En una excursió per la muntanya realitzada a propòsit d’un curset de professors, vaig sentir una mestra de primària que definia l’ensenyament com l’educació de les persones en l’entorn en què viuen. En aquell moment em vaig adonar de la importància d’aquella afirmació, i fins a quin punt ha esdevingut una fretura en la meua formació. Perquè, al capdavall, en aquella conversa es parlava de la gran desconeixença que es té de l’entorn natural en què l’individu (en aquest cas el xiquet) viu: viure en pobles enmig de la natura és un privilegi les dimensions del qual hom ja no es capaç de capir.
Fet i fet, en un temps de despersonalització progressiva i de destrucció del patrimoni natural, aquesta mancança de coneixements provoca la insensibilitat dels individus envers l’entorn que els és propi. L’engròs de la xicalla en créixer desconeixerà aquella flora, fauna, orografia, toponímia, etc. que serveix per a cohesionar-se com a col·lectiu i per a establir-hi lligams d’afecte, de manera que l’única relació entre individu i entorn es limita a estar en el lloc i s’ha acabat.
Hi veig dos vessants, en aquesta mancança. Primer el familiar, quan la gent gran no traspassa qualsevol coneixement als fills; d’una altre els mestres, que si bé han de reemplaçar aquest buit familiar, es troben que no poden pair aquesta responsabilitat perquè, roda i volta, són individus transplantats de bo en un lloc que desconeixen totalment. Aquest fet significa que, en no conéixer el lloc, no poden transmetre coneixements i que en ser provisionals (perquè en moltes ocasions són provisionals: bé com interins, bé com a expectants de definitiva, bé com a no residents en el lloc de treball) no estableixen els lligams suficients com per a desenvolupar aquesta tasca d’educació en l’entorn. De retruc, caldria afegir-hi també l’esperit del mestre per a voler integrar-se en aquest entorn, òbviament.
U dels buits que em trobe com a individu és aquest desconeixement del meu entorn, que ha tingut com a resultat moltes voltes la consideració del paisatge com a element obviable i invisible, malgrat els intents de reeducació i de sensibilització nous per la meua banda. Però és gratificant anar reconeixent parts d’aquest entorn meu.
Al remat, els de la capital també poden fer seu l’entorn propi: encara que no tinguen muntanya, marjal, vall o mar, sempre els queda el patrimoni urbà, el qual té la mateixa importància que el natural. No ser educat en aquest entorn pot conduir a desconéixer la ciutat i a no establir-hi lligams afectius, amb la qual cosa la ciutat esdevé un objecte obviable, freturós d’afecte i fàcilment enderrocable.
Fet i fet, en un temps de despersonalització progressiva i de destrucció del patrimoni natural, aquesta mancança de coneixements provoca la insensibilitat dels individus envers l’entorn que els és propi. L’engròs de la xicalla en créixer desconeixerà aquella flora, fauna, orografia, toponímia, etc. que serveix per a cohesionar-se com a col·lectiu i per a establir-hi lligams d’afecte, de manera que l’única relació entre individu i entorn es limita a estar en el lloc i s’ha acabat.
Hi veig dos vessants, en aquesta mancança. Primer el familiar, quan la gent gran no traspassa qualsevol coneixement als fills; d’una altre els mestres, que si bé han de reemplaçar aquest buit familiar, es troben que no poden pair aquesta responsabilitat perquè, roda i volta, són individus transplantats de bo en un lloc que desconeixen totalment. Aquest fet significa que, en no conéixer el lloc, no poden transmetre coneixements i que en ser provisionals (perquè en moltes ocasions són provisionals: bé com interins, bé com a expectants de definitiva, bé com a no residents en el lloc de treball) no estableixen els lligams suficients com per a desenvolupar aquesta tasca d’educació en l’entorn. De retruc, caldria afegir-hi també l’esperit del mestre per a voler integrar-se en aquest entorn, òbviament.
U dels buits que em trobe com a individu és aquest desconeixement del meu entorn, que ha tingut com a resultat moltes voltes la consideració del paisatge com a element obviable i invisible, malgrat els intents de reeducació i de sensibilització nous per la meua banda. Però és gratificant anar reconeixent parts d’aquest entorn meu.
Al remat, els de la capital també poden fer seu l’entorn propi: encara que no tinguen muntanya, marjal, vall o mar, sempre els queda el patrimoni urbà, el qual té la mateixa importància que el natural. No ser educat en aquest entorn pot conduir a desconéixer la ciutat i a no establir-hi lligams afectius, amb la qual cosa la ciutat esdevé un objecte obviable, freturós d’afecte i fàcilment enderrocable.
jo vaig ser criada al camp i també a la ciutat.. m'agraden els dos perque tenen coses diferents per mostrar.
ResponEliminapetò
Però et trobes mancada d'alguna manera pel que fa la teia integració en el poble o la ciutat?
ResponEliminaEm quede amb aquests adjectius: "provisionals" i "transplantats". En broma en broma, porte set anys de provisionalitat (cosa ben normal en la nostra feina). Pel que al "transplantament", en efecte, amb una mica de voluntat, hom pot arrelar i mitigar, almenys en part, els seus efectes. No, no dic que siga fàcil; el problema és que molts ni tan sols ho intenten.
ResponEliminaPensant en la tipologia tan variada que hi ha de funcionaris (correus, hisenda, metges, etc) els de l'ensenyament tenen un afegit ja que són els que s'encarreguen de la formació de l'alumnat. Els altres funcionaris no necessiten implicar-se tant perquè no tenen aquest afegit (malgrat que els de correus han d'aprendre's un poble de memòria, o els metges han de conéixer els malalts d'on treballaran).
ResponEliminaSí, pero en cap cas es dóna una relació personal tan intensa i profunda com entre professor i alumnes (pense en els que treballen al mateix centre anys i anys). Crec que només alguns metges s'impliquen amb els pacients a un nivell similar. De vegades, crec que açò és un perill per a la psique del docent, que pot arribar a no separar la vida laboral de la privada; un risc més en aquesta professió d'alt risc.
ResponEliminaLa pedagogia moderna va valorar molt l'entorn i fa alguns -uns quants- anys, crec, s'incidia molt més en aquest entorn. Ara hem anat molt a menys i fins i tot s'afirma (?) que els nois i noies coneixen més, per exemple, Nova Iork, que no l'entorn proper, cosa que potser es veritat però que no em sembla que hagi de ser així. Només recuperant els trenta punts de l'escola activa ja seríem revolucionaris.
ResponEliminaNo havia vist que t'havies canviat el blog.
ResponEliminaPel que fa el teu comentari dels 30 punts, crec que sóc massa jove per haver viscut aquesta etapa de la pedagogia moderna. efectivament, ara els xiqeuts saben moltes coses de Nova York, més que res perquè els mitjans de comunicació ens en parlen constantment. Ara tenim l'oportunitat d'aconseguir que els xiqeuts aprenguen coses del país si es fera un bon ús i profit de les televisons locals. Jo en conec un parell i de veres que ja hi treballen. Ara, el repte serà acomboiar-los perquè els vegen.