Fuster diu, la gratitud paralitza.
Sí que és cert. Tanmateix, quines gràcies que ens donen (o que donem) fan que ens paralitzem? Perquè, pensem-hi, quan algú ens agraeix alguna cosa, normalment o bé no hi fem gaire cas, o bé ens fa el cul ben ample: però, gairebé no ens hi quedem mai paralitzats. No fem cas de la gratitud d’altri quan allò que hem realitzat no és gens important: és el que se’n diu “hi anàvem sobrats”. Posem per cas: tanca la porta, per favor. Gràcies. Queda clar que aquestes gràcies no ens deixen garratibats.
Altrament, les gràcies que ens apugen l’orgull són de realitzar una acció amb poca o amb alguna importància, per a la qual anem d’alguna manera sobrats: la diferència és que ens recreem en el pensament de l’altri, que troba que allò és dificil o farragós i ens donem el gust de superar aquest entrebanc fictici. Per exemple, carregar alguna cosa per a una persona que no pot: qui no es sent pagat per eixes gràcies, fill meu de qualsevol dona del carrer?
Així doncs, davant aquests agraïments, podem sentir-nos realment afalagats? ¿Podríem dir que les gràcies que ens fan el cul ben gran són certament les més satisfactòries espiritualment? Pense que no, que es queden ben curtes: és aquella gratitud, pensada en gelat, que ens paralitza la que ens ompli de joia, ens augmenta l’autoestima i ens fa ballar amb un peu. Són les gràcies que es donen per una acció que no ens hem adonat que hem realitzat, o que són d’una tasca que hem menystingut totalment, que potser era una acció gens important, per a la qual hi aniríem sobrats d’alguna manera (o no), però que l’altri ha preuat de valor especial aquest retruc causal. És aquesta sorpresa (òbviament inesperada i de repent) la que ens deixa estorats (home, les males notícies també sorprenen i paralitzen però no és el mateix).
El problema és que aquestes situacions són més aïna minses, gairebé contingents, que depenen més de de l’atzar que de nosaltres, de manera que no les podem controlar: que, damunt, copsem aquest estímul quan ha passat un temps relatiu. Tanmateix és la manera única de gaudir, amb més raó que mai, del plaer de quedar-se de pedra picada. No trobeu?