En més d’una ocasió, en diversos blogs hom ha fet referència a l’edat, hom ha esmentat el pas inexorable del temps, fet i fet, les crisis, per exemple, dels trenta anys. En el meu cas he de dir que no he patit cap crisi considerable: més aïna, vaig trobar més traumàtic els trànsit dels 26 anys als 29 que el transpàs a la dècada dels trenta.
Molt s’ha tractat sobre aquesta mena de crisi que implica abandonar el dos i assolir el tres: tristesa, depressió, desig de rejovenir, actuacions faves d’adolescents o necessitat de recuperar el temps perdut. De retruc, cal afegir-hi la situació personal en què es troba cadascú, que fa que s’accentue amb més o poca intensitat la pruïja aquesta de fer el que es feia quan s’era un joveniu, eixa franja dels 16 anys als 25.
Tornant a mi, m’ha pegat per recuperar el temps perdut. Des de fa un parell d’anys intente gaudir del que no he pogut fer per raons d’estudiar la carrera, d’estudiar després la carrera i treballar moltíssimes hores en el valencià per als adults: viatjar, excursions, vida cultural, etc. Per això, amb l’avinentesa de ser professor podré permetre’m realitzar-me d’aquesta manera, fins que arribe a la quarantena, moment crític també d’un altre trànsit: vorem què em pegarà per fer.
Molt s’ha tractat sobre aquesta mena de crisi que implica abandonar el dos i assolir el tres: tristesa, depressió, desig de rejovenir, actuacions faves d’adolescents o necessitat de recuperar el temps perdut. De retruc, cal afegir-hi la situació personal en què es troba cadascú, que fa que s’accentue amb més o poca intensitat la pruïja aquesta de fer el que es feia quan s’era un joveniu, eixa franja dels 16 anys als 25.
Tornant a mi, m’ha pegat per recuperar el temps perdut. Des de fa un parell d’anys intente gaudir del que no he pogut fer per raons d’estudiar la carrera, d’estudiar després la carrera i treballar moltíssimes hores en el valencià per als adults: viatjar, excursions, vida cultural, etc. Per això, amb l’avinentesa de ser professor podré permetre’m realitzar-me d’aquesta manera, fins que arribe a la quarantena, moment crític també d’un altre trànsit: vorem què em pegarà per fer.
Recuperar el temps perdut (que algú dirà que és un impossible, que el temps que ja ha passat és irrecuperable) es converteix en una obsessió quan ens adonem del seu valor; és a dir, quan el reconeixem com a irreemplaçable. Per si et serveix de consol, no he trobat cap empitjorament des que estic en la quarantena.
ResponEliminaTens raó en el fet que el temps perdut és irreemplaçable. A voltes pense que m'hauria agradat haver gaudit més d'aquella joventut, però què hi farem: si bé el temps passat podria ser millor, caldrà fer el possible perquè l'esdevenidor ho siga més.
ResponEliminaPersonalment sempre he tingut aquesta sensació d'urgència de recuperar el temps perdut, ja abans de complir els trenta (que he creuat fa pocs mesos). Com si fos hipersensible al pas del temps o alguna cosa d'aquestes.
ResponEliminaEn el meu cas també vaig trobar més traumàtic la segona part de la dècada dels vint. Ara amb trenta em fa la sensació que tinc una gran dècada per davant (i vull creure que la meitat de les meves "urgències històriques" superades...).
Jo també pense que és possible que siga una gran dècada. Confie que res ho espatle.
ResponElimina