dijous, de març 17, 2005

Fusterianes

Fuster diu, la gratitud paralitza.
Sí que és cert. Tanmateix, quines gràcies que ens donen (o que donem) fan que ens paralitzem? Perquè, pensem-hi, quan algú ens agraeix alguna cosa, normalment o bé no hi fem gaire cas, o bé ens fa el cul ben ample: però, gairebé no ens hi quedem mai paralitzats. No fem cas de la gratitud d’altri quan allò que hem realitzat no és gens important: és el que se’n diu “hi anàvem sobrats”. Posem per cas: tanca la porta, per favor. Gràcies. Queda clar que aquestes gràcies no ens deixen garratibats.
Altrament, les gràcies que ens apugen l’orgull són de realitzar una acció amb poca o amb alguna importància, per a la qual anem d’alguna manera sobrats: la diferència és que ens recreem en el pensament de l’altri, que troba que allò és dificil o farragós i ens donem el gust de superar aquest entrebanc fictici. Per exemple, carregar alguna cosa per a una persona que no pot: qui no es sent pagat per eixes gràcies, fill meu de qualsevol dona del carrer?
Així doncs, davant aquests agraïments, podem sentir-nos realment afalagats? ¿Podríem dir que les gràcies que ens fan el cul ben gran són certament les més satisfactòries espiritualment? Pense que no, que es queden ben curtes: és aquella gratitud, pensada en gelat, que ens paralitza la que ens ompli de joia, ens augmenta l’autoestima i ens fa ballar amb un peu. Són les gràcies que es donen per una acció que no ens hem adonat que hem realitzat, o que són d’una tasca que hem menystingut totalment, que potser era una acció gens important, per a la qual hi aniríem sobrats d’alguna manera (o no), però que l’altri ha preuat de valor especial aquest retruc causal. És aquesta sorpresa (òbviament inesperada i de repent) la que ens deixa estorats (home, les males notícies també sorprenen i paralitzen però no és el mateix).
El problema és que aquestes situacions són més aïna minses, gairebé contingents, que depenen més de de l’atzar que de nosaltres, de manera que no les podem controlar: que, damunt, copsem aquest estímul quan ha passat un temps relatiu. Tanmateix és la manera única de gaudir, amb més raó que mai, del plaer de quedar-se de pedra picada. No trobeu?

dimarts, de març 15, 2005

Sobre la mort

Ho vaig llegir fa cosa d’uns anys i comentava en l’entrevista que el que li quedava ja era jugar la pròrroga: al remat, en Quim Monzó havia passat la cinquantena.
Per a aquestes coses sóc molt sensible i en aquests casos em ve l’empatia: ja en aquell moment hi vaig pensar i ara, per motius diversos, m’ha vingut al cap aquest comentari. Fregant la trentena, es pot dir que ara es juga el descompte de la primera part, eixos minuts d’esforç per a aconseguir el resultat tranquil·litzador de cara al vestidor. Hom diu que els anys de la trentena són bons i fèrtils en molts aspectes; que malgrat aquesta línia tan temuda, encara poden fer-se grans coses (segons les capacitats i les expectatives que cadascú hi posa, és clar), siga en l’esport, en l’art, en la música, en la literatura, fet i fet, en el trànsit quotidià i anodí de la vida.
I tant que sí: són els primers minuts de la segona part, esperonats per les arengues de l’entrenador, farcits de l’experiència assolida de la primera part en què s’han assumit els errors i s’hi apliquen els actes d’esmena; al capdavall, el cap encara és clar o les forces responen... Però el que m’impressiona és això de jugar la pròrroga de la cinquantena, de la seixantena i avant... Més aïna quan ara m’acoste la trentena. Pensem-hi una miqueta: durant l’adolescència o la joventut primera no som conscients de la mort a la llarga, ni que morirem jóvens, perquè el poal està encara per a omplir-se. Però, i en arribar als seixanta? Només queda passar pel món i dir-hi adéu mentre s’espera, que el poal ja és ben ple.
Açò va lligat al fet que ara comprenc que la gent (no en el sentit més ample, sinó aquell col·lectiu que de veres hi ha reflexionat i comprén l’abast del concepte), que necesita creure en el més enllà: reencarnant-se, anant al cel, convertint-se en animetes de la natura, acompanyant els vius, o qualsevol altra cosa. És veritat: quina llàstima que es perda tota aquesta acumulació d’experiències, de coneixements, de sensacions i de vivències personals. Que trist, hom pensa, morir i que no hi haja res més. Que el punt de vista ateu i biològic (morir-se i punt) és angoixós i la humanitat és massa especial per a acabar d’aquesta manera tan poc triomfal...
Però el que em neguiteja d’aquest “s’ha acabat i ja està” és que no podré veure el que passarà la resta del devenir universal: què passarà al meu país, quina literatura es farà, quins descobriments apareixerà... Perquè no podré gaudir del que he gaudit... mai més! Aquesta és la misèria del meu capteniment: que ja no hi serem per a comprovar-ho. És per això que entenc els qui hi posen la fe per a aferrar-se a aquestes esperances de continuació, de pervivència. Tanmateix, què hi farem: som part de l’evolució i la natura nostra és biològica: ens morirem i punt.

dijous, de març 03, 2005

Fusterianes

Fuster diu, les nostres alegries solen tenir causa en motius irrisòriament banals. I això, mirant-ho fredament, resulta ben trist.

Podria dir que aquesta afirmació ve d'una persona amargada, amb molts pocs motius d'alegria i de viure (només cal repassar la biografia d'ell i les desil·lusions amb què es va trobar i amb què es va encontrar), perquè en llegir açò pense en un parell de motius ben propers que m'alegren l'existència; fet i fet, si els analitze com Fuster, sí que podria concloure que són superficials: que trist haver de sentir-me insuls, i per tant amargar-me. Ara que, pensant-ho fredament, ¿no és cert que el motiu de sentir-nos banals és perquè ho analitzem i el resultat és la por de l'altri? Ja ho sabeu, per allò del que diran..