuperació del dret civil valencià no va ser possible per culpa del PSOE també. Doncs això, que sí a tot.

Del 25%

 Lig el tirular d'aquesta notícia del Vilaweb "El Consell d’Europa fa un toc d’atenció a Espanya per la imposició d’un 25% de castellà a l’escola " i tristament se m'ocorre: ui, quina por, Europa, Europa". En fi...

De molts anys que han passat

Fa trenta anys que va ocórrer la primera gran prova d'independència personal, que va ser anar a estudiar a València: amb 18 anys, cinc dies de la setmana fora de la llar familiar, amb la responsabilitat de viure en un pis, d'acometre uns estudis importants i també de gestionar uns diners propis.

30 anys pasasts com un bot llargada, tot fent metàfora esportiva. Un bot que deixa baix un gran clavill entre cap i cap.

D'actes culturals a l'estranger

La Maria Josep ha anat a presentar una traducció que ha fet a Suïssa. En assabentar-me de la notícia m'ha vingut el record de fa molts anys d'intentar traspassar la frontera del país i fer accions d'aquestes. El tocat és que no he tingut gaire bon succés: pocs casos reeixits dels moltíssims d'intents.

Supose que en el cas d'ella darrere deu haver-hi hagut l'esforç d'un conjunt de persones que han fet possible l'acte a Lucerna; en el meu cas tot ha estat solitari (com va ser el cas del recital de poesia el 2015 en la Universitat d'Hèlsinki, quan vaig irrompre per correu electrònic a la lectora Jordina i ella va empomar el meu envit) i a tot estirar la complicitat d'una persona: l'amiga lectora Anna Vives, quan vaig anar a Leicester l'any 2008 amb un recital súper bonic que va preparar amb el suport de la Xarxa Llull. La resta, un parell de recitals a Catalunya amb la Christelle Enguix de promotora a Arenys de Mar el 2016 i el Pau Rodríguez, el 2022, en un recital a l'Horiginal.

D'un president

Hui els qui paguen la quota del partit votaran si estan a favor que els diputats llurs en el Parlament voten a favor del socialista Illa. Amb tot el merder que hi ha hagut, aquesta votació tan important marcarà una bona part del futur nacional del meu país veí, amb el qual solem emmirallar-nos i abocar-hi frustracions i esperances.

De la França olímpica

Han començat els jocs olímpics a París. Durant la cerimònia d'inauguració han mostrat la grandesa cultural d'una ciutat-país de passat esplendorós i present modern. La realització fílmica dels exteriors ha mostrat aquesta excel·lència posant d'exemples edificis, jardins, etc.

Però, compte, francòfils catalanoparlants enlluernats de tanta bondor: la França ens odia molt: ens odia molt molt molt. També els francesos, bona part nombrosa dels francesos que creuen en la França grandiosa: ens odien, els catalans, els occitans, els bascs i tants altres.

D'una galtada de realitat

Hi han algunes persones que vesteixen una samarreta que diu amb bon orgull que si un país [Espanya o França] no han pogut fer desaparéixer el català un individu sol no farà que desaprega. Com a lema d'autoestima està bé. Ara, la realitat és aquesta. [I no haurà estat un país, sinó els fills dels parlants].

De la gràcia andorrana

-Ara resulta que els andorrans han anat a Catalunya a exposar-los la seua llei de política lingüística.

-Que cabrons que són ca, ca, ca... Ma que són graciosos!

-Tu trobes que vindran ací a continuar la conya?

-Els ovaris quadrats haurien de tindre només de pensar proposar-ho.

-Que bo, tu!

-Sí.

D'una cançó

Em ve al cap de camí a la faena la cançó del Diluvi que diu que ja no podem més i ho podrem tot. Pense de retruc en el Botànic i en Compromís, i faig l'associació: ja no podíem més i ara ho podrem tot.

Han passat anys de govern i s'ha esdevingut la trompada contra la paret de la realitat. 

Quanta pena.

D'una competició de vela.

Tant de merder que va significar la Copa de l'Amèrica a València i tant d'esforç per a fer entendre que va ser una error social i van i els barcelonins se'n fan bandera.

D'un premi a què m'he presentat

Hom ha anunciat els guanyadors del premi de poesia subversiva, a què m'he presentat per tercera volta, però no he tingut bon succés. Quan aparega publicat vorem per on van les línes de la subversió d'enguany. El tocat és que no acabe jo d'entendre què és la subversió en poesia, de manera que no sé què escriure, ni com per a encertar-ho.

Tornaré a intentar-ho o ho deixe córrer? Bé, tinc gairebé un any per a enviar-hi alguna cosa.

D'unes eleccions

Ai, Europa... Ai, País Valencià...

D'un conseller de cultura

 Doncs pel que sembla, no mos faran catalans, però sí que ens annexionarem Múrcia: Països Valencians.

De la plaça del llibre

Em venia de pas anar a Gandia a la plaça del llibre. Sempre és un goig vore eixa bondor de llibres, bé siga en català primer bé siguen traduccions (més bondor hi ha a la plaça del llibre de València, certament). Tornant a casa em van vindre al cap llengües com l'aranés o l'asturià: quina pena que aquestes i d'altres llengües "espanyoles" no puguen inundar-se de tanta obra.

De la llengua

Encara no fa un any i la dreta extrema del govern del nostre país i ja fa i desfà, potineja, destraleja la llengua del país, sense miraments i capficaments. Les esquerres, ausades que van allargar la cosa per a redignificar-la (i compte que dins les esquerres, també hi ha gent que això del valencià li la bufa i si no es recupera, millor). En una altra part del món, en la ràdio pública valenciana no tremolen a dir bona vesprada a les 12'30 del migdia.

Dos casos que en la foram no tenen res a vore, però sí que tenen en comú la destrossa de l'idioma.

De les coses del rei

Ara resulta que el rei d'Espanya, el Felipe VI, ha sancionat que l'acadèmia separatista de la llengua catalana en versió balear es puga dir Reial. La pregunta que em faig és: això per què? quins criteris s'han seguit? Vol dir això que hom podria crear l'acadèmia de les ciències de al Terra plana i tot seguit demanar la qualificació de reial? De veres? La monarquia serveix per a això? Per a justificar l'aberracio?

D'un 25 d'abril del 1707...

És 25 d'abril i des del govern de la dreta extrema hom ha decidit no festejar-lo des del punt de vista nacionalista valencià sinó d'incorporació espanyolista. Serveix d'alguna cosa commemorar una data tan infausta? Certament, encara a jo em costa d'assumir aquesta creença, si bé entenc que som un poble oprimit, colonitzat, deturpat, etc. i doncs alguna cosa cal fer; ara, no em sorprén gens el vessant que fa el govern nostre: recorda allò del poble vençut i sotmés del 1r d'abril del 1939.

D'una reflexió

Del 2020 ençà m'adone que tota la meua producció poètica són plaquetes. Una d'autopublicada i quatre més d'inèdites algunes d'aquestes presentades al premi de poesia subversiva Hac Mor. Com que no han rebut cap premi, la fi que els espera serà l'autopublicació una altra volta. El tocat és que un parell d'aquestes poden ser publicades tal com ho va publicar Hansjörg Mayer als anys 60 del segle XX.

Autopublicacions artesanes de proximitat.

D'un vespre poètic

Al vespre d'ahir va ser de recital poètic: convidat pel Víctor Benavides en la sala d'exposicions del Teatre del Micalet, vaig compartir micròfon amb l'amic Pere Ciscar en una versió ranca del Comboi deslíric (per raons de faena, el Pau Rodríguez no va poder completar-nos). Érem la segona part d'un acte que en la primera volia homenatjar la infància, sobretot, en temps de guerra i emigració, per l'aplec de poemes recitats en veus d'altres poetes.

Vam recitar tots dos un poema adient al fil infantil i tot seguit vam deixar anar el nostre carregament de poemes deslírics. Va ser curt, però n'era una mostra de la nostra pràctica poètica. Els escoltadors van riure, perquè fet i fet, són poemes que tenen un biaix humorístic (encara que tenen un pòsit greu).

Per a acabar, retrobament d'amics i records de vells temps, que va acabar en sopar en un dimarts qualsevol amb l'ai al cor de no haver de perdre l'últim tren.

D'una altra característica poètica personal

Aquest bimestre han estat fent al poble del costat unes ponències molt interessants dobre avantguardes i feixismes. Des del meu punt de vista tenia unes expectatives de què parlarien i he tingut un poc de decepció, però en general han estat bé: he aprés coses i com que els ponents eren de categoria la sensació, el sentiment ha estat d'haver-se llançat a perdre durant els 25 anys que vaig acabar la facultat: quanta saviesa i quanta mediocritat. Al remat, l'última de les ponències pertanyia a una mallorquina, la Margalida Pons, que va parlar de poesia experimental catalana. La volia conéixer, li vaig regalar llibres meus (que em va dir que volia llegir!) i destacaré que va acabar el seu escoli amb el concepte del poeta Hac Mor fracassart. Doncs això, que soc un foraviler fracassart.

D'una vintena d'anys

D'allò que em fa neguit el temps, no és només el fet d'envellir i que el cos vaja perdent la frescor aquella que cantaven els llatins de cull flors, xicona. També fa desfici pensar en, per exemple, vint anys i recordar coses, fites que hagueren ocorregut eixos anys arrere. D'aquesta glopada d'anys em va al cap en un mes com aquest que fa vint anys em va atorgar un jurat el premi més important que he tingut mai: dues dècades que van guardonar el meu Dos poals.

De convertir-se una reserva o gueto

 En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més  poca.

De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.

Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.

D'una entrevista

Primer el Pau Rodríguez i ara aquest fragment del Pol Guasch en una entrevista al Vilaweb:

No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.

Amb vint anys d'escriptor oficial i a un parell d'anys d'entrar en la cinquantena, el poeta es sent desconcertat i descol·locat, qüestionant-se.

De ço que es suposa que és el partit valencianista

Pel que s'ha vist, Compromís ha votat que sí a la llei d'amnistia, igual que la resta de partits polítics d'esquerres: BNG, Bildu... Em desconcerta molt, certament. Tinc tantes qüestions a fer que em resulta complicat posar-les en orde i poder escriure-les ací, almenys al sendemà de la cosa.

De ser bledes

Passen 25 anys (llargament de colp) i tot es veu ensorrat a la maduresa, els mites i les il·lusions: l'oasi del català d'Andorra; la degradació particular canalnouera de la TV3; la misèria política del nostre nord català (pessebre, cort, quadra) en què no arribem a copsar, capir, la teranyina fosca de la vida política profunda; la tristor política, també indigna en la dreta extrema, al nostre país.

De la covardia

El Psoe i el Pp d'Espanya (amb valencians en el Congreso) han votat rebutjar la proposta de Compromís incloure el dret civil valencià en la Constitución.

a) Oooooooooooooooooh!

b) Qui ho hauria imaginat?

c) Per a ofrenar noves glòries a Espanya...

d) Votar que no al pressupost.