L'abast de la llengua

Reprenent el tema de les traduccions, m’agradaria furgar en el paper que ha de representar la TV3 (per extensió la CCRTV) dins l’espai dels Països Catalans, concretament a les terres sota el domini d’Itàlia i de França i d’Occitània. ¿Realment la TV3 actua com a mitjà de tots els països o hi ha algun condicionant que no acaba de dignificar el que representem com a territoris que compartim la llengua?

El cas és el següent. Quan la TV3 emet algun programa on hi han unes declaracions en anglés, en alemany, o en sudanés, bé les tradueix oralment per damunt la veu original, bé les subtitula. Quan qui parla ho fa en francés o en italià, també es fa una traducció. Ara bé, quan algú parla en castellà no hi ha cap mena de traducció: és això lògic? ¿Mostra això una situació igual des d’un punt de vista nacional? ¿És una mostra de sensibilitat envers el conjunt dels països que comparteixen una llengua? Des del meu punt de vista, no.

Considere que aquesta actitud simplement demostra una submissió de la CCRTV envers una concepció hispànica i espanyola de l’espai de comunicació, i significa també una mancança d’atreviment, de gosadia i de valor per sacsar-se els complexos i esdevenir el que realment toca ser, un espai audiovisual català per a tots els territoris de parla catalana. Perquè evidentment, es catalanoparlants d’Espanya sí que entenem el castellà i no el francés o l’italià, i per això es tradueix. Però ¿què fem amb els de França d’Occitània o d’Itàlia, que no entenen el castellà? ¿Qui es recorda d’ells i els dobla o subtitula les declaracions en castellà? És segur que si la TV3 subtitulara o doblara al català les declaracions en castellà hi hauria un bon ball de Torrent, i de seguida arribarien les desqualificacions des de les cavernes; tanmateix, demostraria sensibilitat lingüística.

Nota: de la RTVV no dic res, no la considere en aquest cas com a representativa d’aquest espai pancatalà, donada la política lingüística que segueix.

Espanyol

El ministeri d’Educació ha tret a concurs les places d’espanyol a l’estranger. Raó de dites places: suport als ensenyaments de l’espanyol i programes específics per a fills de residents espanyols, integrat en el marc més ampli per a la projecció de la cultura i de la llengua espanyola.

No ho faré llarg: ¿què passa amb els fills de residents espanyols que també parlen una altra llengua espanyola i estan en l’ensenyament secundari? ¿No hi han places pagades pel ministeri d’Educació per a l’ensenyament del català, del basc, etc.?

(per a aquells que ja han preparat la resposta que el català no és una llengua present al món, els diré dos coses: de bestreta, a França i a Itàlia, sí que hi ha català. Al remat, doncs que les creen i que fomenten el català arreu del món! ¿No malden per enviar professors de castellà a l’Uzbequistan? Doncs que promoguen el català a Holanda, per exemple, que per això ens en vénen turistes)

Segona cosa i la més punyent de totes: si per aconseguir una plaça a la Gran Bretanya cal saber anglés, per a Portugal, portugués, per al Marroc àrab o francés, etc, ¿per què per a les places de professor a Andorra no es demana el requisit de saber català? És pot ser més mesquí i miserable per part dels dirigents andorrans?

Demanda i oferta

Algú estaria interessat a llogar un recitador de poesia per a algun acte poètic per la zona de Cambrils, ara que vénen les vacances de nadal? Oferta vàlida fins el dia 23 desembre.

Algú estaria interessat a llogar un recitador de poesia per a algun acte poètic per la zona del País Valencià, ara que vénen les vacances de nadal? Oferta vàlida del 26 al 30 de desembre, o del 2 al 5 de gener.

Cruïlla

Els sectors més conservadors de la societat, tradicionalment, amb un pòsit religiós, condemna taxativament qualsevol tipus d’avortament en la defensa de la vida que dóna Déu. Però, ves per on, no rebutja de cap de les maneres la pena de mort, fins al punt que estarien disposats a acceptar-la en la legislació d’un país.

Altrament, els sectors més liberals de la societat, tradicionalment amb un pòsit laic, condemna taxativament la pena de mort, amb l’argument que l’Estat no és ningú per a esdevenir botxí de l’individu. Tanmateix, està a favor de l’avortament lliure, fins al punt de demanar als governants una legislació satisfactòria.

A vore com apanyem açò.

Forasters part 2

Com ja he dit abans, hom ha suspés l’obra Forasters de Belbel per ser una obra inapropiada per a ser representada pel jovent a causa del vocabulari. En poques paraules, em sembla una collonada aquesta prohibició si ho comparem amb les coses que el jovent pot veure per la tele. Puc estar d’acord que és molt fort que els preadolescents pronuncien aquesta mena de vocabulari i que facen referència al sexe tan explícit (encara que sabem que ben bé que se’l saben, que ja estan ensenyats), però el que no puc suportar és aquesta hipocresia quan les televisions produeixen sèries per a aquesta mena de públic on relacions semblants a les de Forasters hi apareixen (professors que s’emboliquen amb alumnes, mafiosos que actuen sense impunitat), etc. Ja voldria vore com les famílies indignades per culpa de Forasters també s’alçaren en contra d’aquesta mena de sèries.

Forasters, part 1

Hom ha suspés una obra de teatre, Forasters de Belbel, perquè alguns diàlegs feien servir unes expressions de contingut sexual molt explícit, fet i fet, malsonants i obscenes. L’obra era interpretada per jovent de 14 anys i anava dirigit a aquesta mena de públic, juntament amb els pares. La raó que hom podia adduir-hi aniria per aquest fet que un jovent declame coses com quan era xiquet, a mi també em feia fàstic besar els vells. La pesta de vell que se’m quedava al nas la resta del dia i el contacte amb la pell planeta i suada em feia ois o deixeu de tocar-me els collons d’una puta volta o et tallaré la verga i els ous de socarrel i et cosiré el florí, mariconàs o sigues tan amiga del qui dóna pel cul a ton pare i s’embruta el piu amb la merda d’ell.

Centrant-me només en aquest assumpte, atenció, dic que només centrant-nos en aquest aspecte del que representaria que un jovent diga paraules tals, per ser una mala influència hom hauria de prohibir les reperesentacions infantils o juvenils de Romeu i Julieta per induir al suïcidi; hom hauria de prohibir la lectura de l’Ilíada o de l’Odissea per induir a l’assassinat; hom hauria de prohibir la representació de Fuenteovejuna per induir a l’assassinat per part de la massa, etc.

Mira quina gràcia, tu...

D’acord amb la llei d’ensenyament per a l’educació al nostre país, hom ha distingit diversos programes, dels més destacats: el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), redefinits malament de la llei com la línia en valencià i la línia en castellà. A partir d’aquesta diferenciació hom ha establert de fet, que no de dret, que en el PIP s’ensenya en castellà i en el PEV en valencià, i com que tenim un govern com el que tenim, amb la inèrcia del temps i del costum, malament veig que canvie la cosa i hom recupere l’esperit de la llei.

El PEV té els alumnes valencianoparlants de tota la vida, amb l’afegit que són famílies conscienciades pel valencià (les quals es suposa que tenen una implicació més gran amb l’ensenyament. Ara de fa uns anys ja inclou les famílies que s’han desfet dels prejuïns que estudiar en valencià no és tan dolent). D’un altra banda, el PIP té els alumnes castellanoparlants de tota la vida, als quals el valencià és totalment indiferent. També inclou la resta d’immigrants que consideren que el castellà és l’idioma més adequat per a educar els fills (o bé no saben que ací hi ha un altre idioma) i algunes famílies valencianoparlants amb reticències envers el valencià.

Aleshores, el PEV ha anat convertint-se en grups d’alumnes bons (paraula inapropiada, però que tothom entén què vull dir) mentre que les classes del PIP han esdevingut grups d’alumnes dolents (el mateix que he dit a l’altre parèntesi). D’aquesta manera, en els instituts s’ha esdevingut que els grups del PEV està format per alumnes presumptament bons (conducta i estudis) amb poquíssims alumnes dolents (conducta i estudis), i que els grups del PIP és un calaix de sastre on, a més a més d’alumnes presumptament bons (conducta i estudis) s’inclou els alumnes nouvinguts (immigrants) que van perduts, i d’altres alumnes, de conducta molt negativa i de retruc acadèmicament fluixos, els pares dels quals no consideren el valencià per a res. Així doncs, tenim presumptament un PEV de bons i un PIP de roïns; un PEV on en teoria es pot treballar i un PIP on en teoria és més difícil treballar.

No voldria resultar irrespectuós, demagog, incorrecte, despectiu, impropi de dir, però atesos aquests fets i juntament amb les meues impressions i experiències de treball, resulta curiós que, ves per on, quina coincidència, en alguns instituts alguns equips directius decideixen, als professors que no tenen cap requisit de valencià (o bé el tenen, però és com qui té el lleixiu a la nevera, sense cap garantia de capacitat de parlar-lo ni escriure’l, que han acomplert el tràmit i continuen parlant en castellà amb tothom), atorgar-los justament grups de PEV, de manera que en lloc de seguir la llei, fan les classes en castellà; mentre que els professors que tenen el requisit i parlen el valencià amb garanties s’han d’empassar el gripau dels PIP, i aquests mala sort, no poden fer el contrari, és a dir, fer les classes en valencià, perquè allí no els entén ningú, o perquè això és anar en contra del dret dels pares que han triat el castellà com a llengua vehicular d’ensenyament.

Demagògia, incorrecció, irrespectuós, despectiu? Ehem...

El llibre dels feits

Dies arrere vam fer la primera sessió del club de lectura que hem muntat al poble. La lectura inaugural, per raons més que evidents, havia de ser el Llibre dels feits, la crònica del rei Jaume el Conqueridor. Vaig proposar-lo perquè sent l’any que és i el mes que era, doncs, hom no podia deixar de banda aquest homenatge. Altrament, sé que és un text poc adient per la gent que podria assistir-hi (gent del poble que no fa lectures filològiques, històriques, medievalitzants i del país), però s’ho mereixia. Al remat, a més a més de jo, i van vindre ma mare, dues filòlogues de català, un estudiant de filologia catalana i un metge. L’experiència va ser, dalt o baix, bé, perquè almenys vam poder establir alguna mena de debat (encara que no tinguera res a veure amb el llibre) i no ens vam quedar mirant-nos les cares: un bon divendres a les 20’30h és un horari perillós; però ens en vam anar tocades ja les 22h. Per tant, bé.

Per a fer la sessió, vaig preparar-me uns temes per a enraonar-hi, i m’agradaria fer constància d’algunes impressions que m’han quedat ara que tinc més edat, més experiència, que no quan tenia 22 anys i vaig començar a llegir el llibre. He arribat a la conclusió que el rei Jaume, vist des dels nostres dies, no és un personatge tan obsolet, sinó que hui encara hi podem trobar concomitàncies en un parell d’aspectes, com a mínim. Pel seu caràcter ultrareligiós i lligadíssim a l’església catòlica, podria identificar-se als nostres governants d’ara, que tothora fan el possible per a deslaïcitzar la societat des de l’oficialitat.

També el rei Jaume és un servilista, i en l’anècdota de la corada del papa Gregori X em va vindre al cap la imatge de les Açores, quan Bush (Gregori) va embotinar Aznar (Jaume) per la cosa de la guerra de l’Iraq. En la reunió medieval, l’únic que hi estava d’acord de totes totes, hi va posar mitjans de gust i se n’hi va enorgullir va ser el nostre rei, mentre que els altres dignataris no ho hi veien gens clar i es van fer el ronsa (malgrat que fóra per motius econòmics), com va passar a les nacions unides. Ves per on quines dues semblances.

Al remat, voldria destacar ja des d’un punt de vista polític, que em vaig fixar com la corona d’Aragó era una entitat que comptava dins el concert mundial (fins i tot un papa li demanava ajut, i la veu del rei s’escoltava). Ara, doncs, això, glòries passades.

800 aniversari

Hom ha celebrat els 800 anys del naixement del rei conqueridor. Hom ha preparat clubs de lectura i ha llegit el seu llibre. Hom ha visitat la ciutat on va nàixer. Hom ha glossat el que representa el rei com a fundador del poble valencià. Hom n’ha reivindicat la figura en defensa dels atacs dels mediocres que pretenen esborranr-nos com a poble. Hom ha fet servir el rei com a exemple d’un pasta gloriós com a poble.

Ara bé. Com a republicà,¿és normal aquest exaltament de la monarquia?

Fira

Ara fa un any els Països Catalans, amb Catalunya al capdavant, es van presentar a Europa, i de retruc a la resta del món, com un país que tenia alguna cosa (pendent) per a dir. La nostra literatura es va convertir durant uns dies en el melic del món de la cultura.Els representants més destacats de les lletres catalanes van presentar les credencials i van demostrar que el nostre nivell de qualitat és igual que les altres literatures, algunes de molt més poder mediàtic. Al remat puc dir que em vaig sentir orgullós d'haver assisit i viscut aqueslls dies a Frankfurt.

Ara podria desgraciar aquestsa solemnitat dient: i què? Les galtades continuen rebent-se per totres les bandes.

Sobre traduccions

Aquest estiu he assistit al curset que cada any la Conselleria d’Educació convoca; el d’enguany estava dividit en tres parts: el dia de l’Abelard Saragossà, dos dies al voltant dels manuals escolars i dos dies sobre la traducció. Cada any que hi vaig aprenc moltes coses i descobrisc punyetes sobre la llengua que no m’havia parat mai a pensar (especialment amb l’Abelard) i que em fan pensar en la formació lingüística en la carrera. Però en la part de traducció vaig saber més del nivell de submissió lingüística que té el català envers el castellà, gràcies als mitjans de comunicació.

La professora que ens feia el curs volia ensenyar-nos la dificultat de les traduccions per a la televisió, i ens ho mostrava amb exemples pràctics. Ella volia que entenguérem que en televisió hom no pot traduir de la mateixa manera que en un llibre: fet i fet, calia tenir ben present uns condicionants que limitaven qualsevol traducció, perquè a banda de quadrar els moviments de la boca (era important la sincronia entre llavis i text), també calia tenir present que cada llengua és una cultura i el que en la llengua d’origen funciona, en la llengua de recepció no, de manera que es feia necessari regirar el nostre món cultural per a trobar-hi l’equivalent nostrat. En els exemples que posava, doncs, ella feia incís en el fet que ens fixàrem com s’havia resolt la papereta davant una distorsió cultural. Ens deia: oblideu-vos si ha fet una traducció literal o no, sinó si ha reeixit amb la traducció proposada, ço és, si funcionava.

Evidentment, ella ja sabia que potser no era una traducció literal, volia que ens llevàrem prejuïns i u dels exemples que ens va posar era d’una sèrie anomenada en català Hotel Faulty (Faulty Towers en anglés). Doncs bé, jo la vaig entendre i sabia què volia transmetre’ns. Ara jo no em vaig estar de comentar-li una cosa que em va molestar molt pel que fa a la traducció, i d’ací la submissió lingüística. En aquesta sèrie anglesa, el propietari de l’hotel tenia un grum de Barcelona, (espanyol amb tots els tòpics als ulls anglesos) i bona part de les escenes d’humor eren conseqüència dels encontres lingüístics entre l’amo i l’immigrant espanyol (i no català) que malinterpreta l’anglés.

Resulta que aquesta sèrie va ser emesa per la TV3, i donat que la llengua de l’amo ara seria el català, el més lògic seria haver fet un grum amb dificultats per parlar i entendre el català. Tanmateix, la proposta del traductor va ser convertir el grum en mexicà. Aleshores ¿què és el que va fer que m’indignara per la submissió lingüística del català? Doncs que aquest grum no parla en català, és a dir, es reprodueix l’actitud que tenim al nostre país, el del país que parla en català entre els catalans i a l’hora d’adreçar-se als treballadors immigrants canvia al castellà, i aquests immigrants americans, com que estan en una terra on no cal aprendre català perquè hom entén el castellà, per tant no cal parlar la llengua de l’amo. De retruc, per la TV3, en lloc de tenir una sèrie totalment en català, en tenim una de bilingüe. Des del meu punt de vista l’opció del traductor no va ser bona (o és una imposició de la cadena?), perquè ben bé que haurien pogut fer un mexicà que parla català amb accent mexicà...

Al remat, hom podria titllar-me de reaccionari i d’integrista de la llengua, però cal que tinguem present que en la sèrie anglesa, aquest espanyol immigrant, sí que ha de parlar la llengua del país si vol treballar-hi. Fet i fet, recorda allò de, ¿veritat que si te n’anares a treballar a Anglaterra hauries de parlar anglés perquè l’amo vol que l’entengues i integrar-te? Doncs al nostre país, això no és menester.

Per cert, a la versió de la televisió basca, l’immigrant és de Madrid... (ara, no sé si també parla basc, o simplement, fa el mateix que el mexicà).

A vore si així...

http://dubtesdellengua.blogspot.com

La puta i la Ramoneta

Correcte. Enaltir el terrorisme que siga considerat delicte. Que hom no faça servir la paraula per a honorar i homenatjar persones que han resolt assassinar per aconseguir un fi polític. Que hom no puga commemorar amb carrers, places, parcs, jardins el record d’aquestes persones. Bé. Si cal que tothom faça el buit a aquestes persones, que siga això. Si cal parar l’orella a aquells qui promouen que es faça, doncs la pararem.

Compte, que una cosa és ser solidari i una altra un imbècil: que eixa mateixa gent que demana solidaritat, que eixa mateixa gent que vol que les escoltem, també siga conseqüent i es solidaritze i reivindique el que també és just i de caritat cristiana: fora carrers amb noms de militars franquistes; fora estàtues del dictador; fora homenatges com a fill predilecte.

Alacant ciutat ben bé que hauria de ser-ne l’exemple.

De viatge

Aquests dies arrere he estat de viatge en un país exòtic que m’ha resultat encisador, a Liechtenstein. És un país on sempre he volgut anar, i que no té un accés directe com aquell qui vol anar a Londres o València: per a arribar-hi he hagut d’anar a Suïssa primer. Hi he anat per a no trobar el que em sobra al país: calor i secor. He gaudit de la frescoreta del matí i del vespre; m’he banyat amb la pluja, també ha fet sol i hi he agafat coloret; m’he tapat per a dormir i alhora m’hi he destapat. He caminat envoltat del verd que he intuït diferent del verd del Pirineu.

Així doncs, he estat a dos països considerats dels rics, i després d’aquesta experiència sé que són uns països que tenen alguns costums que caldria tenir present, encara que sóc ben afortunat de viure a la Marina. Allí hom confia en l’altri en algunes coses, com per exemple en el transport públic: hom suposa que el passatger ha comprat el bitllet de tramvia o d’autobús de bestreta, és per això que en pujar-hi no el mostra ningú, i ho fa tant per davant com per darrere. En el meu cas, encara amb el tic del país, cada volta que pujava a l’autobús mostrava el bitllet, manera que em digueren alguna cosa. Això sí, per res del món canviaria la riquesa de fruita i de verdura dels mercats de la Marina i a un preu tan assequible comparat amb el d'allà (malgrat que ara comença a encarir-se tot)

També tenen cura de l’entorn on viuen. A Liechtenstein hom pot veure les muntanyes tal com són, no hi ha una superpoblació de xalets com es pot veure a la meua Segària benvolguda per la cara de Pego. Allò està tot verd, hi han molts arbres que formen un boscs ben atapeïts i només s’hi veuen esguits de clarianes pel tema de l’aprofitament forestal. Això sí, hi ha molt de trànsit a la capital perquè tot just es troba al mig del país, i aquest, en ser llarg, té una carretera el travessa de cap a cap. Em va fer la sensació que era a Andorra la Vella (però sense tanta botiga). També, allí cal anar estant-hi poc de temps, perquè si hom amb inquietuds pretén fer-ne la residència habitual, s'avorrirà moltíssim: al nostre país hi ha més activitat cultural que allà.

Al remat, unes dades per al company Francesc: habitants de Liechtenstein 32.528 (Capital: Vaduz, 5014), la Marina Alta 175.310 (ja Dénia en té 40.601, més que tot el país, i un poble com Gata, 5.375, més que la capital Vaduz). Extensió de Liechtenstein, 160 km²; extensió de la Marina, 759’30 km².

Per tant, si sent tan petit ho és, perquè no la nostra comarca...

Religió 2

Però compte, el que ja no tolere és açò: “τοῖς δὲ δειλοῖς καὶ ἀπίστοις καὶ ἐβδελυγμένοις καὶ φονεῦσιν καὶ πόρνοις καὶ φαρμάκοις καὶ εἰδωλολάτραις καὶ πᾶσιν τοῖς ψευδέσιν τὸ μέρος αὐτῶν ἐν τῇ λίμνῃ τῇ καιομένῃ πυρὶ καὶ θείῳ, ὅ ἐστιν ὁ θάνατος ὁ δεύτερος.” ἀποκάλυψις 21, 8

“Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort.” (Apocalipsi 21, 8)

Considere que és una falta de respecte ara ja al segle XXI envers aquella gent que, com jo, no creu en cap divinitat (ni ben poc encara i concretament en el déu cristià). Si les autoritats eclesiàstiques permeten aquest atac tan evident contra jo (i els creients, de retruc, tampoc no s’hi pronuncien), doncs que després ni uns ni altres vagen queixant-se que algú ha fet befa o burla de les seues creences. Que si han de fer una neteja ètnica, doncs que s’ho maneguen tot entre ells i que ens deixen estar els descreguts en pau.

Religió 1

Moltes voltes, quan tenia exàmens importants, ma mare encenia ciris per veure si amb aquesta advocació a les meues àvies (que al cel sien) els aprovava: exàmens de la carrera, els del carnet de conduir, els de les oposicions! Fins i tot algú m’ha comentat que pregava per mi perquè eixira exitós en aquestes circumstàncies. De retruc, hom també ha pregat per mi quan he fet algun viatge, manera que no em passara res, fins al punt que he vist com m’han arribat a senyar d’amagatotis o sense amagatotis. A més a més, m’he trobat que em donaven estampetes religioses perquè me les posara a la cartera amb aquesta intenció de bonaventura (i sorprenentment temps arrere he ensopegat amb una estampeta dins un llibre que havia deixat: no sé si se l’ha deixada oblidada perquè la feia servir com a punt de lectura, o era una manera sibil•lina de reconvertir-me). Altrament, també és habitual que la gent que fa poc que em coneix em felicite pel sant...

Davant aquestes situacions (pren, una estampeta; jo pregaré per tu; et felicite pel teu sant, etc.) tinc dubtes de com reaccionar: si fer-me de mal voler (demanar-los que no em facen això) o bé ser-ne condescendent i agrair aquesta mostra d’afecte i d’estima. Al remat, moltes voltes acabe fent la segona amb un somriure a la boca, a voltes condescendent (quan es tracta d’accions de la família), a voltes resignat, perquè si ben bé és cert que sóc malcarat i antipàtic, no voldria que hom em prenguera com un maleducat.

Ara veges tu què faig?

Continuant amb el tema del dilema (que potser hom dirà que és un mot massa fort, però trobe que per a mi són temes cabdals en la meua visió de la societat), reprenc la meua preocupació pel redreçament del valencià. U dels tòpics dels professors de valencià és el de la recuperació, del redreçament i del manteniment de les tradicions nostrades i valencianes. En el meu cas, faig de professor de valencià, he elaborat texts de temàtica valenciana, he fet traduccions, he hagut de formar-me en història nacional per a respondre moltes preguntes que em fan sobre la nostra història, la literatura que faig és una baula més en la cadena de la literatura catalana, faig danses valencianes, etc.

Ara bé, el gran problema per a mi és que bona part de reviscolament del valencià ha d’incidir en el tema religiós. Si en el text d’abans parlava dels insults i dels renecs, ara vull referir-me a qualsevol cosa que tinga a veure amb l’església. ¿Fins a quin punt he d’abandonar el meu ateisme i he de fer proselitisme religiós amb l’excusa de redreçar el valencià, de manera que recupere els espais perduts (ocupats) pel castellà? Per exemple: oracions, misteris, poesia religiosa, teatrets, danses del corpus, nadales, etc.

Què faig ara?

Com a professor que sóc i que s’ha de fer càrrec de l’ensenyament dels fills de la nostra societat, supose que deu ser fonamental inculcar en la nostra xicalla i jovenalla no només coneixements sinó també maneres. Crec que és obvi que dins la nostra tasca educativa és inevitable formar persones que s’integraran dins la societat, i per això hem d’esforçar-nos perquè s’hi endinsen amb totes les garanties d’unes persones responsables i respectuoses.

Ara bé, com a persona preocupada per la recuperació del valencià dins la societat m’he trobat un problema que xoca amb la premissa de dalt: el fet té a vore amb el tema dels insults i dels renecs. Efectivament, aquest tema hauria d’estar bandejat de l’ensenyament, però com a persona conscienciada perquè el valencià reviscole, em veig amb l’obligació d’ensenyar també a renegar, així com també a corregir alguns comportaments.

Perquè m’he adonat que els nostres escolars ja no reneguen totalment en valencià, sinó que per influència dels mitjans de comunicació exclusivament en castellà, han començat a incorporar expressions foranes com joder, cabrón, gilipolles, etc. Vet ací el dilema: ¿els eduque perquè no siguen malparlats, o lluite per la recuperació de l’idioma?

El cul ben gran

Aquesta setmana passada m’han amollat dos xarrades (m’han fet dos comentaris) que m’han aixecat l’ànim; no és que estiguera trist ni que haguera emés senyals de necessitar-los, sinó que estant en plenes vacances i en tranquil•litat després d’acabar les classes, això m’ha vingut de nou i m’han animat quan realment no ho necessitava. La primera xarrada és d’aquelles que se’n diu d’un gra massa, per com és d’exagerada, i que cal prendre’s amb les distàncies obligades, però què voleu que hi faça, unflen l’ego de mala manera. Així, estant en el tren amb un amiga de ciències valenciana que ha treballat de professora a Catalunya, aquesta va demanar a un company i amic de la carrera i a mi que li diguérem quin era el millor escriptor de literatura. Jo li vaig dir que depenia de moltes coses, que hi havia tal autor i tal altre, i el meu amic de la carrera li amolla que el millor escriptor era jo. Fet i fet, curant-me de qualsevol ironia, no cal dir que això alegra més d’u, oi?

La segona xarrada tampoc me l’esperava i aquesta té un altre valor, perquè no té la forma desproporció, sinó que és d’aquelles que se’n diu de la cosa més bonica del món. Xarrant amb un amic de ciències (però que és dels pocs que conec que llegeixen literatura i més encara en català) em va dir que havia pensat una frase concebuda per a mi, i m’amolla que la llengua és un pati i les paraules són els meus joguets. Hom dirà el que voldrà, però si aquest pensament se l’ha trobat ell (i no l’ha copiat d’altri), crec que és una de les troballes més lúcides que hom podria fer, cosa que és un orgull evident que hom l’haja pensada per a mi (i damunt que me la regale).

Gràcies a u i a l’altre.

Sant Joan

Enguany no he anat a la mar a celebrar la vespra de sant Joan. És un costum que solc fer de manera intermitent amb els meus amics. Agafem una tauleta, un càmping gas, el sopar de recapte, tovalloles, i sopem, i xarrem. Quan es fan les dotze, alguns van a banyar-se els peuets, a botar les ones, a banyar-se tot, o es queden a la taula mirant l’escena. Després continuem xarrant fins que trobem que és hora, aleshores arrepleguem la brossa i ens n’anem. Al remat, en el nostre cas, no fem cap foguera a la sorra de la mar.

Com acabe de dir, enguany jo no he anat a la mar a celebrar res, fet i fet no estava amb l’ànim. L’endemà a les notícies vaig veure unes imàtgens d’algunes platges hores després que em van deixar aborronat. Em vaig entristir molt per la quantitat de deixalles que es van produir i que es van quedar a la sorra, abandonades per qui les havia generades.

Realment estic molt emprenyat pel nivell de civisme a què ha arribat aquesta societat nostra i estic molt avergonyit de comprovar que, amagant-se sota l’anonimat i amb l’excusa de celebrar una festa, hom escometa actes tan vandàlics. Per a mi no hi ha cap mena de justificació a tota aquesta destrossa, ni tan sols pels desitjos de festa i de celebració de l’entrada de l’estiu: un acte tan porc no té cap justificació.

Efectivament, m’he adonat que qualsevol esdeveniment als nostres dies, en què els mitjans de comunicació magnifiquen qualsevol acte festívol, adquireix conseqüències monstruoses. Tot plegat em fa constatar que la nostra societat en general és brutal, insolidària, horriblement egoista, perquè, al capdavall, el que hauria de ser una festa tel·lúrica, una vetllada tranquil·la a vora mar, amb sintonia amb la natura i de respecte, ha acabat degenerant en la barbaritat que hom pot veure a les notícies del sendemà. De veres, endenyadíssim.

Tornada als escenaris

Ahir el grup de recitadors del Verger Tràfex va realitzar un recital poètic. Després d’un silenci de 4 anys sense fer cap activitat en conjunt (bé, jo sí que he participat en alguns recitals, però m’ha dit una de les components del grup que eixes actuacions no compten per al currículum del grup, que eixes són meues), després d’aquests quatre anys, doncs, Tràfex va tornar anit a l’escenari, amb el recital que vaig defensar a Leicester l’abril passat. No va ser una lectura de poemes habitual, sinó que hi vam incorporar música, imatges i vídeo. Va ser una proposta un poc arriscada, ja que no vam tenir temps per a assajar, i els mitjans tècnics i materials no ens van acabar d’arredonir la cosa: tots sabem que els poblets menuts tenen aquestes mancances de mitjans. Tanmateix, he de dir que el recital va eixir molt bé malgrat aquestes mancances. Des de la meua part del grup, vaig gaudir en la recitació, perquè va poder vindre una de les poetesses que recitàvem, la Maria Josep Escrivà (l’altra, la Isabel Garcia Canet, no podia venir). També m’ho vaig passar bé, perquè vaig poder sentir que altri llegia poemes meus (per tant, ja no els llegia jo a soles només); de retruc vaig poder ensenyar les propostes amb vídeos i imatges que estic fent per ara.

L’acte va durar uns tres quarts d’hora i va anar rapidet, amb la qual cosa em va fer al sensació que no es feia pesat. Vaig gaudir de veure com la sala on vam actuar es va omplir (encara que només amb gent del Verger), malgrat l’hora i el dia que es feia, un divendres passades les deu de la nit. A aquells que vau venir (més especialment pares i amics), gràcies per fer-nos companyia, i aquells que no, mala sort, haver vingut.

Abusos

No havia pensat escriure cap text aquesta setmana, ni tampoc sobre el tema aquest, però com que els incidents són tan recents i ací ja no s’hi val a badar, doncs he decidit deixar-n’hi constància. Atés que el blocaire Francesc està emprenyat com una mona, jo també vull manifestar el meu malestar i la meua indignació pels esdeveniments tant recents en contra del valencià. No és una queixa banal, sinó que és molt seriosa, perquè vulnera (encara més) els drets que tinc com a usuari de la llengua i que des de molts àmbits hom torpedina.

De bestreta, l’afer Air Berlin. Exigisc (i no demane), exigisc que el govern de l’Estat i l’Estat mateix es pronuncien en contra de les paraules del dirigent de la companyia aèria. Reclame que li facen saber que la constitució protegeix el català i que no pot atacar tan fatxendament aquest idioma. Aquest Estat, com a garant dels drets fonamentals i, doncs, obligat a respectar-los i a fer-los respectar, hauria d’engegar els mecanismes legals perquè aquell es retracte d’aquests insults i facilite la introducció del català en la companyia. Si bé la nostra Generalitat (ha, ha, ha) té les competències en llengua, l’Estat no hauria d’espolsar-se aquesta responsabilitat constitucional (per raó d’aquesta transferència constitucional): que siguem una nació sense estat propi no vol dir que l’Estat que en aixopluga no ens defense, ni que s’atrevisquen que ens mamonegen.

En segon lloc, he estat a València mirant unes exposicions, una d’aquestes la del Greco al Pius Vé. És vergonyós que aquest muntatge, patrocinat per la nostra Generalitat, haja marginat el valencià i dic marginat perquè el valencià hi era testimonial; només apareixia en tres cartells explicatius de tres quadres. Per a la resta dels més de 25 quadres que restaven ni una paraula (i per qüestió d’espai no era, perquè ben grans que eren els texts en castellà: només hauria calgut reduir-ne la mida per posar els de valencià!). De regal, el quadríptic que donaven en entrar (patrocinat per la Generalitat) damunt tampoc estava en valencià. Per a acabar-ho d’adobar, a la resta de sales (on hi han les sales gòtica, renaixentista, etc.), les targes que informen del títol, autor i tècnica pictòrica, encara, encara!, estan només en castellà, i mira si fa anys que el museu aquest fa que funciona (quina diferència amb l’IVAM que està en valencià, castellà i anglés!).

Jo hi vaig fer una queixa; els vaig demanar el full de reclamacions, però amb la sorpresa que tenen només fulls de suggeriments, quins cínics. No cal dir que el suggeriment no anirà enlloc, perquè ja m’hi vaig queixar temps arrere i hom em va contestar dient que tot estava en orde, que no hi havia cap problema del que jo exposava. M’agradaria que si algú té l’oportunitat d’anar a València, que s’acoste al Pius Vé i ompliga un full d’aquests, a vore si poguera ser que amb un bon grapat de suggeriments, algú fa que canvie la cosa.

Maig 68

No vaig viure el maig del 68 perquè encara em faltaven uns quants anys per a nàixer, però ara que hom commemora els 40 anys d’aquest esdeveniment, que molta gent mira amb nostàlgia, aprofitaré per a dir com m’ha marcat aquesta fita, de forma molt prosaica.

El maig de fa deu anys, en la celebració dels 30 anys del maig francés, vaig anar a París, estant a Londres d’Erasmus, en el tren soterrani que creua el canal de la Mànega. Vaig veure la Sorbona i vaig passejar pels carrers on de ben segur degueren hi haure manifestacions.

Per a acabar, de Londres estant, i d’entre la correspondència que vaig mantenir amb amics en aquells mesos de separació, hi ha una carta d’una amiga del poble, escrita també pel maig, on em transcriu una cançó que va pegar fort, d’un cantautor castellà jovenet, en la qual demanava a son pare que li contara coses de quan era jove, d’entre aquestes, sobre el maig del 68.

Repetisc, el maig del 68 m’agafa molt lluny i ara es recorda amb molta nostàlgia (el record dels anys de joventut quasi sempre són dolços), tanmateix jo puc dir que el maig francés també va entrar a ma vida (encara que siga de manera prosaica).

Dona'm això

Al tall del text d’abans, voldria parlar de l’autoritat. En el cas de la jove que es va rebel·lar contra l’orde del vigilant privat, de dir-li que deixara de fumar, que s’identificara i que s’hi estiguera fins que arribara l’autoritat legal (la policia, vaja): ¿fins a quin punt tenia aquest treballador privat l’autoritat reconeguda per actuar com va actuar? ¿Fins a quin punt tenim nosaltres el deure de fer cas a un vigilant privat? Cal tenir present que la jove va patir una agressió i d’una banda, el sindicat d’estudiants diu que això era un mostra d’ abús, mentre que d’una altra banda, altri pot pensar que si no haguera fet intenció de pegar a fugir, el vigilant no hauria hagut de fer força per retenir-la, i de retruc fer-li mal.

Aquest fet de l’autoritat és el que em preocupa, més encara si l’aplique al món docent que és on treballe. En el meu cas contínuament comprove que l’autoritat que se’m suposa en moltes ocasions queda més que per terra quan faig classes, quan faig guàrdies, o quan simplement estic per allí. Més d’una volta, estant de guàrdia he trobat alumnes que havien fet foja i en veure’ls i dir-los que hi tornen, s’hi han negat. Davant aquesta negativa, més d’u trobaria obvi agafar-los del braç i dur-los-hi, però vet ací el gran problema: quina reacció tindran aquests alumnes? Potser es deixaran agafar? Potser llevaran el braç? Potser em faran un mal gest perquè els assolte, si he arribat a agafar-los? M’acusaran d’agressió i aniran a cal metge perquè els facen una radiografia i comprovar que efectivament els he agredit? També, ocorre que alguns alumnes estan a classe amb el mòbil, amb els reproductors de música o amb revistes, cosa que prohibeix el reglament de règim intern. La faena del professor és agafar-los i retenir-los fins que hom parle amb el tutor, amb el cap d’estudis, etc. M’he vist en situacions en què es neguen a donar-me l’objecte prohibit: ara què passa, ¿els ho agafe de les mans? Els ho trec de la motxilla si ho han alçat després de negar-se a donar-m’ho?

Hom em podrà titllar de paranoic, però intuïsc que estem en un temps en què la pell és molt fina i qualsevol cosa pot moure una caguera de dimensions extraordinàries. En el tema escolar hi vaig amb molt de compte, i en el cas de la jove agredida moltes voltes s’han de veure totes les parts.

Maneres diferents de veure una notícia

Dies arrere apareixia pels mitjans de comunicació d’internet la denúncia del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans contra un vigilant per haver abusat de la força envers una estudiant universitària que era en una de les Escoles Superiors del campus politècnic valencià. L’abús de força va ocórrer quan aquest vigilant va demanar un document d’identificació a l’estudiant perquè es trobava fumant dins la cafeteria, i en no tenir-lo, la va retenir fins que va arribar la policia: entre aquesta espera es van produir els maltractaments. Fins ací la denúncia lògica de dit sindicat en defensa del que representa un abús d’autoritat, i fins a quin punt un membre privat de seguretat pot actuar d’aquesta manera.

Ara bé, el cas és que aquest vigilant es suposa que estava vetllant perquè s’acomplira la llei de no fumar en espais públics tancats, i per això deguera bonegar l’alumna. El que jo em demane és: ¿per què havia de fumar aquesta estudiant dins la cafeteria, quan sap que està prohibit? Em fa la sensació que moltes voltes aquesta actitud d’una part del jovent va més enllà del que representa rebel•lia juvenil, i entra en àmbits ja de suficiència i de fer la punyeta: xica, no veus que no es pot fumar, ¿què fas tu, doncs, agredint la resta del personal? ¡Ix fora a fumar, com es fa en altres països d’Europa, Anglaterra o Gal•les per exemple, que, estant dins un pub gaudint del descans i de l’oci, si es tenen ganes de fumar agafen la cervesa i ixen fora!

Però també em demane, ¿per què aquest sindicat s’escarota tant i arma tanta caguera, en aquest cas concret, omplint-se la boca amb la defensa dels drets dels estudiants, amb la denúncia de la política autoritària i dictatorial de la UPV, i amb l’exigència d’una democratització dins els centres educatius? (quan justament el que hauria d’haver fet és també defensar els drets dels estudiants de tenir uns espais públics lliures de fum; d’entendre que aquesta no és una llei feta per la universitat, sinó per les Corts -i que la nostra Generalitat es passa per la cuixa; que, fet i fet, això de fumar per part d’algú en un espai prohibit és una cosa més aïna autoritària i gens democràtica). Des del meu punt de vista, aquest sindicat fa bé denunciant agressions, però em sembla també que hauria d’haver renyat públicament aquesta estudiant per haver fet una cosa totalment il•legal, perquè si no ho haguera fet, de ben segur que no hi hauria hagut cap tipus d’agressió.

Aleshores

En classe de premsa una xiqueta em va demanar si jo sempre parlava bé (ací cal entendre bé a la manera de parlar sense faltes ni interferències lingüístiques d’altres idiomes). Jo li vaig contestar que sí, que jo sempre parlava bé. Altrament, aquest fet es relaciona amb una conversa que vaig tenir sobre sociolingüística amb un grup d’amics que es preparaven les oposicions, en què hom havia de definir els conceptes col·loquial i general. Hom té la tendència a identificar com a col·loquial aquell valencià que és ple de castellanismes,, francesismes o italianismes, mentre que el general seria el que ja està del tot corregit (i no parlem ja del vulgar, que hauria de ser gairebé un valencià castellanitzat, etc.)

La meua resposta en aquest enraonament que teníem va ser que el valencià col·loquial no tenia cap perquè de ser una variant plena de castellanismes, etc. o d’altres paraules o expressions que la norma rebutja: és a dir, on proliferen els tinc que, els entonces, els pues i els buenos, etc. Per a mi, qualsevol variant del valencià no hauria d’incloure cap interferència lingüística, sinó més aïna hauria de contenir qualsevol element que siga inherent al valencià: amb la primera actitud fa la sensació que el valencià col·loquial és un camp propici per als castellanismes, etc. on tot s’hi val i hi ha carta blanca.

Potser se’m titllarà de purista, però trobe que perquè tinguem una llengua vigorosa i vigent hom hauria d’esforçar-se no ja de tenir un bon valencià general, sinó també un bon valencià col·loquial (fins i tot vulgar). Considere que és una tasca important llevar-nos prejuïns i crear un col·loquial digne per a fer-lo servir allà on és menester. Crec a més, a més, que és una manca d’esperit i una postura comodíssima amagar-se en l’excusa que hom hauria de parlar com li donara la gana, quan el que hi ha en el fons és una frustració i una renúncia a l’esforç (que tant recordem en el món docent). Perquè, fet i fet, aleshores és igual de col·loquial que li se’n va i nar, i no ens escaldarem si usem haver de, fusta, porc, titot o aixeta (més encara, ¡més esforç hi haurien de dedicar aquells qui han estudiat filologia!).

Al remat: per favor, no digueu buenas, collons! Digueu bon dia o hola!

El pa i el vi, i el vi i el pa, etc.

Per què un vegetarià mai en la vida, per convicció alimentària, podria ser un catòlic canònic i preceptiu? Perquè a l’hora de combregar no es podria menjar un tros de carn.

Per què un cel•líac mai en la vida, per salut personal, podria ser cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no menja un tros de carn sinó un tipus de pa amb un contingut evident de gluten.

Per què un alcoholic mai en la vida, per salut personal, podria ser un cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no beu sang humana sinó un tipus de vi de taula amb un contingut evident d’alcohol.

Per què un vegetarià, etc. però aplicat al vi.

Ni uns ni altres, au, tots castigats!

Després de

EL 92% dels electors valencians han decidit que el País Valencià deixe de ser país i que esdevinga per fi comunitat. A cada bugada es perd roba, i en aquesta ja no hi haurà cap grup valencià de pressió (el que es coneix com a lobby).

Pense que no ens ho mereixem.

Eleccions

Aquest diumenge hom celebrarà el que hom qualifica la festa de la democràcia. Efectivament, més que mai, votar és una festa perquè és quan triem els individus que regiran les nostres vides durant quatre anys.

Després de deixar la meua impressió que al país no hi ha democràcia com a tal, donats els esforços per eradicar del mapa polític de les corts d’Espanya qualsevol altra opció per part dels dos partits grans i els mitjans de comunicació, el diumenge tot seran boques plenes de benaurança per aquesta festa i pel bon trellat dels ciutadans per exercir un dret vetat durant la dictadura.; tanmateix, amb la boca xicoteta se’n felicitaran perquè o l’u o l’altre podrà tallar i cosir allà on voldrà sense la participació dels partits menuts.

Hom pot entendre la por dels dos partits grans d’heure-se-les amb grups polítics que van a rapinyar el que podran, però fet i fet cal tenir present dues coses: és el que s’ha fet des de sempre, edat mitjana inclosa, quan els burgesos o els aristòcrates arrapaven el que podien del rei barat a qualsevol suport. Però també cal tenir present que és l’opció que els queda aquesta mena de partits d’escons decisius: si només es poden assolir molles, doncs hom farà el possible perquè siguen el més alimentàries possibles.

Així tenim l’explicació de la falla: els grans volen governar però els petits no els deixen perquè exigeixen massa per a casa pròpia, de manera que les víctimes passen a ser els dolents i els poderosos es fan les víctimes de cara el personal. Perquè, fet i fet, la gran massa de la gent no té un criteri massa definit per a votar: Espanya no té una educació democràtica adequada com per a saber què és el que vol, i es deixa arrossegar per la desinformació i el papanatisme que tant els partits grans com els mitjans de comunicació els amollen. Molt pocs són capaços de llegir-se els prospectes electorals, simplement trien l’opció més còmoda (meninfotisme? La gran aportació valenciana a Espanya?), votar i després queixar-se i exigir sense demanar-se abans una responsabilitat personal.

No cal dir que potser alguns d’aquests partits perifèrics no estan a l’alçada de la faena, però quan els grans no juguen net i escampen la por del vot útil, del que es diu democràcia, no se’n veu gaire.

Una reflexió final: ¿som més estúpids els perifèrics per tenir molts partits en l’espectre electoral (bé, al País Valencià la cosa s’acabarà enguany, però encara n’hi han, encara juguem) que no pas les Castelles o d’altres autonomies centrals on només hi han els dos partits grans?

Democràhrjsltrhti

Aquest mes es presenta calentet perquè aviat tindrem les eleccions per a triar els representants de les Corts d’Espanya, i tots els partits ja fa temps que han engegat la maquinària propagandística. Al capdavall, encara que no hi hagen eleccions a la vista, s’ha arribat a un punt que sempre estem d’eleccions; vivim en una campanya constant des que els mitjans de comunicacions fan l’altaveu a qualsevol punyeta que els partits que més vots arrepleguen fan moure, ço és, que més publicitat es fan tenir.

En un altre text ja vaig comentar la dualitat a què ha arribat la política d’Espanya, un retorn al segle xix del bipartidisme més descarat. El que vull plantejar en aquest text és si aquest sistema de dos partits que més publicitat es fan moure i més amplificació tenen als mitjans de comunicació per qualsevol punyeta és realment democràtic: ¿és democràcia que només hi hagen dos partits a les Corts?

Fet i fet, els integrants d’aquests dos partits constantment s’omplin la boca de la paraula democràcia, però al meu parer, no n’hi ha hagut gairebé mai, de democràcia (llevat dels primers anys de la Transició en què el ventall de partits a les Corts era variat). Pot sonar molt fort, però per com es comporten aquests dos partits i pel que diuen, em sembla que són la cosa més poc democràtica del món.

En primer lloc, poc pot triar el poble espanyol quan només hi han dos partits que s’enduen tota la publicitat, tots els diners i tots els favors dels poders fàctics (comunicació, bancs, lobbis varis); o quan n’hi ha més d’u (als països perifèrics) els dos que més publicitat es fan moure fan el possible per negar la representativitat i el poder de decisió d’aquests partits regionals. Per exemple, hom pot llegir comentaris que diuen que els acords nacionals espanyols haurien de tenir el consens dels dos grans partits espanyols i restringir-ne l’entrada als regionals.

Poc democràtic és fomentar (bé de manera oberta, bé de manera amagada) el vot útil; suscitar aquesta por de pensar que votar un partit perifèric és llançar el vot, amb la qual cosa hom engrandeix els que ja eren més grans (més nacionals). Considere que és una mostra d’hipocresia política per part d’aquests dos partits promoure aquesta por i després parlar de democràcia, i d’elecció lliure i sobirana del poble espanyol: fet i fet, un cinisme exageradament palés.

Aviat tindrem les eleccions i em fa la sensació que estem tornant al que va representar el segle xix, que si bé els temps han canviat, té tota la cara de canviar-ne la forma però no els continguts.

Hipòcrilhjgkljhl

Acabe de llegir en un titular de premsa que l'Església demana que no es voten els partits que negocien amb els terroristes. No cal dir que hom pot intuir quin és el partit que no s'ha de votar. Ara bé, també m'agradaria demanar que l'església oficial espanyola allargara aquesta petició de no votar segons quins partits, prenent com a exemple cada manament de les taules de Déu. Jo propose qui no s'hauria de votar i vosaltres ja hi identifiqueu el manament.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que neguen l'opressió franquista i que fan el possible perquè les víctimes d'aquella quaresma no reben el reconeixement que els pertoca (com sí que han aconseguit col·lectius d'altres tipus de víctimes).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que exerceixen la venda d'armes, la faciliten, li done suport, etc. (com sí que fan contra les empreses que fabriquen condoms i altres coses d'aquesta mena).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que especulen amb el territori, els quals no tenen miraments a l'hora de fer fora gent per una casualitat d'un compàs, una regla i un grapat de diners.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que donen suport a l'esclavatge d'immigrants que, aprofitant el moment i la desesperació, d'una banda treuen profit d'uns braços i d'una altra els neguen el fruit just del seu esforç.

Bé, ja m'he cansat, que continue un altre.

Tots amb l'haca i l'haca a bots

Les vacances de nadal que han passat han estat uns dies prou propicis per a llegir uns quants llibres, no ja dels pendents (d’aquells que es tenen en la llista dels llibres que s’han de llegir alguna volta en la vida), sinó dels que apareixen de sobte i que cal llegir per raons vàries: per exemple, que han estat lectures de compromís. Tanmateix, no amb sentit pejoratiu, sinó que han tingut l’afegit de ser de gent acostada, propera, i que volia llegir amb ganes, cosa per la qual demanava aquesta urgència.

Una volta que he acabat de llegir els compromisos m’ha vingut la basarda. ¿Quina ha de ser la meua actitud envers els autors d’aquells llibres que he llegit? Clar i net, ¿què espera un autor dels amics que en lligen els llibres, dels coneguts que tenen algun parer d’allò que lligen? ¿Què ha de fer aquest amic o conegut lector: ha de fer-li saber alguna mena d’opinió crítica o s’ha de limitar a dir, ja he llegit el llibre, m’ha agradat?

Fet i fet, en el cas de llegir obres de desconeguts no sembla indispensable posar-s’hi en contacte, però en el cas dels coneguts, ai las! ¿Seria agosarada, adient, impertinent qualsevol iniciativa crítica literària, sense que l’hagueren demanada, sense alguna excusa d’alguna revista per davant?

El gran bot

Hui fa deu anys que me’n vaig anar d’Erasmus a Londres. Trobe que ha estat una de les decisions més importants que he fet al llarg d’aquesta primera part de la vida. Me’n vaig anar amb 22 anys, però als 18, només començada la carrera, ja sabia que havia de fer alguna cosa d’aquestes: pegar a fugir i veure què hi havia més enllà del poble i de la capital del país.

Hi vaig anar amb dues companyes més de la carrera i la veritat era que semblava que ens havien llançat als lleons. Vam arribar a l’aeroport a soles, no ens esperava ningú, ja era nit fosca i no sabíem amb seguretat com havíem de menejar-nos per allí (no és com ara, que la xarxa està molt més desenvolupada, i hom pot trobar informació de tot, de manera que podríem anar sobreavisats). Vam pujar al taxi amb els maletots, vam anar a la facultat perquè ens donaren la clau del pis, ens van dur a la residència, i quan ens van amollar allí ens vam mirar els tres com dient: bé, ara a vore com ens les apanyem! La meua sensació era que havíem arribat a un lloc de postguerra: a fosques, humit, edificis de rajoles amb molsa, i nosaltres emigrants.

Els estudis van ser una altra cosa, i em va fer pensar que a València no estàvem gens bé. Estàvem en una aula amb 12 persones màxim, on el nostre treball era parlar d’articles i llibres que ens feien llegir, d’una setmana per l’altra; exposar les nostres idees i fer treballs sobre les lectures (i només un examen!): és a dir, tot collita nostra. De retruc, amb poques assignatures, poques hores lectives i unes classes que acabaven al final de març. Ni punt de comparació amb València. En tornar d’estiu i en començar el darrer any de la carrera, vaig voler continuar aquest esperit de llibertat i vaig fer el possible per agafar assignatures que foren de treballs i llegir-m’ho tot (tanmateix, encara vaig haver de passar per l’anella del Simbor)

Vaig aprofitar per anar a Gal·les i a França. També vaig vore altres llocs del país, i com no, viure a Londres. Puc dir, des d’aquesta visió provinciana, que Londres es va convertir en la meua València i em passejava pel centre com si em passejara pel carrer de Colom. Ara ho pense i immodestament era com si no tinguera cap mèrit la cosa; com si Londres no omplira tant la boca.

Ara trobe a faltar aquesta experiència. M’agradaria tornar als 22 anys i estar-m’hi mig curs d’Erasmus. Si poguera anar-me’n ara, encara seria molt millor, donats els canvis que hi han hagut: hi han els vols barats, hi han els albergs, hi ha la maduresa de deu anys més.

Riu amarg

Al meu poble, quan alguna família es comprava un cotxe, un televisor, ço és, feia una despesa molt important, hom deia que els reis havien arribat aviat, fet i fet, que ja no quedaven més diners aquell any per regals; la xicalla s’havia d’apanyar amb les estrenes i prou (malgrat que sempre queia algun regalet, per això que la familia no es sentira frustrada i sense Nadal). També al meu poble, quan ocorria un esdeveniment important (normalment de caràcter religiós), les famílies gastaven un caramull important de diners per a endreçar les cases, de manera que estigueren a l’alçada de l’esdeveniment. Per exemple, en les comunions, la gent emblanquinava les façanes, es canviava la cuina o alguna habitació: no cal dir que si el que passava era un casament, es tirava la casa per la finestra! En el meu cas puc dir que en la meua primera combregada, els meus pares van fer construir una casa (bé, al capdavall, hom havia de tombar la caseta d’estiu dels avis i n’havien de fer una de nova, i tot va coincidir que aquell any combregava).

El fet cert és que al meu poble, a una part ben concreta del poble, enguany han vingut els reis molt aviat, però han estat uns reis molt amargs. Hom rebrà el Nadal amb la cara rentada i nova de trinca, però aquesta volta, l’ocasió es viurà amb tristesa. Uns reis dels quals es recordaran molt cada any.

Visitant el país

En l’imaginari de gran part dels llicenciats en filologia catalana o de moltes persones amb estima per la cultura catalana hi ha un lloc que desperta simpatia i desig d’anar-hi, encara que siga, una volta en la vida. Efectivament, l’Alguer és aquesta ciutat mitològica, exòtica, llunyana, que desperta aquesta pruïja sentimental. D’una altra banda, des de la Marina Alta estant, hi ha un altre lloc que desperta una flama semblant: es tracta de Tàrbena, un llogaret en mig de les muntanyes, de repoblació mallorquina i que parla diferent de la resta de la Marina. (No cal dir que entre els valencians, sempre ha agradat més (ha fet més gràcia) aquest accent salat que no pas el català del nord, per això Tàrbena sempre és esmentada amb devoció i respecte).

Doncs bé, aquest pont de desembre he anat, per primera volta, a Tàrbena. He volgut visitar aquest poblet tan proper però que fa la sensació que està molt lluny (i em demane ara, com és que no hi he anat abans, de tan propet que para). He de dir de bestreta que no em feia cap il·lusió de res (per exemple, sentir salat, perquè ja m’havien fet saber que pràcticament ha desaparegut), així com també que la visita obligada a Can Pinet tampoc seria tanta cosa (Can Pinet és el bar més famós que hi ha, un bar l’amo dels qual és un republicà i que hi té moltíssima quincalla penjada a les parets, cosa que hi dóna el toc pintoresc).

Vaig arribar al poble, prou matinet per a ser festiu (poc passades les nou ja hi era), tot just quan el poble es despertava. Hi vaig pegar unes quantes voltes, hi vaig fer fotos. Em vaig perdre per alguns bancals per trobar alguna ruta i vaig veure l’altre vessant del país, el que mostra Callosa i Benidorm. Fet i fet, la meua intenció era quedar-me a dinar, de manera que vaig continuar pegant voltes, a la recerca d’un forn per a tastar els pastissets d’herbes: decepció, allí no hi ha forn propi i no vaig trobar la fleca. Vist el tema, que eren les onze i ja no hi havia res per vore; que no havia trobat cap ruta bona per a caminar; que anava a soles i no m’ho passava gaire bé, vaig decidir esmorzar, en lloc de dinar, a Can Pinet. El bar era buit, només hi eren dos dones que es feien un café. Em vaig demanar un entrepà (normalet) de truita amb formatge i una botelleta d’aigua (5€) i em vaig sentir ben estrany, jo a soles, mentre sentia com xarraven la mestressa del bar i una de les dos dones que es feien el café. Cap de les dos salava, fet i fet, semblaven dos dones del meu poble.

Al remat, vaig tornar a casa. Llocs mítics. Roda i volta, això, mítics.

Àngels Gregori

Anit vaig acudir a l’acte proclamació dels guanyadors dels premis literaris de Gandia. Un esdeveniment que havia apuntat a l’agenda dues setmanes arrere i que gairebé em quede sense assistir-hi perquè s’hi demanava invitació. Sort que vaig ensopegar amb un amic de Gandia que m’hi va colar, que si no, hauria hagut de tornar a casa amb el cap catxo i veure-ho per la televisió. He de dir que l’acte va esdevenir solemníssim, amb un escenari carregat d’història, el palau del duc de Gandia, Francesc de Borja, amb una escenografia preciosista (ciris, penons, flors, estufes!). Amb aquest amic que m’hi va colar vam comentar que, efectivament, aquella festa fregava l’elitisme, més que res per aquesta cosa de la invitació, juntament amb tota aquesta parafernàlia. Però al remat, com a mínim, té tota la celebració que aquests premis es mereixen.

Jo hi anava per saber qui guanyava el premi de poesia, amb un pressentiment de qui guanyaria, compartit amb un altre amic poeta, i ves per on la nostra intuïció es va confirmar. Va guanyar l’Àngels Gregori, per la qual cosa me n’alegre. Me n’alegre molt quan els guanyadors són gent que conec. És com si me’n tocara una part, per aquesta afecció d’amistat (emperò, després caldrà llegir el llibre, òbvamient: recordem, efectivament, Doncs parla català, vegem que diu).

Àngels va dir que es sentia feliç d’haver guanyat el premi només amb 22 anys, que era el poeta més jove d’aconseguir-ho i la tercera dona del total de vencedors. En el meu cas, jo em vaig quedar a les portes, nou anys arrere. L’any 98 vaig quedar finalista d’aquell certamen, amb 23 anys i amb una il·lusió molt gran per davant -il·lusió que ha anat podrint-se (bé, potser és una imatge massa forta: diguem que ha anat gelant-se) a mesura que hom va coneixent coses d’aquest món dels premis. Em vaig assabentar que havia guanyat el sendemà en llegir el diari. Vaig cridar d’alegria i a ca meua només era la mare: encara conserve una còpia de l’acta i el retall de la notícia, que vaig penjar al suro de la meua habitació temps i anys. La resta va ser una altra història, la gestació del poemari del Dos poals.

Al remat, he de dir que aquesta ferida ja no cou tant. Faig la meua proposta poètica i em mire aquesta històra dels premis amb distància, però posant-hi un poc d’il·lusió, perquè si no acabaria totalment desenganyat, i també perquè és una forma de mantenir l’alegria d’aquestes coses, com una mena de teràpia. Tanmateix, en aqusta proposta poètica meua hi ha en preparació un poemari molt crític: efectivament, el cuquet volta per ací.

La llengua una altra volta

Fa poc ha eixit a la premsa un atac del Partit Popular contra Bernat Sòria perquè es presentarà a les llistes del Partit Socialista Obrer Espanyol al país per a les eleccions que vindran. El retret que li fan és que ell és andalús que parla català. Aquest argument no pot ser més absurd, tant pel que significa com pel qui el diu. De bestreta, si realment és andalús, és menester aplaudir aquest integració (perquè hom ho vulga o no, la llegua del país és el valencià, malgrat els 300 anys d'anorreament), però el fet cert és que ell és nascut a Carlet. En segon lloc, hauria de caure la cara de vergonya als polítics del PP per dir aquella collonada, quan molts d'ells són valencians (nascuts ací) i no en parlen ni un borrall i fan tot el possible perquè no es parle, no s'aprenga i no s'escampe. De retruc, no es pot ser més hipòcrita quan hi ha el cas d'Eduardo Saplana (normalitzem els cognoms valencians), exemple antonomàsic.

Al remat, ací s'inclou un altre tema, el del fenomen del que en castellà es diu cunero: aquella gent que no ha nascut al país, però que un partit considera convenient inscriure'l en la circumscripció electoral per raons d'aquesta tirada de vots. Per tant, el que el Partit Popular retrauria és que, què fa un andalús presentant-se a les llistes valencianes, més encara parlant català (espill d'integració). Doncs bé, la resposta, la tenen davant el morro: què ha fet un cartaginer valencianofòbic essent Molt Honorable.

Al remat, no sé fins a quin punt és transcendental que els governants del país hagen de ser nascuts ací. Ara, el que no es pot tolerar és aquesta actitud hipòcrita del Partit Popular en l'afany de desprestigiar gent, quan ells són els primers que haurien de callar.

Frankfurt

Voler i no poder.

Que bo que és dormir

Des del govern i des de diversos àmbits socials hom promou campanyes de sensibilització perquè la societat adquirisca costums saludables; no només perquè aquest col·lectiu use una bona salut a la curta, sinó també per a evitar, a la llarga i a la vellesa, malalties que posen en perill tant la persona, així com també el sistema sanitari, amb la intenció que es col·lapse el mínim possible. No cal dir que hom deu saber quina mena de campanyes són: l'alimentació, el consum de substàncies perilloses (no totes il·legals), hàbits higiènics i sexuals, etc. Les cadenes de televisió són u d'aquests àmbits que hi treballen; tenen com a avantatge el gran poder de convocatòria i de persuasió. Tanmateix, hi ha el problema de l'audiència, que fa que perden efectivitat algunes campanyes de sensibilització.

El cas de què parle és el de les hores de son dels infants i dels adolescents. Els estudis mèdics parlen que el cos d'aquest sector de la població necessita dormir més de huit hores, perquè l'organisme humà es desenvolupe amb bones condicions. Amb al qual cosa les hores nocturnes de televisió haurien de ser reduïdes. Les nits del diumenge Antena 3 programa un concurs on el públic infantil és el protagonista. Òbviament el concurs és gravat i està pensat a postes perquè els infants el vegen amb la família. Així doncs, d'una banda, el concurs comença a les 22'30 i acaba, publicitat inclosa, passades les 23'30; roda i volta, els xiquets toquen el llit i s'adormen vora les dotze de la nit. D'una altra banda, els estudis mèdics diuen que, per a uns descans i rendiment personal bons, i de retruc, escolar, són necessàries un mínim de huit i nou hores. Si fem els comptes, si els xiquets han d'alçar-se a les set per a fer-se un bon desdejuni i ser al centre a les huit del matí, el nombre d'hores dormides en són set (o més poques, si hi ha algun contratemps, com insomni, videojocs, etc.)

Per tant, ¿és realment necessari projectar un concurs a hora horada? ¿No es podria passar aquest concurs a les 20h, moment en què els infants sopen, i el programa de les 20h passar-lo a les 22'30h?

Al remat, no es tracta de ser moralista i coartar la llibertat de dormir cadascú el que li vinga de gust. Simplement es pla de reflexionar i representar un paper en la responsabilitat social: si hom no mira pel seu be, ¿per què ha de mostrar-se com un energumen si després les coses li van malament i no hi han mitjans per a solucionar-ho? Per exemple, envers el col·lectiu dels professors, el dels metges, etc.

Països Catalans

Que des d’un punt de vista polític esdevinga real és tan difícil com que l’Argentina, Xile, Mèxic o el Perú demanen formar part d’Espanya. Ara, considerant-ho com un fet cultural (on la llengua i la literatura són la base) hom no pot tancar-hi els ulls i encabotar-se a negar-ho (i per descomptat, fer el possible per boicotar aquesta entel·lèquia, com a mesquins i estúpids): ací no hi valen imperialismes ni altres collonades hipòcrites d’aquesta mena, perquè Espanya ben bé que es mira Hispanoamèrica per a formar part del món castellanoparlant; o Portugal amb la resta dels països galaicoparlants; o França amb la francofonia, etc.

En altres ocasions he comentat que la mediocritat em fa molta por, que li tinc molt de respecte, i no hi ha cosa que m’endenye més que encontrar-me l’estultícia d’una gent que actua arrapapada per la mediocritat. Ara, aquests dies que passen, hi han hagut uns incidents amb la cremació d’unes fotos del rei (no hi ha res a dir: em sembla estúpid tancar algú per això: però, compte, també caldria respectar que algú creme fotos de Fuster o senyeres). Les contraaccions han estat vàries i voldria destacar-ne una: el mural que hom pintarà a Pedreguer amb els dos reis borbons cap per avall. D’aquest fet, el que m’endenya més és la reacció de la direcció dels socialistes valencians: per a ells, no som un país ocupat (el Regne de València va ser una conquesta i per tant sí que està ocupat); per a ells, el rei és una figura importantíssima dins el nostre sistema polític (em xoca que el socialisme combregue amb la monarquia: on és, doncs, la igualtat de les persones?); per a ells, el lloc on vivim és una comunitat sense cap altra ambició que la d’estar (les sigles PV del PSPV són una broma de mal gust que els toca carregar). És per això que no estan gens d’acord amb aquesta pintada (supose que deuen ser aquestes, i no cap altres de tipus ideològic intern) i s’estan pensant les represàlies envers els socialistes pedreguers que han donat suport a aquesta iniciativa.

Acabaré amb açò d’aquesta manera: que no s’ompliga la boca la direcció nacional dels socialistes valencians amb els versos d’Estellés, amb “Assumiràs la veu d’un poble/ i seràs per sempre poble...”. Mediocres.

Trencament

Finalment s’ha desfet el lligam que ens unia. Ha estat una relació de dos anys i mig, i com que són coses que hom intueix, tard o d’hora s’havia d’acabar: com aquell que diu, ara només queda pagar i anar-se'n. Encara que per a mi ha estat massa aviat, sense poder haver-hi gaudit a penes. Ha estat una decisió presa unilateralment i no per part meua; va ser una tota una sorpresa. Ara ja he arreplegat gairebé tots els trossos que han quedat i, no cal dir, alguns han quedat escampats pel camí i uns altres, se’ls deu haver quedat, com sol passar.

Al remat, ara tocarà pensar-hi i reflexionar sobre el futur; parlar amb altri sobre la fragilitat d’aquesta mena de lligams; bescanviar consolacions i llevar-nos la importància d’aquests esdeveniments; oblidar la part negativa i recercar, potser, una altra alternativa; endegar un altre vincle, però òbviament, amb el regust amarg del passat, de tornar a començar i ensopegar una altra volta contra els rebutjos diversos, com els xiquets que posen il·lusió a les coses; amb el pensament, com en una síndrome d’Estocolm, de tornar-hi fent taula neta.

Desaprofitamenta mental

Reprenc el tema de la desaprofitamenta, però enfocat d’una altra manera i que té a vore amb la formació professional. ¿Fins a quin punt l’enriquiment intel·lectual de l’individu no condueix a cap lloc? Perquè tot el que hom aprén, en morir, queda desaprofitat, ja que no es pot continuar més, ço és, no pot ningú reprendre el cervell d’altri i continuar-lo.

Bé, no és del tot cert que es perda cap coneixement, però aquesta opció no es refereix al que vull fer pensar. M’explique. La humanitat esfectivament ha evolucionat perquè ha représ i ha continuat tots els estudis, treballs, conclusions, etc. que s’han produït. Els avenços en medicina s’acceleren gràcies als investigadors que han estudiat treballs anteriors que els hem superat amb altres de nous. El mateix ocorre en arquitectura, en física o en qualsevol altra disciplina.

Ara bé, la desaprofitamenta a què em referisc té a vore amb el fet que aquests continuadors han hagut de començar des de zero des dels seus cervells, és a dir, que sempre es comença del no res, i no hi ha, de moment, cap manera de reprendre el cervell del qui ha finit biològicament i, doncs, continuar. És, llavors, açò la desaprofitamenta del qui s’ha enriquit i en morir s’ha llançat a predre.

Al remat, òbviament, si hom arribara algun dia a aconseguir fer continuar el cervell, hom perdria la possibilitat de crear la personalitat pròpia. És clar. Fet i fet, que estic content d’haver creat el meu coneixement, d’haver estudiat i d’haver-me format. Ara, no em negareu que és una llàstima que en morir es perda tot (¿us imagineu un Coromines retransplantat?).

A la recerca del temps perdut

En més d’una ocasió, en diversos blogs hom ha fet referència a l’edat, hom ha esmentat el pas inexorable del temps, fet i fet, les crisis, per exemple, dels trenta anys. En el meu cas he de dir que no he patit cap crisi considerable: més aïna, vaig trobar més traumàtic els trànsit dels 26 anys als 29 que el transpàs a la dècada dels trenta.

Molt s’ha tractat sobre aquesta mena de crisi que implica abandonar el dos i assolir el tres: tristesa, depressió, desig de rejovenir, actuacions faves d’adolescents o necessitat de recuperar el temps perdut. De retruc, cal afegir-hi la situació personal en què es troba cadascú, que fa que s’accentue amb més o poca intensitat la pruïja aquesta de fer el que es feia quan s’era un joveniu, eixa franja dels 16 anys als 25.

Tornant a mi, m’ha pegat per recuperar el temps perdut. Des de fa un parell d’anys intente gaudir del que no he pogut fer per raons d’estudiar la carrera, d’estudiar després la carrera i treballar moltíssimes hores en el valencià per als adults: viatjar, excursions, vida cultural, etc. Per això, amb l’avinentesa de ser professor podré permetre’m realitzar-me d’aquesta manera, fins que arribe a la quarantena, moment crític també d’un altre trànsit: vorem què em pegarà per fer.

L'única d'agost

Aquest text té com a excusa el viatge que acabe de fer per Escandinàvia. Sol passar que a voltes, xarrant a l’institut amb els companys, amb el to distés i alegre que hi ha en mig de l’estrés escolar, amolle que em sent desaprofitat, que em llance a perdre a l’institut. Efectivament, ara que aviat farà deu anys que vaig acabar la carrera i que estic gairebé estabilitzat en els àmbits personals, pense que sóc una persona desaprofitada, llançada a perdre.

De menut pensava que hauria pogut destacar en algun esport, que quina llàstima no hi haure algú que em diguera tu, a tal esport, que despuntaràs i aconseguiràs alguna cosa. Quan vaig acabar la carrera, vaig haver de renunciar al doctorat per a treballar i continuar a València, i una altra volta pense, vés per on, he perdut més de quatre anys per a traure-me’l i investigar (no cal dir que encara sóc a temps de fer-ho, però em note que he perdut la pràctica, la disciplina i la capacitat d’abstracció necessària: que m’he llançat a perdre). El mateix ocorre si vull començar una altra carrera: buf, més assignatures mentre treballe a l’institut, prepara els treballs, vés a les classes, corregeix exercicis...

També hauria pogut fer un bon escriptor, però pense que he perdut massa temps estudiant les assignatures de la carrera, de manera que no he pogut aprofitar-lo perdent-lo en la vida bohèmia de l’artista: vetllant pel Carme, petant la xarrada a la cafeteria de la facultat, assistint a actes literaris i fer-me vore, etc. Malgrat que aquest tipus de coses comence a fer-les ara, ja tinc molts anys de desavantatge.

Els idiomes. Amb 23 anys podria haver-me recorregut mig Europa i estudiar un bon grapat d’idiomes rars i guanyar-me la vida com a intèrpret (fet i fet, he anat darrere dels lectorats i m’he presentat a un munt d’entrevistes i sempre he quedat reserva, i fa dos anys que hauria pogut estar treballant a Eslovènia, justament l’any que vaig aprovar les oposicions). El resultat és que ara quan vaig per aquestes terres europees en què l’anglés és fa tant vital, m’agafa vergonya de sentir-me.

Així, unes quantes més.

Impotència

Si un metge va pel carrer i es troba una situació que demana les facultats d’ell com a professional, hom entendria que ajudara la persona que les necessitara. És, doncs, un cas claríssim d’actuar allà on és menester sense ser pedant. Pedant, això és, perquè si es canvien el metge per un professor de valencià, i l’actuació professional per la correcció d’una paraula dita malament, doncs, tenim açò: un pedant que s’atreveix a corregir el valencià de la gent.

¿Fins a quin punt un professor de valencià ha de corregir la gent (amics, família, desconeguts) que parla malament? ¿M’he de limitar només a ensenyar la llengua a l’àmbit escolar, o puc ultrapassar els límits de la societat extraescolar? Perquè allò que em frustra més com a professional de la llengua (però també com a ensenyant) és comprovar que els esforços meus perquè l’alumnat diga bona vesprada, tastar, eixugar, pernil, pollastre o lleig es veuen llançats a perdre quan aquests alumnes (o els pares o els amics, etc.) continuen dient buenas tardes, provar, secar, jamón, pollo o feo.

Fumera

No tinc cap simpatia pel tabac. Em molesta moltísim, no suporte la pudor que fa. Açò ja ho he comentat en un altre moment, i ara voldria apuntar algunes reflexions. Per a començar, l’església catòlica condemna la masturbació masculina, perquè significa una pèrdua humana, un atemptat contra la dignitat divina (condemnació i turment dels més tendres i jóvens quan començaven a explorar el cos propi i a experimentar el plaer dels sentits). Ara bé, per què no col·loca en el mateix nivell de condemna i blasme pecaminosos els que fumen? Roda i volta, aquests atempten contra la dignitat divina maltractant el cos humà, creació generosa de Déu.

També em sorprén que moltes famílies es maten a bacs per assegurar la millor atenció per als fills: els trien menjars més saludables perquè tinguen totes les defenses del món; els malcrien perquè no passen fred ni calor; no s’embruten, ni agafen polls ni bacteris; no caiguen en terra i es pelen els genolls. Però a casa no els estalvien la dosi diària de fum (de retruc, quan creixen i comencen a experimentar amb el tabac dels pares, a aquests darrers, els pega tort i agafen una bona enrabiada quan se n’assabenten).

Un altre fet que em crida l’atenció és quan algú es posa a fumar en una reunió, bé preguntant si pot fer-ho o no, més encara quan el propietari de la casa no fuma o el lloc on es troben és susceptible de no fumar. Per aquest motiu no seria comprensible que aquest fumador s’enfadara si algú decidira tirar-se un pet o fer qualsevol altra cosa fisiològica. Al remat, he conegut gent antisistema que sempre té a la boca el capitalisme i l’oposició a l’estat i a les multinacionals. Partint d’aquesta convicció em sorprén veure com donen peixet a les fàbriques tabaqueres quan els compren els cigarrets.

Deixant a banda les contradiccions, de les quals no pot fugir ningú, perquè al mínim que es grate una miqueta hom pot trobar una biga més grossa que una mola de molí, continue pensant que fumar és una de les coses més estúpides del món i no entenc com encara es defensa.

De la panxa

Menjar és barat, però alimentar-se és car; aquesta defirenciació -que podria resultar ociosa- afecta u dels pilars fonamentals del sistema econòmic que regeix el nostre país, conegut com a capitalisme. Els diners es fan en un model igualitari de societat que convergeix cap a uns gusts comuns, els quals impliquen el mínim de divergència possible, amb la qual cosa predomine la tranquil·litat de producció. Qualsevol intent d’eixir-se’n significa una despesa tant per al productor com per al consumidor. (Dalt o baix, com l’escola: l’ambient, el nivell, convé que siga semblant, perquè a la mínima que algú se n’ix per dalt o per baix, cal desplegar tota una sèrie de recursos que ha de pagar algú,i sabem com se les espolsa tothom).

Així doncs, els conservants i els estabilitzants, els adobs químics i la producció en sèrie, garanteixen prosperitat econòmica per als productors, però també equilibri per a les famílies, ja que tenen a l’abast bens més barats amb què tirar avant : però això implica que menjar barat és alimentar-se bé? Per exemple, els celíacs ho tenen ben agre per a alimentar-se, ja que qualsevol producte essencial per a ells és caríssim: d’una banda perquè els productes són molt específics; d’una altra perquè demanen una cura atentíssima i d’una altra perquè se’n produeixen pocs i no n’hi ha a tots els llocs. Efectivament, no seguiexen el model general de producció.

També hi ha el cas dels diabètics i dels hipertensos. Aquests ho tenen més fàcil perquè, com que a la societat comença a proliferar aquest problema, ja s’esdevé rendible produir sense greixos ni sucres afegits. Ara bé, els substitutius que hom fa servir potser tampoc són els adients, amb la qual cosa hom menja barat, però s’alimenta de forma cara si vol uns altres productes més adequats.

Un altre cas, aquells qui no tenen cap malatia però que volen consumir deixant de costat aquest model general, ço és, sense adobs químics, sense establitzants, etc. Aquest grup també ho té difícil perquè d’una banda els bens no segueixen la cadena de producció, de manera que no són barats; d’una altra, n’hi han pocs i no a tots els llocs comercials i d’un altra demanen temps per a ser cuinats (òbviament, no són dels que s’arreballen al microones). De retruc, és una fal·làcia confiar en els productes primer anomenats bio i després rebatejats d’altres formes, perquè al capdavall ni empraven productes ecològics ni artesanals: fet i fet, els que es feien servir eren els mateixos.

Al remat, roda i volta, menjar és barat perquè tenim a l’abast una varietat altíssima de productes a preus assequibles per aquest fet de la producció en massa, de manera que sadollar l’instint primari d’omplir la panxa, ço és, menjar, queda coberta. Ara bé, alimentar-se, és a dir, cuidar l’organisme i no castigar-lo, ja són figues d’un altre paner.

La biga al meu ull

M’agraden els recitals de poesia per l’ambient que es manifesta. Als primer hi anava a soles i no coneixia ningú, de manera que anava, mirava i me n’anava. Però a mesura que he anat coneixent poetes, l’esdeveniment ha deixat de ser solitari i he xalat durant els moments abans de començar i de després d’acabar, i hi he trobat un al·licient per a acudir-hi.

Perquè, al capdavall, els recitals de poesia m’avorreixen quan es duen a terme. He arribat a un punt que la poesia, recitada en públic, és la cosa més moixa del món. En poques ocasions he gaudit escoltant versos i, al remat, em fa la impressió que el fet de recitar és un tràmit que s’ha de complir quan hom hi és convidat, una espera que hi ha entre la mitja hora d’abans de començar i les dos hores de després d’acabar.

De bestreta he de dir que jo no em consideraria bon recitador (el que jo n’esperaria), faig el que puc, intente donar vida a allò que llig: el defecte dels meus versos és que no tots són per a ser recitats, amb la qual cosa tinc un repertori poc assortit, i si per alguna raó llig els que no són susceptibles de ser recitats, la gent pot acabar pensant que ni col ni bleda: fet i fet, que els avorrisc. Perquè els problemes que veig en els recitals són diversos: en primer lloc, quasi tots els poemes que es lligen semblen que estan escrits no per a ser recitats sinó per a ser llegits en privat; segon, que els poetes convidats no tenen la gràcia de recitar els poemes propis o han fet una tria de versos poc adient al moment, a l’auditori (potser alguns s’hi impliquen, però hi han voltes que alguns altres mostren una mancança o una desgana tan gran que pareix que els dolga haver de pujar a recitar). Amb la qual cosa, per u i per l’altre, no entenc perquè en llegir a la premsa les crítiques de tants llibres en què hom es desfà en paraules, lloant el ritme, la cadència, la mesura, el pes de les paraules i en sentir-les m’aclaparen, però de tristor. On són aquells poemes?

Així doncs, quan vaig als recitals em queda aquesta sensació de buidor, ja que els versos que s’han escampat no han fet pòsit al cervell, cauen de les orelles. Perquè, al remat, eixir d’allí m’hauria de fer reviscolar l’ànima i em queda el corc de pensar que sóc l’únic que no ha aprofitat aquesta oportunitat poètica.

Recordant els temps d'escola

En una excursió per la muntanya realitzada a propòsit d’un curset de professors, vaig sentir una mestra de primària que definia l’ensenyament com l’educació de les persones en l’entorn en què viuen. En aquell moment em vaig adonar de la importància d’aquella afirmació, i fins a quin punt ha esdevingut una fretura en la meua formació. Perquè, al capdavall, en aquella conversa es parlava de la gran desconeixença que es té de l’entorn natural en què l’individu (en aquest cas el xiquet) viu: viure en pobles enmig de la natura és un privilegi les dimensions del qual hom ja no es capaç de capir.

Fet i fet, en un temps de despersonalització progressiva i de destrucció del patrimoni natural, aquesta mancança de coneixements provoca la insensibilitat dels individus envers l’entorn que els és propi. L’engròs de la xicalla en créixer desconeixerà aquella flora, fauna, orografia, toponímia, etc. que serveix per a cohesionar-se com a col·lectiu i per a establir-hi lligams d’afecte, de manera que l’única relació entre individu i entorn es limita a estar en el lloc i s’ha acabat.

Hi veig dos vessants, en aquesta mancança. Primer el familiar, quan la gent gran no traspassa qualsevol coneixement als fills; d’una altre els mestres, que si bé han de reemplaçar aquest buit familiar, es troben que no poden pair aquesta responsabilitat perquè, roda i volta, són individus transplantats de bo en un lloc que desconeixen totalment. Aquest fet significa que, en no conéixer el lloc, no poden transmetre coneixements i que en ser provisionals (perquè en moltes ocasions són provisionals: bé com interins, bé com a expectants de definitiva, bé com a no residents en el lloc de treball) no estableixen els lligams suficients com per a desenvolupar aquesta tasca d’educació en l’entorn. De retruc, caldria afegir-hi també l’esperit del mestre per a voler integrar-se en aquest entorn, òbviament.

U dels buits que em trobe com a individu és aquest desconeixement del meu entorn, que ha tingut com a resultat moltes voltes la consideració del paisatge com a element obviable i invisible, malgrat els intents de reeducació i de sensibilització nous per la meua banda. Però és gratificant anar reconeixent parts d’aquest entorn meu.

Al remat, els de la capital també poden fer seu l’entorn propi: encara que no tinguen muntanya, marjal, vall o mar, sempre els queda el patrimoni urbà, el qual té la mateixa importància que el natural. No ser educat en aquest entorn pot conduir a desconéixer la ciutat i a no establir-hi lligams afectius, amb la qual cosa la ciutat esdevé un objecte obviable, freturós d’afecte i fàcilment enderrocable.

Fusterianes

Fuster diu, Si vols ser tingut en estima dels altres, simula que ets com ells, però pitjor o millor.

Hi han molts tipus de soledat; la física és la que hom té al cap més a sovint, però cal tenir present que n’hi han d’altres menes, i aquestes passen desapercebudes moltes voltes: hom podria parlar de la soledat social i de la intel·lectual. Aquestes menes de solitud es poden experimentar en actes socials, eixides o excursions en què hi ha un bon grapat de gent diversa i ací és on es pot comprovar el grau de fortalesa personal.

La primera, la social, representa que algú no troba altri amb qui relacionar-se i sentir-se integrat. És a dir, que aquest algú no aconsegueix fer lliga suficient com per a compartir inquietuds i fer (ser) poble, i en participar en una d’aquestes activitats esmentades pot sentir-se apartat, descol·locat, desitjós o frustrat.

La segona, la intel·lectual, va per aquest camí; hom pot sentir-se sol perquè no troba un grup amb què trobar-se a gust intel·lectualment, és a dir, amb què compartir coneixements o conversar sobre qüestions, i quan es veu en una situació d’aquestes dites, pot trobar-se avorrit, apartat, incomprés.

Em sorprenc en descobrir que l’individu és massa complex, que hi han moltes variables que en configuren la personalitat. Al remat, massa temps de reflexió i de viatges només condueix a molta preocupació i capteniment.

3€ a la fira de vell

Voldria tornar a parlar del poemari del Dos poals…, aquesta volta per a fer saber que el llibre continua el camí de la normalitat en l’existència al món. Després de ser publicat, de ser venut (poc, però venut) i de tenir crítiques, bones, com tot poemari en català (bé, una crítica, però crítica és), ara el pas següent ha estat veure que es ven de segona mà.

Dies arrere, fussant per la xarxa vaig descobrir que hi ha algú (supose que de les Illes) que el ven. Es veu que està en bon estat; el preu de venda és de tres euros: potser és el preu que li pertoca; potser (i ací em fa gràcia) perquè sembla una picada d’ullet ja que coincideix amb un poema del llibre.

Si algú no vol gastar-se els deu euros que val a les llibreries, ja ho té clar, pot fer-ho per tres euros més despeses d’enviament a l’adreça següent (encara que estaria més bé que el compràreu a les llibreries): www.todocoleccion.net (al cercador hi poseu Dos poals).

Cuscús, te, i altres coses vàries.

Viure a poblet no predisposa al cosmopolitisme, però quan l’habitant va a ciutat i, per exemple, comença a estudiar una carrera, el sotrac és fort, i només aquesta persona tinga alguna mena de sensibilitat, no només voldrà repensar-se com a individu, sinó que, a més a més, ho acompanyarà amb l’adopció d’una altra cultura. Molt poca gent no cau en la temptació d’abraçar aquesta cultura forana, fer-la seua o imitar-ne els trets. Serà superficial o no, però es sentirà ben a gust amb aquest complement que ajuda a la perfecció de la persona.

Feta la tria, la persona voldrà aprendre’n la llengua. S’empassarà de tot el que representen els costums (menjars i begudes, vestits i decoració, etc.) i hi viatjarà. Fins i tot pot passar que hom es tombe per combinar cultures vàries i prendre’n allò que més l’ompli, i d’ací poden sorgir aparellaments singulars. En la meua experiència he conegut gent fascinada per la cultura àrab, per la japonesa, per la castellana, per la germànica, etc.

De petit, la cultura que m’atreia era la grega, la clàssica: vaig triar el grec a l’institut, col·leccionava retalls relacionats amb el grec, conservava embolcalls de productes amb text en grec. Fins i tot, escrivia a l’ambaixada de Grècia per a aconseguir segells i informació turística. Mirant arrere i pensant en aquests amics, em fa la sensació que no se m’ha quedat interioritzada, i ara només és una atracció mitgera. M’he quedat sense aquesta altra cultura pròpia i el que tinc és una barreja inconnexa de moltes altres que m’han aparegut per aquests amics que he conegut, com una mena de diletant (buf, paraula lletja segons la intenció amb què es diu).

Inquina

Anit es van donar els premis de la música, un acte bressolat pels poders públics, ja que hi anava la ministra de cultura i altres càrrecs de l’estat de les autonomies. De casualitat que ho vaig veure, perquè mentre feia un zapeig, que hi vaig ensopegar: tot just quan començaven a lliurar els premis (específics) de cançons en asturià, basc, gallec i català/valencià.

He de dir que és trist que grups espanyols que canten en llengua diferent del castellà només puguen optar a un premi, al de millor cançó en la llengua corresponent; un premi arraconat i trist amb més pena que glòria. Mentre que altres grups espanyols sí que poden optar a les altres categories (millor disc, millor etc.) encara que canten en anglés.

Els premiats perifèrics catalans van tenir dues visions diferents: Serrat va demanar que aquests grups autonòmics puguen participar en les altres categories, mentre que Raimon es va felicitar perquè alguna cosa està canviant quan li donen un premi honorífic per unanimitat del consell d’elegidors. Em sap malament, però Raimon va del tot enganyat: li han donat la medalla de xocolate, com la donaran a Llach d’ací uns anys. Aquest premi honorífic és una fal·làcia per a acontentar les consciències, fet i fet, cojuntura política. Serrat va més encaminat, però fa tard. Una llengua diferent en castellà no guanyarà MAI un premi de categoria perquè Espanya només escolta música en castellà (i en anglés, vists els premiats).

Al remat, hauria d’haver guanyat Antònia Font. Quina pena.