Finalment s’ha desfet el lligam que ens unia. Ha estat una relació de dos anys i mig, i com que són coses que hom intueix, tard o d’hora s’havia d’acabar: com aquell que diu, ara només queda pagar i anar-se'n. Encara que per a mi ha estat massa aviat, sense poder haver-hi gaudit a penes. Ha estat una decisió presa unilateralment i no per part meua; va ser una tota una sorpresa. Ara ja he arreplegat gairebé tots els trossos que han quedat i, no cal dir, alguns han quedat escampats pel camí i uns altres, se’ls deu haver quedat, com sol passar.
Al remat, ara tocarà pensar-hi i reflexionar sobre el futur; parlar amb altri sobre la fragilitat d’aquesta mena de lligams; bescanviar consolacions i llevar-nos la importància d’aquests esdeveniments; oblidar la part negativa i recercar, potser, una altra alternativa; endegar un altre vincle, però òbviament, amb el regust amarg del passat, de tornar a començar i ensopegar una altra volta contra els rebutjos diversos, com els xiquets que posen il·lusió a les coses; amb el pensament, com en una síndrome d’Estocolm, de tornar-hi fent taula neta.
Al remat, ara tocarà pensar-hi i reflexionar sobre el futur; parlar amb altri sobre la fragilitat d’aquesta mena de lligams; bescanviar consolacions i llevar-nos la importància d’aquests esdeveniments; oblidar la part negativa i recercar, potser, una altra alternativa; endegar un altre vincle, però òbviament, amb el regust amarg del passat, de tornar a començar i ensopegar una altra volta contra els rebutjos diversos, com els xiquets que posen il·lusió a les coses; amb el pensament, com en una síndrome d’Estocolm, de tornar-hi fent taula neta.
