La biga al meu ull

M’agraden els recitals de poesia per l’ambient que es manifesta. Als primer hi anava a soles i no coneixia ningú, de manera que anava, mirava i me n’anava. Però a mesura que he anat coneixent poetes, l’esdeveniment ha deixat de ser solitari i he xalat durant els moments abans de començar i de després d’acabar, i hi he trobat un al·licient per a acudir-hi.

Perquè, al capdavall, els recitals de poesia m’avorreixen quan es duen a terme. He arribat a un punt que la poesia, recitada en públic, és la cosa més moixa del món. En poques ocasions he gaudit escoltant versos i, al remat, em fa la impressió que el fet de recitar és un tràmit que s’ha de complir quan hom hi és convidat, una espera que hi ha entre la mitja hora d’abans de començar i les dos hores de després d’acabar.

De bestreta he de dir que jo no em consideraria bon recitador (el que jo n’esperaria), faig el que puc, intente donar vida a allò que llig: el defecte dels meus versos és que no tots són per a ser recitats, amb la qual cosa tinc un repertori poc assortit, i si per alguna raó llig els que no són susceptibles de ser recitats, la gent pot acabar pensant que ni col ni bleda: fet i fet, que els avorrisc. Perquè els problemes que veig en els recitals són diversos: en primer lloc, quasi tots els poemes que es lligen semblen que estan escrits no per a ser recitats sinó per a ser llegits en privat; segon, que els poetes convidats no tenen la gràcia de recitar els poemes propis o han fet una tria de versos poc adient al moment, a l’auditori (potser alguns s’hi impliquen, però hi han voltes que alguns altres mostren una mancança o una desgana tan gran que pareix que els dolga haver de pujar a recitar). Amb la qual cosa, per u i per l’altre, no entenc perquè en llegir a la premsa les crítiques de tants llibres en què hom es desfà en paraules, lloant el ritme, la cadència, la mesura, el pes de les paraules i en sentir-les m’aclaparen, però de tristor. On són aquells poemes?

Així doncs, quan vaig als recitals em queda aquesta sensació de buidor, ja que els versos que s’han escampat no han fet pòsit al cervell, cauen de les orelles. Perquè, al remat, eixir d’allí m’hauria de fer reviscolar l’ànima i em queda el corc de pensar que sóc l’únic que no ha aprofitat aquesta oportunitat poètica.

Recordant els temps d'escola

En una excursió per la muntanya realitzada a propòsit d’un curset de professors, vaig sentir una mestra de primària que definia l’ensenyament com l’educació de les persones en l’entorn en què viuen. En aquell moment em vaig adonar de la importància d’aquella afirmació, i fins a quin punt ha esdevingut una fretura en la meua formació. Perquè, al capdavall, en aquella conversa es parlava de la gran desconeixença que es té de l’entorn natural en què l’individu (en aquest cas el xiquet) viu: viure en pobles enmig de la natura és un privilegi les dimensions del qual hom ja no es capaç de capir.

Fet i fet, en un temps de despersonalització progressiva i de destrucció del patrimoni natural, aquesta mancança de coneixements provoca la insensibilitat dels individus envers l’entorn que els és propi. L’engròs de la xicalla en créixer desconeixerà aquella flora, fauna, orografia, toponímia, etc. que serveix per a cohesionar-se com a col·lectiu i per a establir-hi lligams d’afecte, de manera que l’única relació entre individu i entorn es limita a estar en el lloc i s’ha acabat.

Hi veig dos vessants, en aquesta mancança. Primer el familiar, quan la gent gran no traspassa qualsevol coneixement als fills; d’una altre els mestres, que si bé han de reemplaçar aquest buit familiar, es troben que no poden pair aquesta responsabilitat perquè, roda i volta, són individus transplantats de bo en un lloc que desconeixen totalment. Aquest fet significa que, en no conéixer el lloc, no poden transmetre coneixements i que en ser provisionals (perquè en moltes ocasions són provisionals: bé com interins, bé com a expectants de definitiva, bé com a no residents en el lloc de treball) no estableixen els lligams suficients com per a desenvolupar aquesta tasca d’educació en l’entorn. De retruc, caldria afegir-hi també l’esperit del mestre per a voler integrar-se en aquest entorn, òbviament.

U dels buits que em trobe com a individu és aquest desconeixement del meu entorn, que ha tingut com a resultat moltes voltes la consideració del paisatge com a element obviable i invisible, malgrat els intents de reeducació i de sensibilització nous per la meua banda. Però és gratificant anar reconeixent parts d’aquest entorn meu.

Al remat, els de la capital també poden fer seu l’entorn propi: encara que no tinguen muntanya, marjal, vall o mar, sempre els queda el patrimoni urbà, el qual té la mateixa importància que el natural. No ser educat en aquest entorn pot conduir a desconéixer la ciutat i a no establir-hi lligams afectius, amb la qual cosa la ciutat esdevé un objecte obviable, freturós d’afecte i fàcilment enderrocable.

Fusterianes

Fuster diu, Si vols ser tingut en estima dels altres, simula que ets com ells, però pitjor o millor.

Hi han molts tipus de soledat; la física és la que hom té al cap més a sovint, però cal tenir present que n’hi han d’altres menes, i aquestes passen desapercebudes moltes voltes: hom podria parlar de la soledat social i de la intel·lectual. Aquestes menes de solitud es poden experimentar en actes socials, eixides o excursions en què hi ha un bon grapat de gent diversa i ací és on es pot comprovar el grau de fortalesa personal.

La primera, la social, representa que algú no troba altri amb qui relacionar-se i sentir-se integrat. És a dir, que aquest algú no aconsegueix fer lliga suficient com per a compartir inquietuds i fer (ser) poble, i en participar en una d’aquestes activitats esmentades pot sentir-se apartat, descol·locat, desitjós o frustrat.

La segona, la intel·lectual, va per aquest camí; hom pot sentir-se sol perquè no troba un grup amb què trobar-se a gust intel·lectualment, és a dir, amb què compartir coneixements o conversar sobre qüestions, i quan es veu en una situació d’aquestes dites, pot trobar-se avorrit, apartat, incomprés.

Em sorprenc en descobrir que l’individu és massa complex, que hi han moltes variables que en configuren la personalitat. Al remat, massa temps de reflexió i de viatges només condueix a molta preocupació i capteniment.

3€ a la fira de vell

Voldria tornar a parlar del poemari del Dos poals…, aquesta volta per a fer saber que el llibre continua el camí de la normalitat en l’existència al món. Després de ser publicat, de ser venut (poc, però venut) i de tenir crítiques, bones, com tot poemari en català (bé, una crítica, però crítica és), ara el pas següent ha estat veure que es ven de segona mà.

Dies arrere, fussant per la xarxa vaig descobrir que hi ha algú (supose que de les Illes) que el ven. Es veu que està en bon estat; el preu de venda és de tres euros: potser és el preu que li pertoca; potser (i ací em fa gràcia) perquè sembla una picada d’ullet ja que coincideix amb un poema del llibre.

Si algú no vol gastar-se els deu euros que val a les llibreries, ja ho té clar, pot fer-ho per tres euros més despeses d’enviament a l’adreça següent (encara que estaria més bé que el compràreu a les llibreries): www.todocoleccion.net (al cercador hi poseu Dos poals).

Cuscús, te, i altres coses vàries.

Viure a poblet no predisposa al cosmopolitisme, però quan l’habitant va a ciutat i, per exemple, comença a estudiar una carrera, el sotrac és fort, i només aquesta persona tinga alguna mena de sensibilitat, no només voldrà repensar-se com a individu, sinó que, a més a més, ho acompanyarà amb l’adopció d’una altra cultura. Molt poca gent no cau en la temptació d’abraçar aquesta cultura forana, fer-la seua o imitar-ne els trets. Serà superficial o no, però es sentirà ben a gust amb aquest complement que ajuda a la perfecció de la persona.

Feta la tria, la persona voldrà aprendre’n la llengua. S’empassarà de tot el que representen els costums (menjars i begudes, vestits i decoració, etc.) i hi viatjarà. Fins i tot pot passar que hom es tombe per combinar cultures vàries i prendre’n allò que més l’ompli, i d’ací poden sorgir aparellaments singulars. En la meua experiència he conegut gent fascinada per la cultura àrab, per la japonesa, per la castellana, per la germànica, etc.

De petit, la cultura que m’atreia era la grega, la clàssica: vaig triar el grec a l’institut, col·leccionava retalls relacionats amb el grec, conservava embolcalls de productes amb text en grec. Fins i tot, escrivia a l’ambaixada de Grècia per a aconseguir segells i informació turística. Mirant arrere i pensant en aquests amics, em fa la sensació que no se m’ha quedat interioritzada, i ara només és una atracció mitgera. M’he quedat sense aquesta altra cultura pròpia i el que tinc és una barreja inconnexa de moltes altres que m’han aparegut per aquests amics que he conegut, com una mena de diletant (buf, paraula lletja segons la intenció amb què es diu).

Inquina

Anit es van donar els premis de la música, un acte bressolat pels poders públics, ja que hi anava la ministra de cultura i altres càrrecs de l’estat de les autonomies. De casualitat que ho vaig veure, perquè mentre feia un zapeig, que hi vaig ensopegar: tot just quan començaven a lliurar els premis (específics) de cançons en asturià, basc, gallec i català/valencià.

He de dir que és trist que grups espanyols que canten en llengua diferent del castellà només puguen optar a un premi, al de millor cançó en la llengua corresponent; un premi arraconat i trist amb més pena que glòria. Mentre que altres grups espanyols sí que poden optar a les altres categories (millor disc, millor etc.) encara que canten en anglés.

Els premiats perifèrics catalans van tenir dues visions diferents: Serrat va demanar que aquests grups autonòmics puguen participar en les altres categories, mentre que Raimon es va felicitar perquè alguna cosa està canviant quan li donen un premi honorífic per unanimitat del consell d’elegidors. Em sap malament, però Raimon va del tot enganyat: li han donat la medalla de xocolate, com la donaran a Llach d’ací uns anys. Aquest premi honorífic és una fal·làcia per a acontentar les consciències, fet i fet, cojuntura política. Serrat va més encaminat, però fa tard. Una llengua diferent en castellà no guanyarà MAI un premi de categoria perquè Espanya només escolta música en castellà (i en anglés, vists els premiats).

Al remat, hauria d’haver guanyat Antònia Font. Quina pena.

Excel·lència

En general, el conjunt de les persones corrents necesitem alguna oportunitat per a desmostrar que hom és algú especial en el grup a què pertany. Llevat del cap de setmana, en què hom sacseja la rutina de la resta de dies i es transforma, hi ha poquíssimes oportunitats per a transcendir en aquest trànsit pel món. No és que hom treballe per a sentir-se especial en tot moment, sinó que partint del grup de relacions de què forma part, aquest algú sent la necessitat de transcendir alguna volta en la vida i comprovar-se el centre de l’atenció i gaudir-ne. Més encara quan no hi ha inquietuds de cap tipus, hom viu dins l’anonimat més absolut i no té a l’abast els mecanismes per a esdevenir algú.

Pel que he pogut intuir, una de les eixides extraordinàries (o l’única) actualment és casar-se, és a dir, realitzar una cerimònia per l’església i celebrar-ho amb un convit de massa convidats (la cerimònia pel civil es descarta per raons vàries: no queda tan bé, no és gens lluïdora, hom no vol agreujar o decebre algun progenitor, etc. Atenció susceptibles: malgrat que algunes parelles sí que creuen autènticament en la cosa religiosa, aquestes en són poques; per tant, en el fons, en el fons, la raó no està en el motiu de fe). Un casament, i per l’església, és el més efectiu on desplegar tot l’aparell enlluernador i encisador: edifici emblemàtic, ocupació del carrer, soroll i escama, besamans i arròs, llums i flors; ja a l’àpat, les crides als nuvis, les bromes i els regals, el vals a soles, els jocs i els recordatoris, el brindis i l’encetada del pastís, etc.

Malgrat la coentor que representa en moltes ocasions algun acte de la festa, la parella realitza el desig de sentir-se important i calma la necessitat latent de voler expressar l’excel·lència envers un públic. Quan s’acabarà la cosa, hom tornarà a la vida ordinària i acostumada, i encara recordarà aquell moment d’esplendor, fet i fet, serà com el cant del cigne, perquè no hi haurà una altra ocasió aital per a gaudir de l’excel·lència, més quan la parella és jove (el bateig i la comunió van per aquest camí, però el protagonista és el fill i aquest, en ser tant petit, no és conscient de la magnitud del desig).

Al remat, a mi, també m’agrada sentir-me excel·lent, gaudir de moments de lluïment i comprovar-me el centre de la massa. En el meu cas, ja l’he viscut, però com a poeta, quan he hagut d’arreplegar un premi o de presentar el poemari. No és tan cridaner com un casament, però què hi farem, d’on no hi ha no se’n pot traure. Ara, molt més barat sí que és, més que res per als assistents de l’acte.